Carolina García: "Els jocs de taula no són una cosa de friquis"

-Ah. N'ha portat un. Que bé.

-Doncs sí. Amb aquest vaig guanyar el campionat d'Espanya. El guanyador s'endú el joc.

-¿Juguem?

-¿En sap?

-Hi he jugat alguna vegada, però una versió diferent. Boscos, rius, elefants, tigres…

-Ah, sí. És una versió antiga. Però el principi és el mateix. En lloc de fer boscos s'han de fer castells.

Carolina García ve d'una casa on els jocs de taula són un hàbit, una cosa que es fa els caps de setmana, o després de sopar, entre setmana. «Juguem a parxís, Trivial, Pictionary, els clàssics. I cartes, juguem molt a cartes». Alguna cosa diferent, sens dubte, va haver de desenvolupar aquest costum en els germans García, perquè tots dos es van convertir al cap i a la fi en grans jugadors, competitius, campions. De jocs de taula, sí. Carolina va ser campiona d'Espanya de Carcassonne el 2014; un any després que el seu germà.

-¿Com defineix el Carcassonne?

-Jo diria que és un joc de taula familiar, molt senzill, d'iniciació als jocs de taula i fàcil d'aprendre. Se suposa que és un eurogame, és a dir, de gestió de recursos, però jo no hi veig aquesta part, la veritat. Fas punts segons les possessions que acumules.

-Ara expliqui'm, ¿com hi va arribar?

-Doncs hi vaig arribar a través del Daniel, el meu germà. Fa uns anys es va posar en marxa al meu poble, Sant Vicenç dels Horts, un club de jocs de taula, el club Amatent, i ell va començar a anar-hi i va començar a portar jocs a casa. Bé, doncs el primer que va dur va ser el Carcassonne. El vam provar i ens va agradar a tots, ens hi vam aficionar de seguida, vam començar a jugar-hi molt.

-¿Què és molt?

-Dues o tres vegades cada setmana. És clar que quan el meu germà va començar a jugar tornejos potser fèiem una partida diària.

-Va començar a anar al club, vostè, suposo.

-Vaig començar a anar-hi després d'acompanyar el meu germà a alguns tornejos, perquè em va encantar l'ambient. La gent es pensa que això és cosa de friquis, o de gent tancada, però totes les persones que jo he conegut en aquest món són encantadores.

-És veritat, hi ha aquesta percepció…

-De fet, una de les raons per les quals es va crear el club va ser per esborrar aquesta idea que els que juguen a això són gent rara i antisocial, al contrari, un club com l'Amatent, obert a tothom, compleix una tasca social, vas allà, t'asseus, coneixes gent… Un professor d'escola que va participar en un torneig d'Espanya deia que utilitzava el Carcassonne per ensenyar probabilitats. ¿I sap què? L'Amatent, que ja és associació, està en converses amb l'ajuntament de Sant Vicenç perquè ens deixi anar a les escoles. S'aprèn jugant.

-Entenc. Digui'm, ¿quantes partides va haver de guanyar per ser campiona?

-Cinc. Hi ha una ronda prèvia en què jugues tres partides. Després, si passes, jugues la semifinal, i després la final.

-A Madrid, ¿no?

-Sí. I com que vaig guanyar també vaig anar a Alemanya, a participar en la gran final, en què hi havia jugadors de tot el món.

-Ah. Un Mundial de Carcassonne.

-Bé, és veritat que la majoria érem europeus, però també hi havia jugadors del Japó, Mèxic, els EUA… Es fa a Essen, en una fira de jocs, la fira de jocs de taula més important que hi ha, la Spiel.

-¿Com li va anar?

-Allà sí que em va anar una mica malament, estava nerviosa i el nivell era molt alt. Hi havia gent que sabia jugar molt bé.

Notícies relacionades

Un de cada sis avis pateix maltractaments: «Visc amb por, el meu fill l’emprèn contra mi quan pateix una crisi»

Fer regals (o no) al professorat

-Em pregunto si hi ha gaires dones al món del Carcassonne.

-No gaires, la veritat. El món dels jocs de taula en general i del Carcassonne en particular és masculí. Està canviant, cada vegada hi ha més equilibri, però molt lentament. Només li he de dir que jo vaig ser la primera dona a guanyar el nacional.