Napoleó, una canonada a la Història

El 18 de juny de 1815 un exèrcit bàsicament angloprussià a les ordres del duc de Wellington i del mariscal Gebhard Leberecht von Blücher va derrotar la Grande Armée de Napoleó Bonaparte al camp de Waterloo (Bèlgica). Tot seguit, les monarquies absolutes que havien estat a mercè de França van portar a la pràctica els acords del Congrés de Viena, clausurat nou dies abans del gran combat, que va suposar el triomf del conservadorisme monàrquic sobre el liberalisme, i va semblar que Europa endarreria el rellotge de la història fins als dies anteriors a la Revolució Francesa del 1789. Però ¿va ser això el que va passar o es va tractar només d’una victòria política momentània de l’antic règim sobre les forces socials emergents? ¿L’absolutisme va mantenir l’hegemonia cultural o el pensament liberal se’n va apoderar? ¿Els congressistes es van adonar del poder d’una opinió pública que començava a existir com a tal?

Sota custòdia britànica

Cal repassar els esdeveniments que es van desenvolupar a partir de la batalla de Leipzig (16-19 d’octubre de 1813) fins a Waterloo. A Leipzig, l’emperador va patir una derrota definitiva, d’efectes irrecuperables. La Sisena Coalició (Regne Unit, Rússia, Prússia, Suècia, Àustria i diversos estats alemanys) va envair França, Napoleó va abdicar (6 d’abril de 1814) i va marxar a l’exili a l’illa d’Elba. Menys d’un any després va tornar a França (20 de març de 1815) i es va obrir un període conegut després com a Govern dels cent dies que es va allargar fins al 22 de juny. Vençut i sense recursos per resistir, Napoleó va ser confinat a la remota illa de Santa Helena, a l’Atlàntic Sud, sota custòdia britànica, on va morir el 5 de maig de 1821. 

Al mateix temps que l’ocàs napoleònic, els treballs del Congrés de Viena van encarrilar la reacció antiliberal a partir de l’1 d’octubre de 1814. Charles-Maurice de Talley-rand, el sinuós diplomàtic enviat per Lluís XVIII de França –havia sigut ministre d’Afers Estrangers de Napoleó–, va concretar sense embuts quina missió havien de complir els reunits a Viena: «El grandiós i definitiu objectiu a què Europa s’ha de consagrar, i l’únic que s’ha de fixar França, és acabar amb la revolució i portar a terme una pau efectiva». Fos o no una declaració oportunista, aquell va ser l’esperit que va animar el convocant de la conferència, l’austríac Klemens Metternich, anomenat després Príncep de la Pau, el vescomte de Castlereagh, enviat del Regne Unit, i els assessors del tsar Alexandre I. De manera que les notícies que van arribar de Waterloo els van reafirmar en la seva creença que el malson s’havia acabat.

Henry Kissinger, autor del monumental assaig Un mundo restaurado, entén que Waterloo és el desenllaç d’un projecte vençut per endavant el promotor del qual no és capaç d’acceptar els fets. «Un ordre mundial que s’ensorra, encara que hagi sigut edificat sobre la força, troba tan difícil creure en la seva desintegració com l’home a entreveure la seva pròpia mort». Per una figura del pensament conservador i del realisme polític sense concessions com Kissinger, el principal triomf del Congrés de Viena va ser restablir el sistema d’aliances anterior al 1789, restaurar els límits dels regnes, garantir l’equilibri de poder al continent i defensar el principi monàrquic de legitimitat.

Sent tot això cert, no ho és menys que es van mantenir en la memòria política liberal algunes de les idees introduïdes per la revolució: el concepte modern de nació, el principi de ciutadania, el principi d’igualtat davant la llei consagrat al Codi Napoleó. Aquelles idees que, violentades per la lògica del règim imperial, no per això van deixar de formar part de la tradició política del pensament burgès. Com ha escrit a La vieja Europa Dietrich Gerhard, Napoleó «va marcar un punt final per a aquests canvis revolucionaris, fins i tot sent a la vegada el seu catalitzador i el seu moderador», però van modelar la mentalitat burgesa.

El llegat de la Il·lustració

Els llegats revolucionari i napoleònic tampoc es van esvair a Waterloo: van sobreviure a la derrota i apareixen aquí i allà en la literatura dels següents decennis com a valors positius per oposició a aquells altres, negatius, característics de la monarquia absoluta. Així succeeix a La cartoixa de Parma (Stendhal), Els miserables (Victor Hugo) i El comte de Montecristo (Alexandre Dumas), per citar tres novel·les bastant conegudes; així passa també en la literatura popular i en la poesia romàntica, que Hugo va definir com «el liberalisme en la literatura». Fins i tot els intel·lectuals europeus que es van distanciar de la revolució a partir de la proclamació de l’imperi (1804) van girar els ulls al passat quan es va produir la restauració absolutista a França, que la Carta Constitucional de 1814 considera el retorn a «la cadena dels temps». «Cap fórmula és més expressiva de la filosofia política de la contrarevolució», afirma René Rémond a El siglo XIX. Aquest punt no va escapar als que com Lud­wig van Beethoven es van allunyar de la revolució a causa de l’imperi –havia dedicat a Napoleó la simfonia Heroica–, però després de Waterloo van enyorar l’atmosfera liberal.

