El difícil repte de treure a la llum el trastorn mental

Obertament, agrupació d'agents privats del sector de la salut mental, va néixer fa més de quatre anys amb l'objectiu de combatre l'estigma que pateixen les persones amb un trastorn mental. La causa requerirà una trajectòria lenta, diuen els que la defensen, que la comparen amb la trajectòria del col·lectiu gai en la seva lluita per aconseguir la igualtat de drets: poder fer-se un petó en un bar sense que et facin fora, no ser marginat laboralment per la condició sexual.

El paral·lelisme li serveix a Obertament per apostar per la seva pròpia sortida de l'armari, l'expressió que s'usa per explicar que algú revela la seva homosexualitat. En aquest cas no es tracta tant de revelar res, ja que la majoria són reticents a donar detalls del seu trastorn i consideren que quedar-se només amb això és etiquetar una persona. Es tracta d'explicar a la gent que algú amb un trastorn pot treballar, tenir una vida normal i ser de confiança. En ocasions més que gent que no ha sigut diagnosticada i es considera «normal», aquella paraula tan terrible.

REDUCCIONISTA / «No sóc un diagnòstic amb potes», afirma Pedro Antonio Cencerrero, 39 anys. «Tothom em veu com una persona, no com un diagnòstic», diu Anna Maria Esteve, de 52 anys. Tots dos són portaveus d'Obertament, activistes que coneixen el pa que s'hi dóna i que han pres la decisió de lluitar per propiciar sortides d'aquell armari menys conegut. Si hi ha alguna cosa que els sembli incòmode és haver d'explicar quin és el seu trastorn. Ho consideren reduccionista.

A ningú amb problemes d'estómac se'l definiria per aquesta malaltia, argumenta Esteve, nascuda a Molins de Rei (Baix Llobregat) i resident a Arenys de Mar (Maresme). Explica que una vegada va tenir el seu primer contacte amb el trastorn, en el seu cas esquizo-afectiu, «una barreja d'esquizofrènia i depressió», va voler saber-ne més i es va interessar per un curs organitzat per a familiars de persones amb problemes de salut mental. «Però jo no volia que hi anés ningú de la meva família. Volia anar-hi jo. Em van dir que el curs era per a familiars de persones amb problemes de salut mental, no per a persones amb problemes de salut mental». I l'Anna Maria va veure que havia de fer alguna cosa. Va crear l'associació Resorgir, que forma part d'Obertament.

Esteve, que abans portava una empresa, va estudiar posteriorment Treball Social i ara cursa un postgrau especialitzat en salut mental col·lectiva, de la URV. Ella va tenir el primer contacte amb un trastorn pel d'un familiar: «Llavors vaig veure clar que s'havia de tractar com un fet normal, com qualsevol altra malaltia, amb una mica més de sensibilitat».

A Cencerrero, nascut a Vilassar de Mar i resident a Mataró (Maresme), el va marcar la mort d'un germà als nou mesos, amb paràlisi cerebral. Ell, el més gran de sis germans, tenia tres anys i va aconseguir eludir el veto dels grans i estar uns minuts al costat del cos del nen. Per això i pel problema de salut mental que va tenir molt després, diu, va acabar estudiant Integració Social. Ara estudia Administració d'Empreses a la UB. Ell pateix un trastorn bipolar: «És la primera vegada que ho dic en un mitjà de comunicació». Va patir el primer brot a l'anar a la mili, a Eivissa, cosa que sembla lògic, perquè per a ell anar al servei militar va ser «un alliberament» després de molts anys treballant per ajudar la família. Flirtejava amb la carrera militar, però la mili es va acabar de seguida: el van portar a l'hospital a Palma i d'allà el van acompanyar a Barcelona: «Em van dir que m'acompanyava un tinent, però era un infermer». Va intentar tornar a la vida militar. Es va presentar a la Caserna del Bruc oferint-se. No va poder ser.

Ara això és passat: «Sóc aquí parlant gràcies als meus germans, inclòs el que va morir». I del que Pedro Antonio vol parlar és del seu activisme i de com aquesta societat no hauria de classificar tan ràpid: «Totes les persones tenen oscil·lacions emocionals. No són lineals. I hi ha molt de rebuig, quan una persona diagnosticada pot estar millor que algú sense diagnosticar».

LLUITA INDIVIDUAL / D'això ell en té proves reals: aquella gent que un dia se'n reia d'ell pel barri i que després va anar a demanar-li consell perquè estava en una situació similar. «La meva lluita ha sigut individual. Quan he trobat l'equilibri personal és quan l'he fet col·lectiva»

El director d'Obertament, Miquel Juncosa, subratlla que segons l'Organització Mundial de la Salut, una de cada quatre persones experimentarà un problema de salut mental en algun moment de la seva vida. Pensar que no li tocarà a un és, per tant, estadísticament temerari. Però segueix sent la constant.

«S'ha de tenir una mica de bogeria», diu Esteve amb un somriure. «La bogeria no significa falta de sentit comú; a vegades suposa un excés de sentit comú». ¿Què li demana aquesta portaveu als polítics?: «Més implicació, que ens tinguin presents, perquè som els últims de la fila». Diu que un pas s'ha fet en les famílies de que pateixen un trastorn, que anys enrere sovint acabaven tancats: «Ara volen que els seus fills ocupin el seu temps, que surtin de casa».

Notícies relacionades

Dos revessos consecutius

Cap català amb projecció pública va fer el pas endavant

Pedro Antonio prefereix no demanar res a les autoritats, se'l veu bastant convençut que el que aconsegueixi el col·lectiu serà mèrit seu.

«Encara no hi ha condicions perquè la gent surti de l'armari», assegura Juncosa, que sap que no podran aconseguir els seus objectius sense despentinar-se: «Volem un canvi cultural. Sabem que ara estem posant la llavor. La lluita serà a llarg termini».