¿Viatjar a països en guerra? D’Israel i Rússia a Tailàndia i Cambodja, així impacten els conflictes en el turisme

El nombre de «visitants de llarga durada» que es va quedar més d’un any a Israel s’ha duplicat, arribant a 28.400 persones el 2024. És a dir, s’han assentat allí en ple conflicte. També han crescut els que s’hi queden almenys un mes, i és que el visat de turista (B2) també serveix per a visites professionals curtes, inclosos cooperants, voluntaris i periodistes. La procedència dels visitants també és eloqüent: més de la meitat són dels tres països que alberguen més comunitat jueva fora d’Israel: un terç van arribar dels EUA, seguits pels de França i el Regne Unit. «Es tracta de la mateixa comunitat jueva que és a altres països i visiten familiars o senten simpatia amb el país», afegeix Martí, que remarca que aquest tipus de conflicte identitari «tendeix a reforçar el sentiment d’orgull nacional i volen continuar visitant el país dels seus ancestres no importa en quines condicions».

Islamofòbia i terrorisme

No totes les destinacions responen igual al conflicte. Un lloc pot ser violent i, tot i així, semblar un lloc atractiu si el que es planteja viatjar no coneix experiències negatives de primera mà. És el cas de Rio de Janeiro: «Tots saben que és perillós, però és molt bonic. Milers de turistes continuen anant-hi i la destinació manté la immunitat», explica a aquest diari Maximiliano Korstanje, professor de la Universitat de Palerm, a l’Argentina, i expert en turisme i conflictes, que assenyala altres casos de països amb índexs de violència molt alts, com Mèxic i Colòmbia.

En canvi, països amb conflictes aïllats, com el recent de la frontera entre Tailàndia i Cambodja, cauen de sobte en el focus mediàtic en llocs com Espanya, un dels tres principals emissors de visitants al país tailandès. Altres regions, malgrat no estar en guerra, com el Marroc o Tunísia o Jordània, continuen sent vistos per molts occidentals com perillosos per «la falsa idea que l’islam és sinònim de terrorisme», afirma Korstanje. Un atemptat terrorista a París no té el mateix impacte sobre el turisme que un a Egipte. De fet, diversos estudis assenyalats per l’expert demostren que els homes blancs de més de 40 anys són els que més perceben perill en països àrabs, a diferència de llatins, afroamericans o asiàtics, menys influïts per estereotips dominants.

Turisme de risc

No obstant, hi ha una tendència que va a contracorrent: el turisme d’alt risc. Pedro Mir, fotògraf aficionat, fa 25 anys que viatja al que anomena «regions relegades pels circuits turístics tradicionals» i ho fa només contactant amb guies locals. Viatjar a països en conflicte o immediat postconflicte no és una decisió presa a la lleugera. Em permet aproximar-me al món amb una mirada més profunda, més humana i menys complaent», explica a aquest diari. Diu sentir una sensibilitat especial per ser testimoni de com «la vida es reorganitza després del caos», tot i que vol defugir de l’exotisme. Ja ha estat a 62 països, entre els quals hi ha Corea del Nord, el Sudan del Sud i Etiòpia.

Algunes agències han trobat aquí un nínxol de negoci. El fenomen va rebre atenció mediàtica quan el maig del 2024 un grup de quatre turistes, tres d’ells espanyols, van morir a l’Afganistan. L’agència Lupine Travel, basada al Regne Unit, era una de les que organitzava tours allí, i va cancel·lar els seus viatges al país durant sis mesos, tot i que després els va reprendre. Actualment tenen en pausa les visites al Sudan i a la República Democràtica del Congo.

«El nostre propòsit no és capitalitzar o fetitxar àrees de conflicte», explica a EL PERIÓDICO Robert Kyle Molina, responsable de viatges a Lupine Travel. «Obrim la possibilitat a explorar èticament paisatges culturals i històrics a destinacions que d’una altra manera serien difícils d’accedir», argumenta.

Màrqueting malgrat tot

Notícies relacionades

Trump contra els turistes: Els EUA podrien perdre fins a 29.000 milions de dòlars per la falta de visitants

¿Què se sap de la possible trobada entre Trump i Putin?

Per què hi ha gent que vol anar a llocs dels quals la població local fuig és una cosa que s’ha preguntat el professor Korstanje, que ha dedicat tota la seva carrera a investigar sobre fenòmens del turisme i conflictes. Segons l’acadèmic, hi ha una dimensió psicològica profunda: «En la mort de l’altre jo veig la meva pròpia mort. És com una espècie d’exorcisme. Em començo a plantejar la meva pròpia finitud a partir del sofriment aliè».

Un altre factor decisiu és el rol de l’Estat. Alguns governs opten per promoure els seus llocs marcats pel dolor, mentre que d’altres els esborren. Mentre que Àustria va destruir la casa de Hitler, Colòmbia promociona la casa d’Escobar. «Són decisions polítiques»,afirma Korstanje. És clar que no totes les visites comporten el mateix grau de risc. La zona zero de l’atemptat de l’11-S s’ha convertit en un dels llocs més visitats de Nova York, que, no obstant, perd turisme ara enmig de l’aïllacionisme. Mentrestant, a Mèxic, grups de turistes nord-americans s’endinsen sense coneixement a zones controlades per les màfies del narcotràfic. «És summament perillós i per això hi ha turistes morts cada any». Però hi ha un lema en aquest tipus de consum: ser aquí i sentir-ho en primera persona»,conclou Korstanje.