«Miro el telenotícies i em veig a mi mateix»

Lluís Martí va arribar a la frontera francesa el 12 de febrer de 1939. Tenia 15 anys i formava part de la Guàrdia d'Assalt de l'Exèrcit Republicà, que havia delegat en els seus integrants més joves la tasca de buscar els soldats que quedaven escampats després de la batalla, i de conduir-los als llocs on es reagrupaven les seves unitats. Havia retrocedit al mateix ritme que les tropes franquistes havien guanyat terreny en el seu avanç cap a Barcelona, sempre a prop del front de batalla, i per aquesta raó era a la ciutat el mateix dia de la caiguda, el 26 de gener. «Vam ser dels últims a sortir cap a França», recorda. Part de la ciutat estava ocupada pels nacionals quan va emprendre la fugida amb el seu company Ángel Záforas, però Martí coneixia bé el terreny i es va ficar per muntanyes per esquivar l'enemic, i a Montgat va entrar en contacte amb la rereguarda de la retirada republicana. Va estar dues setmanes per arribar a peu fins a la frontera.

«Els francesos finalment havien obert el pas i allò era un descontrol. Els gendarmes separaven els homes de les dones, els pares dels fills, un descontrol que no es pot concebre si no es veu». La decepció va ser majúscula: com tots els seus companys de lluita, Martí esperava que a França els rebessin com uns herois, soldats d'una causa compartida, i que els tractessin en conseqüència. «Anàvem al país dels drets humans, el país que havia fet una gran revolució i que havia sigut exemple per al món, però quan hi vam entrar ens vam adonar que era al revés. Els gendarmes ens tractaven com si fóssim els culpables de tot; si portaves un rellotge al canell, te'l prenien de seguida, perquè donaven per fet que l'havies robat. El tracte d'asilats polítics que esperàvem no ens el van donar en aquell moment ni mai». Al travessar la frontera, però, sí que havien canviat d'estatus: s'havien transformat en refugiats.

Eren al Pertús, i aquella nit els van posar a dormir en un camp d'oliveres, al ras, però feia tant de fred que l'endemà tots els arbres havien desaparegut perquè els havien cremat per escalfar-se. «Érem milers de persones. Després de la selecció que havien fet a la Junquera gairebé tots érem homes, perquè a les dones, els nens i els avis se'ls havien emportat en trens a altres llocs de França». Aquell matí els van formar en columnes de tres i els van fer marxar per la carretera, custodiats per guàrdies senegalesos que portaven el matxet encreuat a l'esquena i gendarmes a cavall que els mostraven el camí. «Era una filera interminable, i si en sorties, els senegalesos venien i t'amenaçaven amb el matxet perquè tornessis al teu lloc. Ens tractaven pitjor que si fóssim presoners enemics». No els donaven menjar ni beguda, i els que no tenien res a la motxilla començaven a defallir.

Diarrea total

Van ser conduïts al camp de refugiats d'Argelers, que no era més que un descomunal tros de platja que havia sigut delimitat amb filferro de pues, on regnava el desgovern i no hi havia res semblant a uns serveis mínims. «Un tros de platja de dos o tres quilòmetres, però ni tan sols es veia la platja per la quantitat de gent que estava ocupant-la. Jo crec que hi havia uns 60.000 o 70.000 homes». Martí, i segurament la major part dels acabats d'arribar, encara tenien l'esperança que allò canviaria, pensaven que l'allau de refugiats havia agafat els francesos per sorpresa, que les condicions sens dubte millorarien. «La primera nit vam mirar d'abrigar-nos bé per evitar el fred, i ens vam adonar que el que estava sol, el que no tenia companys, estava condemnat a mort, perquè no aconseguiria menjar, ni trobar un bon lloc on dormir. Záforas i jo vam trobar quatre companys de la Guàrdia d'Assalt i ja érem sis, i ens podíem defensar més, el que portava alguna cosa de menjar a la motxilla la compartia amb els altres, es compartien les mantes, així anàvem tirant».