En cert sentit, la batalla de Waterloo i el Congrés de Viena van ser una victòria política de l’absolutisme al final del període 1789-1815, però no van comportar una derrota de la cultura política heretada de la Il·lustració. Potser van tenir sentit els dubtes sobre l’optimisme històric subjacent a l’obra d’alguns il·lustrats –Edward Gibbon, Jean-Jacques Rousseau–, però «la multitud dels europeus de talent i de geni que van sostenir la revolució als seus inicis» (Eric Hobsbawm, La era de las revoluciones) va deixar un pòsit de pensament liberal que va sobreviure al momentani renéixer absolutista a l’Europa occidental. Van disminuir les files dels que com Louis de Saint-Just van creure al seu dia que «tot el que no és nou en un temps d’innovació és perniciós», però van quallar en la naixent opinió pública els valors polítics burgesos, oposats als de la societat estamental de l’Antic Règim. I, com subratlla Hobsbawm, molt poc després de Waterloo es va començar a utilitzar l’expressió ­classe obrera, resultat o conseqüència de la forma de producció capitalista, inseparable de l’ascens hegemònic de la burgesia.

¿Va ser així a tot arreu? A l’Europa oriental, la pervivència de l’Estat nobiliari es va mantenir, afavorida per economies poc desenvolupades i societats sotmeses a fèrries autocrà­cies. La diversitat cultural (Àustria), el règim de servitud (Rússia) i la fragmentació cultural i religiosa (Imperi otomà, anomenat aviat el malalt d’Europa) van ajornar l’efervescència política i el contagi de les noves idees fins a mitjans del segle XIX, i fins i tot més tard. El record de la revolució i de les guerres amb França va deixar pas a la construcció d’una mitologia heroica sense conseqüències apreciables fins que les tensions nacionalistes a l’Imperi austro­hongarès, la crisi social a l’imperi dels tsars i la decadència irreversible del sultanat van fer rebrotar el llegat de les Llums.

A banda d’això, l’herència més duradora de Waterloo i del Congrés de Viena va ser el restabliment de l’equilibri de poder que, amb alts i baixos, es va mantenir fins a l’esclat de la primera guerra mundial (1914). Ni tan sols conflictes com la guerra de Crimea (1853-1856), la guerra austroprussiana (1866) i la guerra francoprussiana (1870) van trencar el motllo de ­Viena, fruit sobretot de l’afany del Regne Unit de garantir que al continent no es consolidés una potència hegemònica. La Quàdruple ­Aliança, formada pel Regne Unit, Rússia, Àustria i Prússia, hauria pogut ser l’embrió d’una organització internacional a escala europea, però el desinterès dels governants britànics per un projecte d’aquestes característiques el va fer inviable. Un diplomàtic austríac destinat a Londres el 1869 va enviar un despatx a Viena que contenia la frase següent: «L’única doctrina del senyor Gladstone[primer ministre] és la prosperitat de l’imperi».

El projecte europeista de Napoleó tampoc va tenir continuïtat. La veritat és que la unitat europea es va ­girar contra ell i va durar el que va costar derrotar-lo. «Napoleó ­havia d’arriscar-ho tot a l’exhibició del seu poder –explica Henry Kissin­ger–. Com que el poder és l’expressió d’un ordre mundial arbitrari i per tant insegur, Napoleó només va poder unir Europa en una guerra per a la seva pròpia ­destrucció». Però aquesta unió conjuntural, recurs polític per a un període de crisi, a penes va portar a l’ànim dels intel·lectuals i la burgesia ascendent el projecte de la unitat europea. «Per a la majoria d’habitants d’Europa que no eren combatents, la guerra no va significar gaire més que una interrupció, per un temps, de la vida normal, ¡i no gaire!», diu Eric Hobsbawm. A Europa pocs van tenir la sensació que hi havia un propòsit europeista més enllà de vèncer a Napoleó i liquidar la revolució, i cap dels seus adversaris es va interessar per la meta perseguida per l’euro­peisme napoleònic.

¿Qui va ser Napoleó?

Notícies relacionades

La batalla es lliura a casa

De Hegel a Austen: vuit rostres de l¿època

Així s’arriba a la gran pregunta: ¿qui va ser el general emperador vençut a Waterloo? ¿Qui va ser més enllà del geni militar que avui se segueix estudiant a les acadèmies, dotat de l’«estrany do de percebre línies estructurals d’ordre en el caos de les masses humanes en moviment»?, va dir d’ell l’escriptor Dietrich Schwanitz. Si la referència és el quadro penjat al Louvre La consagració de l’emperador, de Jacques-Louis David, es diria que va ser l’encarnació del poder sense contrapesos: totes les mirades estan fixades en ell en el moment de coronar l’emperadriu Josefina, amb el papa Piu VII de mer espectador. Si la referència és L’emperador Napoleó a Waterloo, de Karl Steuben, llavors es té la impressió d’estar davant d’algú que mai va aconseguir l’objectiu fixat.

Les dues sensacions són una simplificació. També ho són les opinions exaltades de Victor Hugo –va anomenar l’emperador «Prometeu modern»–, però en canvi ho és menys, malgrat la ressonància ditiràmbica, el judici d’Élie Faure, que va veure un «profeta dels temps moderns» en l’emperador triomfant del 1804 i derrotat del 1815. Sens dubte, el desenllaç de Waterloo va liquidar la possibilitat de donar forma política a un imperi europeu fonamentat en la creença que existia una cultura europea comuna, expressió d’una autoproclamada superioritat europea, però la sort en la batalla no va liquidar la cultura política de l’Estat burgès, establerta a la França de ­Lluís Felip, que va repatriar les restes de Napoleó el 1840 per dipositar-les a la tomba disposada als Invàlids de París, envaïda avui pels turistes.