Dos revessos consecutius

«No crec que una persona amb depressió sigui capaç de fer això», afirma Anna Maria Esteve. Es refereix a l'home que es va emportar tantes incògnites, Andreas Lubitz, copilot de Germanwings, a qui es responsabilitza d'estavellar l'avió causant la mort de tots els ocupants, ell inclòs. ¿La raó? No va quedar clara, encara que sí que va transcendir que Lubitz havia patit depressió, que havia trencat amb la nòvia. En realitat ningú sembla esperar una dada nova sobre el vol. És un cas resolt. Tot s'adjudica a Lubitz i a com és d'inexplicable la ment humana.

El director d'Obertament, Miquel Juncosa, considera inacceptable que es doni per confirmada una versió que no ho està: «No podrem saber mai què va passar exactament. Tot el que es va dir és una especulació que fa molt de mal i ens fa recular». Juncosa es refereix a aquella lluita contra l'estigma, que en aquest cas se salda amb derrota. Vostè vagi a buscar feina una setmana després de l'accident i expliqui que va patir una depressió com la de Lubitz.

Reacció improbable

Juncosa, però, recorda que la realitat estadística posa en qüestió l'associació entre el passat de Lubitz i el que va fer. La dada és significativa: el 15,2% dels catalans presentaran al llarg de la seva vida un episodi de depressió major. Totes les prediccions descarten que aquell 15,2% reaccioni causant massacres.

Quan el record pel que va passar a l'avió seguia molt viu, va arribar la mort d'un professor substitut a mans d'un adolescent de 13 anys. L'actuació de l'alumne es va atribuir a un brot psicòtic.

Notícies relacionades

El difícil repte de treure a la llum el trastorn mental

Cap català amb projecció pública va fer el pas endavant

El secretari d'Obertament i president del Fòrum de la Salut Mental, Enric Arqués, diferencia els casos de l'avió i de l'institut. Del primer diu que no hi ha proves que demostrin el que es dóna per demostrat. En el cas del menor, admet que «no es pot dir» que no hi hagi relació entre un possible problema de salut mental i el que va fer, i puntualitza que si és així, se sabrà. I encara que apunta que és un cas excepcional, que l'estadística és baixíssima, constata que es tracta d'una qüestió qualitativa, que amb un cas n'hi ha prou. I això malgrat que les persones amb un trastorn només són protagonistes de més actes violents si comptem els que exerceixen contra si mateixos.

Entre els afectats per un problema de salut mental, l'efecte és demolidor, afirma. «L'impacte és molt fort i els afectats estan fets pols. ¿Algú li pot demanar ara a un adolescent que doni la cara?», es pregunta Arqués. I la resposta sembla lògica. I a més, prossegueix, la gent prioritzarà la por a la solidaritat. I la lluita contra l'estigma serà molt més complicada.