"Abans hi veníem de barbacoa; ara vivim aquí"

"La van felicitar per les seves notes", explica el seu pare amb orgull. El Kevin, el més gran, ha deixat la feina que tenia al McDonald’s i ha tornat a estudiar. "Ja sé que aquest no és lloc perquè visquin els meus fills. Esperem que ens ajudin i puguem sortir d’aquí", implora el pare, Wuilian Gerardo Quishpe.

La història de la família Quishpe és una de les més dures dels barris barraquistes de Montcada. "Això és una merda, però sé que sortirem endavant", resumeix el Kevin, el fill gran, de 19 anys. El pare està pendent de renovar el seu permís de treball. El Kevin va deixar d’estudiar a segon de l’ESO i es va posar a treballar. "A casa necessitaven els diners", justifica. "Sempre he estat en la construcció fins que vaig trobar una feina al McDonald’s", continua el noi. Però fa uns mesos va deixar aquesta feina. "Vull tornar a estudiar i treure’m l’ESO. ¿Si no, què m’espera?".

El noi estudia de tardes. Durant el dia ajuda el seu pare amb el seu germà petit. La mare pateix un trastorn de salut mental que ja l’ha portat en tres ocasions al psiquiàtric i la sanitat pública li subministra medicació de manera recurrent. Entre el Kevin i la Paola es fan càrrec del petit Mailon quan el pare treballa. "Avui no ha anat a l’escola bressol perquè està malalt. Ha agafat fred", explica el noi, que mostra la precària cabana. Hi ha roba i trastos tirats. El fang ho embruta tot.

"Cada dia el mateix arròs

"

"Les pluges de la Setmana Santa han sigut el nostre malson. Quan estàs moll el fred és insuportable", explica. "Cada dia mengem el mateix arròs passat del menjador social. Et juro que he pensat moltes vegades a llogar-me una habitació i anar-me’n", diu el Kevin. Però després s’ho repensa. "La meva família em necessita".

"Intento no pensar en la mala situació en què ens trobem perquè m’ensorro. I no em puc ensorrar. He d’estar fort i mirar endavant", explica el pare amb els ulls entelats. Al no tenir permís de treball, és víctima dels treballs precaris, sense contracte, sense assegurança i sense cap garantia. "Em dedico a pintar façanes", explica. Va venir de l’Equador fa 23 anys per estudiar Enginyeria Agrònoma. Es va enamorar, es va casar i va formar la seva família. Han viscut a Barcelona i a Collblanc (l’Hospitalet). "Els nens són catalans. ¿De veritat que no tenen drets?". Però els nens no són els únics vulnerables que cal protegir en aquest lloc. Ramón Aibar i Marina Firbida són un matrimoni de 78 i 64 anys, amb diversos fills i nets i amb més de 25 anys de vida a les barraques. Cuiden un bonic hort que amaga una granja il·legal de desenes d’ovelles, ànecs i aus de tot tipus. La fetor és insuportable i es cola entre la seva roba, plena de taques. El seu estat d’envelliment és evident. Però ni tan sols als seus fills sembla molestar-los les condicions en les quals la parella viu amb els seus vuit gossos. "Això està ple de runa. La gent no sap fer les coses bé. Un dia hi haurà una desgràcia", afirma el Ramón, que apunta que la seva cabana és impecable i explica que vol continuar vivint aquí.

L’habitatge dels avis és en un dels carrers del campament més gran. A la via paral·lela, viuen la Piedad i el seu marit Francisco. Ell es va quedar a l’atur i no van poder continuar pagant la hipoteca del pis de Santa Coloma. Els van desnonar l’octubre passat. "Ens faltaven cinc anys per acabar de pagar la hipoteca", explica ella. Van estar unes setmanes dormint en una pensió amb els seus fills, que voregen la vintena. Fins que es van mudar a l’hort de Montcada. "Abans hi veníem els diumenges a fer barbacoes. Ara vivim aquí", assenyala la dona entre sanglots.

"Em fa por"

Està sola a casa i això l’altera. "Fa dos mesos que estem aquí i encara em fa por. Hi ha molta gent que no està bé". La mare explica que dorm amb els seus fills i el seu marit al mateix llit. "Cada nit encenc una espelma i reso una mica, a veure si arriba ja el pis d’emergència social que ens van prometre". En canvi, els que viuen a prop de la depuradora tenen algun avantatge. "A la nit ens fan llum els seus focus, i de vegades ens donen roba o menjar", explica el Kevin. Però el malson és un malson igual.

"Cada dia reso a Déu perquè no plogui. Que això no és el Besòs, són les cascades del Niàgara. No estic acostumada a viure així, com si fóssim en una cova, com Tarzan", es queixa Esther Guix. La van desnonar al setembre. Viu amb 600 euros al mes de l’ingrés mínim vital i una ajuda de discapacitat. "Abans treballava en la neteja, però vaig caure per les escales, em vaig trencar el genoll i em van donar la incapacitat. Amb el que cobro és impossible trobar un pis i viure", diu la dona. "Tota la meva vida he pagat impostos i ara em diuen que m’esperi per a les ajudes... ¡És que m’acaben de desnonar! ¡No tinc res!", exclama.

Notícies relacionades

Així està la situació de les línies de Rodalies Renfe a Catalunya: els trens de l’R4 tornen a passar pel tram de l’accident de Gelida

L’Institut d’Estudis Catalans retira al catedràtic Ramón Flecha el Premi Catalunya i cessa la junta de l’Associació de Sociologia, vinculada a CREA

Ella aconsegueix mantenir-se sana i estàlvia gràcies a Luis Beltrán, el seu millor veí dins del terreny. Ha construït un hort, ha enrajolat el terra i comparteix cafè amb qui ho necessiti. La seva casa, malgrat la precarietat, aguanta. "Només vull treballar", diu. És hondureny i va venir amb els seus dos fills a Barcelona el 2021 per reunir-se amb la seva dona a Santa Coloma de Gramenet. "El tema no va acabar bé i ens vam separar. Ara estic sense papers ni res. No tenia on anar i vaig venir aquí als horts". Fa només un any que està en aquest terreny, tot i que anteriorment ha estat en d’altres de la ciutat. "Som éssers humans i no ens agrada viure aquí sense llum, sense aigua... com animals", insisteix. Tot i que el seu hort i la seva cuina donen un aspecte més digne al quart món. "És millor ser aquí que dormir al carrer", diu.

"El pitjor és que es riuen de nosaltres", diu l’Esther. El Luis i ella són els que viuen més a prop del caminet que uneix la serra de Marina amb el Besòs, i que s’omple de ciclistes i runners. "La gent passa i es riu de nosaltres. Com si no en tinguéssim prou que a sobre ens toca aguantar això. Ajudeu-nos, que som persones. Que demà es podrien veure ells així". El Luis assenteix. "Intento passar d’ells però em fa mal quan estic per aquí i sento els comentaris, com si no fóssim persones", lamenta l’home.