La investigació té futur

Com va dir algú prou assenyat, és més fàcil fer prediccions sobre el passat que sobre el futur. Per tant jo ni ho intentaré, entre altres motius perquè l'endevinació no és una ciència. Però sí que voldria exposar algunes reflexions sobre la investigació al nostre país, Catalunya, i sobre les seves fortaleses i debilitats. En l'actualitat estem realitzant aquí una investigació amb un grau de qualitat excel·lent, particularment en disciplines com la investigació biomèdica, la fotònica, la nanotecnologia i la química, malgrat les dificultats econòmiques generals i, en particular, les de les arques de la Generalitat. Això ha sigut i és possible perquè veus autoritzades tant de l'actual Govern, com del que el va precedir, de diferent color polític, van fer una aposta transversal de país per la investigació.

El problema és que estem congelats i ja se sap que res no dura eternament. S'acabarà fent malbé si no es fa un pas important per donar-li un suport general des de totes les institucions i actors de la societat civil. Construir un país millor no serà tampoc possible si a l'eix nacional i social no se li uneix una millora en l'educació i la formació de la nostra joventut, així com la generació d'una economia que en part està basada en el coneixement derivat dels centres de recerca de prestigi. No veig que aquesta qüestió figuri en les propostes electorals, excepte en algun cas excepcional, i sense incloure aquesta millora no podem fer el salt endavant necessari que necessitem.

Les noves generacions de joves científics, aquells que ens trauran les castanyes del foc i acabaran de curar el càncer, trobaran els primers tractaments contra l'Alzheimer, extrauran aigua dolça a partir d'aigua salada de forma barata, implantaran noves energies no contaminants o inventaran combustible que ens farà anar més enllà dels astres pròxims, troben problemes que s'han de resoldre com més aviat millor: una necessària reducció de la burocràcia, l'obtenció de recursos basada en els mèrits, l'eliminació de càrrecs de confiança en els comitès científics i un increment imprescindible de la dotació pressupostària. Les nostres universitats han de ser més dinàmiques, el coneixement d'anglès s'ha de generalitzar i hem de fer desaparèixer totes les traves per fitxar talent estranger.

Notícies relacionades

Frank Koppens: «Més que feina és alegria»

Rubén Martín: «Qui més arrisca triomfa»

I això no és tan sols responsabilitat dels governs sinó també de la societat, que s'hauria d'implicar en el micromecenatge, per exemple, i de les grans empreses del país que dintre de les seves obres socials i fundacions ja han començat a circular per aquest camí.

Mirem, per favor, de posar les coses fàcils amb lleis de mecenatge justes que recompensin fiscalment els benefactors, parlar de ciència en el prime time, posant diners-llavor per als emprenedors, usant models de contracte laboral adequats a cada candidat més enllà d'escales salarials del segle XIX. Un país que des del Born pensi en el Món. Que sigui capaç de crear, tenir, retenir i atraure talent. Si tenim eines pròpies, molt millor. Però si no, posem enginy entre tots per tirar endavant.