K-pop imperial, gairebé maquiavèl·lic

E l xou de les Blackpink d’aquest dissabte a l’Estadi Olímpic (51.000 persones) va tenir com a preludi un encadenament enllaunat de les seves cançons, culminat per la més recent, Jump, amb el seu vídeo a altíssim volum. Es tractava d’impactar, insistir, colpir d’entrada, i que quan aquestes peces s’interpretessin en escena fossin rebudes com the real thing. Material idolatrat, lliurat per aquestes quatre figures que van sortir a la pantalla com si fossin estrelles de cine, dalt d’un descapotable.

Són Rosé, Jennie, Lisa i Jisoo, la sublimació exponencial del K-pop: la seva és una onada d’aparatós neopop híbrid, amb el més efectista de cada ram (EDM, hip-hop, trap), de tornades i gags més marcials que emotius. Va funcionar, a la seva imperial manera, en l’arrencada, on van encadenar tres èxits (Kill this love, Pink venom i How you like that) fent lliscar invectives cap als amors tòxics i presentant-se com dolces dominadores i propietàries del seu destí. Missatges d’enfortiment i rèpliques als haters a Shut down, entre samples dels violins de Paganini.

Si amb Coldplay o Estopa l’Estadi es va omplir de polseres lluminoses, Blackpink va cobrir pista i grades de cors vermells (no regalats, adquirits via marxandatge). Un símbol curiós tractant-se d’un grup que no sembla el més romàntic de la classe (tot i que alguna cosa hi ha sota del seu posat de ties dures).

La recerca de l’impacte va ser constant, però fins i tot elles necessiten que la tensió baixi en algun moment, tot i que sigui només perquè després la pujada final se la carregui tota. Així va ser en l’r’n’b de Whistle, el seu primer single (del 2016), i en la balada acústica Stay, seqüència estirada amb un bonic número molt pop, Lovesick girls. Sí, hi va haver instrumentistes, quatre, rere la superpantalla ondulada.

Però aquesta gira és alhora de reunió i aparador de les incipients carreres en solitari. Aquí hi va haver dos dels cinc actes del concert. Jisoo va representar la facció més adorable i pop amb el seu Earthquake, en contrast amb les rebolcades i les incursions raperes de Lisa a Fuck up the world. En un altre tram, Jennie va lluir el seu agradable duet amb Dua Lipa (Handlebars) i Rosé va sorprendre amb l’acústica Call it the end abans d’oferir-nos el capritxós bubblegum-punk d’APT. la reeixida cita amb Bruno Mars de l’any passat.

Un rar encant

Notícies relacionades

Sweeney, la ‘Taylor Switf’ republicana

Tozzi i la seva "ultima notte"

Les mostres en solitari van insinuar altres camins, però Blackpink no se’n va anar sense acudir a la seva artilleria pesant (i la seva pirotècnia), i celebrar cartes com Boombayah i Ddu-du-ddu-du. I cantar dues vegades Jump, la tonada a promocionar, i imposar el ball col·lectiu: aquest dance challenge del bis, amb reprises de temes de la nit (¡sí, també Jump!). Impactar, insistir, picar. Això és el K-pop, o la seva versió del K-pop.

Rosé, Jennie, Lisa i Jisoo van tirar floretes a Barcelona i van intentar mostrar-se pròximes en alguns moments, si bé el seu carisma és difús. Però és possible que hi hagi un rar encant en aquest pop tan ultraprocessat, gairebé maquiavèl·lic.