No es parlava de menjar perquè no hi havia res per menjar ni per beure, i allà es van adonar que no tenien més alternativa que beure aigua de mar si volien sobreviure, però els seus estómacs buits no ho van resistir. «Es va generar una diarrea total a tota la platja, una diarrea gairebé general. No veies més que gent defecant on trencaven les onades, perquè havíem de fer-ho allà, on l'aigua s'ho emportés tot. A la gent li sortia sang perquè no tenien res al cos». Van transcórrer sis dies en aquestes condicions, sense rebre res de menjar ni de beure, abandonats a la seva sort, obligats a recórrer a l'enginy per sobreviure. L'arribada de les primeres latrines va desfermar una petita onada d'alegria, però eren sense cap mena de dubte escasses per a tanta gent, i a més a més hi havia poca humanitat darrere del gest: es tractava de la iniciativa d'una empresa privada que va veure en la colossal producció d'excrements una oportunitat única d'aconseguir adob gratuït; s'emportaven els bidons amb el contingut.

Un camió amb pans

«Al setè dia per fi va arribar un camió descobert ple de pans, va avançar fins on el va deixar la multitud i des de dalt van començar a llançar-los, però els pans no tocaven a terra, perquè hi havia moltes mans per agafar-los». Pot semblar que sí, però aquests homes no havien perdut ni de bon tros la dignitat. Martí recorda que a partir de cert moment, quan arribava el camió «i es formava l'espectacle aquell», una avioneta sobrevolava el lloc filmant el que passava al camp. «Quan passava això nosaltres deixàvem caure el pa a terra i ens quedàvem mirant cap amunt, i tots alhora alçàvem el puny». Entre la merda, orgull.

Al final era un pa rodó d'un quilo per cada quatre homes, és a dir, 250 grams per persona. Al dia. «Després d'això van començar a portar llaunes de sardines, i ens havíem d'organitzar per centúries perquè els francesos repartien per centúries, per cada 100 homes ells donaven 25 pans i unes quantes llaunes de sardines. El que passa és que en aquell moment va entrar a jugar la picaresca dels espanyols, perquè en els seus comptes als francesos els sortien com un milió de persones».

El primer camió cisterna amb aigua potable va aparèixer al cap de dues setmanes; per dormir es cavaven forats a la sorra, però no podien ser gaire profunds, perquè de seguida estava humida; es van estendre els polls i la sarna. «Fèiem campionats a veure qui matava més polls d'una vegada. Tensàvem els pantalons, premíem amb el polze tant com podíem i aixecàvem els pantalons a veure quants polls havien mort». En un barracó condicionat com a infermeria es fabricava un ungüent casolà que els refugiats amb sarna s'aplicaven per tot el cos a la nit. «Cremava una barbaritat».

Amb els morts

Notícies relacionades

"L’esport em va fer deixar de menjar. Després, em va ajudar"

Cremar les naus, la solució dels narcos a alta mar

Cada matí els portalliteres recorrien el camp preguntant on eren els morts. «En aquell lloc van morir milers, milers de persones». Martí havia patit problemes respiratoris des de petit i un dia es va sentir ofegat i va anar a la infermeria, on el van atendre i el van fer estirar en una llitera. «I de cop i volta em vaig adonar que m'havien posat amb els que estaven a punt de morir, així que de seguida em vaig escapar i vaig anar a reunir-me amb els companys». Els va dir llavors que si moria havien d'enterrar-lo allà mateix, a la platja; que ell volia morir amb la seva gent. «Però els companys em van cuidar. Un que tenia uns guants de pell els va canviar per un pot de llet condensada, que després em va donar a mi». Els solitaris no sobrevivien.

Martí hi va passar sis mesos i després va ser traslladat a altres camps; després va lluitar contra la resistència francesa i amb el maquis contra el franquisme, i va passar sis anys en una presó de Burgos per haver imprès propaganda contra Franco; el 2006 va rebre la Creu de Sant Jordi per la seva lluita contra el feixisme. Nascut a Gallur, província de Saragossa, el 1921, aquest estiu l'està passant en la casa familiar de Calonge, des d'on ha vist per televisió el drama dels refugiats sirians intentant entrar a Europa. «En certa manera -diu-, m'he vist a mi mateix». «Aquella gent es mereix l'atenció dels altres. Estan necessitats i se'ls ha d'atendre. Són molts milers, però Europa té recursos per a això i per més». Martí està convençut que Europa té un deute i que ha de saldar-lo amb solidaritat. «Hem tret de molts països del tercer món totes les coses bones que podien tenir i no hem donat res a canvi. Això no ens dignifica gens». Les imatges no són gaire diferents. I el drama, en el fons, és el mateix: persones expulsades de casa seva, necessitades d'aixopluc.