"L’esport em va fer deixar de menjar. Després, em va ajudar"

Una hora i mitja cada tarda, i alguns matins exercicis de força al gimnàs. Aquesta era la rutina d’entrenament de natació de Pilar Pino quan tenia 16 anys i competia al Club Natació Santa Eulàlia. Al batxillerat va decidir deixar-ho per centrar-se en els estudis, amb l’objectiu d’entrar a la Facultat de Farmàcia. "En el meu cas, deixar l’esport va ser una raó per la qual vaig desenvolupar un TCA: sentia que havia de compensar l’esport que ja no feia. I per això vaig deixar de menjar i vaig començar a fer moltíssim més exercici", afirma Pino, des de París, en la seva trentena. Ara, 12 anys després, ha tornat a nedar i a competir. "Sempre pots recaure, però l’esport m’ajuda a no saltar-me ni un sol àpat, el menjar per poder tenir energia i fer el que em vingui de gust", sentència. Aquesta setmana, s’ha presentat una investigació de l’Hospital de Bellvitge que relaciona la pressió de l’esport i l’estètica, la mala gestió de la frustració i la necessitat de control amb els trastorns alimentaris, especialment entre les atletes.

Pino era una jove fondista de l’Hospitalet. Les seves proves estrella: els 1.500 metres lliures, els 800 metres lliures i els 200 metres papallona. Però el repte de la seva vida va arribar al sortir de l’aigua, just l’any que començava el batxillerat científic. "Em vaig dir que havia de posar-me les piles amb els estudis per fer la selectivitat i anar a la universitat. Vaig decidir continuar fent esport, però pel meu compte", explica. Un moment, recorda, en què molts dels seus amics ja no anaven a la seva classe.

El temor d’engreixar-se

"Amb l’aturada feia exercici de tant en tant, però no era el mateix. Feia menys exercici i temia que el meu cos es comencés a engreixar". De nedar va començar a córrer, a anar al gimnàs... "Feia moltíssim esport, fins i tot més que quan entrenava, però sentia que havia de compensar, que no feia suficient, i vaig començar a menjar menys. Llençava l’entrepà del dinar, deixava de sopar... Ho manipulava molt tot, jo sabia el que estava passant però no volia admetre-ho", segueix Pino, ara farmacèutica a París. Als 17, i quan va baixar dels 40 quilos, la seva mare la va portar al centre de dia de l’Hospital de Bellvitge. "Em van ingressar i, com que era menor, no vaig tenir més opció. La veritat, jo vaig pensar que només havia de fer el que ells deien, esperar a complir els 18 anys, i anar-me’n d’allà".

No ha oblidat els dimarts fatídics en què tocava pesar-se davant els metges per demostrar que sí que estava complint, que sí que estava menjant. "Jo menjava, i em vaig adonar que, quan tens un pes tan baix, no pots veure les coses. Va ser tornar a menjar, tornar a pujar de pes, i començar a veure les coses diferents, el meu cos va començar a reaccionar. Estava més contenta, tenia més energia". Tan sols va estar tres mesos ingressada en el centre de dia, tot i que la teràpia es va allargar dos anys més. I, gràcies a unes amigues, va poder continuar el curs amb normalitat. "Al final, les dues hores d’estudi eren el moment de deixar de pensar", diu.

Durant el tractament no podia fer esport, però quan els metges ho van aprovar, va tornar a l’aigua. Fins avui. "Tornar a competir em va ajudar a millorar. ¡Perquè necessito energia per poder competir, entrenar... viure! Per a mi l’esport va ser el que em va fer deixar de menjar, em va fer tenir aquesta malaltia, però, alhora, és el que m’ajuda a avançar, a seguir. Em sento millor amb mi mateixa".

Notícies relacionades

Cremar les naus, la solució dels narcos a alta mar

Abatut un home a Montornès a l’entrar armat a la comissaria

Recaiguda

Tot i que fa més de 12 anys que no se salta ni un àpat, Pino té clar que la possibilitat de la recaiguda és a prop. "Serà sempre amb mi. Ara, amb 30 anys, els sopars de Nadal, els bufets lliures, els grans àpats... sempre m’aclaparen. Sé que no gaudiré menjant". "Se’n pot sortir, però cal anar amb compte perquè s’hi pot entrar molt fàcilment. L’important és seguir les pautes, no deixar de menjar. Es pot fer vida normal, però sempre hi haurà aquells moments crítics. L’important és saber que et sentiràs malament però que no passa res. Que després passa".