molta riuada i poques nous

Antonio Treig: L'aigua que està baixant per l'Ebre és una riota. ¿Eh Pep... que això és de riure? Si encara ens falta un metre per saltar a la plaça. ¡Mare meva, amb aquest enrenou, tot ple de càmeres i periodistes! És exageradíssim. Pel que veig, si no m'equivoco, crec que aquí a Catalunya el que hi haurà és molt de soroll i poques nous. Jo no dic que aigües amunt hagi sigut una altra història, a l'Aragó i Navarra i tot allò, que el riu s'hagi desbocat i hagi causat un desastre, però en aquesta zona s'hi està donant molt de bombo i, al final, pura comèdia. ¡Si abans teníem una inundació a l'any! Posats a buscar-hi la part positiva, almenys aquests dies parlen de Miravet. Mira per on, estem en tots els telediaris, i per res. Així està muntat el tinglado. Aquest cap de setmana això se'ns omplirà de turistes.

Pep Papaseit: La veritat és que aquest és un poble molt bonic. Hi ha bona gent. I algun de no tan bo, ¿eh Antonio, que n'hi ha més d'un de no tan bo? La gent no té visió comercial. Ho diré d'aquesta manera, perquè ningú s'ofengui. Però és el que passa. Jo sóc veí del carrer Major de tota la vida. Sempre he viscut a la mateixa casa de Miravet, on se'm coneix amb el sobrenom de Cagapistes per una ocurrència que vam tenir de petits. Als 22 anys me'n vaig anar  a Barcelona perquè em va donar la gana. Aquí ja feia molt de temps que era electricista. Encara que moltes feines no les cobrava. Treballava per a l'ajuntament a canvi de la voluntat, ja em diràs si anava ben encaminat. Tant feia alguna barana com arreglava el pas de barca... Mil assumptes, sense sou. Diré amb tota tranquil·litat que vaig contribuir a la regeneració de Miravet. Després ja em vaig acostar als cercles de l'Església, però no perquè fos catòlic, no; per feina. Perquè em convenia estar-hi ben relacionat. Vaig tornar al poble als 60 anys perquè em van retirar el carnet de con­duir per problemes de visió.

A.T.: Al Pep, per la seva banda, sempre li ha agradat l'electrònica. Als 16 anys va ser ell qui va muntar ràdio Miravet; gràcies a ell teníem ràdio. En aquest poble ell ha sigut l'amo de la llum.

P.P.: La llum és un dels enemics de l'aigua. O al revés, com ho vulgueu dir. És veritat que amb l'aigua fan llum, però aquesta és una altra història.

L'octubre del 1937 vam viure la gran riuada, i jo tenia 9 anys. Estàvem en plena guerra civil, però aquí a Miravet, que va ser dues vegades republicà i dues vegades franquista, en aquell temps només sentíem parlar de la guerra, per referències. Ens va arribar després, faltava menys d'un any per entrar en batalla quan el riu ens va inundar. Aquell dia d'octubre, el 24, va començar a pujar l'Ebre amb rapidesa. En un dia i mig el teníem al segon pis de casa. L'Ebre sempre avisa. Aviam si us pensareu que una riuada és un tsunami. No, no arriba cap onada que ho arrossegui tot ni res que s'hi assembli. Puja suaument. Cada vegada més amunt, laminant l'aigua. A casa van faltar tres esglaons perquè l'Ebre inundés el segon pis, però no tenia gens de por, per a mi era una cosa més, més aviat com una anècdota. Si havíem de sortir, sortíem en barca i ja està.

El dia 26, el nivell va baixar 20 centímetres, però a la nit va reprendre la pujada i es va quedar a només 20 centímetres de l'avinguda del 1907, que és la més gran que recordem els més veterans. Després hi ha alguns rumors, s'expliquen històries, encara que jo personalment no tinc cap referència que hi hagués una riuada que arribés a un nivell 10 metres per sobre de la de principis de segle ni que hi hagués moltes víctimes. Jo això, la veritat, no ho acabo d'entendre. Sí que hi ha un indicador que marca el punt a què va arribar el cabal, allà pujant al castell, a prop de l'església vella, però jo diria que només és una hipòtesi.

Igual que els que diuen que les grans riuades han coincidit en anys que acaben en 7. S'han de basar en la del 1907 i la del 1937, o altres més. Aquestes coses les divulga gent que creu en les musaranyes, així que parlem del que veiem.

Durant els dies que va durar la riuada del 37, potser dos o tres, potser més, les barques anaven navegant pels carrers i el cablejat elèctric era el sistema de tracció. La gent s'agafava als cables per avançar -naturalment s'havia interromput el subministrament i no hi havia risc d'electrocutar-se, perquè ja he dit que l'aigua i la llum són enemics-, arrossegant la barca amb els braços i el pes del seu cos. A casa érem la meva mare, viuda; la meva germana, de 13 anys, jo, que en tenia 9, i el metge titular del poble, que estava allotjat a casa (allotjant els metges, la meva mare obtenia uns diners per tirar endavant. Jo n'he conegut cinc vivint amb nosaltres).

En aquells temps una riuada no causava grans perjudicis a les cases. Quedaven brutes de fang però no recordo que cap patís danys de consideració en l'estructura, i això que potser algunes eren de pedra i totxos vulgars units amb argamassa i després cobertes de guix. Tampoc hi havia electrodomèstics ni trastos electrònics més enllà de quatre aparells de ràdio en tot el poble, així que els 20 ­dies que vam estar sense electricitat no van ser una hecatombe. De fet, no passava res. Ara seria un desastre, podríem tirar mitja casa a les escombraries, però llavors les neveres eren un recipient que carregàvem amb 10 cèntims de gel. Una de les ràdios del poble estava a casa d'un familiar, que era l'amo de la pastisseria. Me'n recordo del dia que vaig sentir la notícia de la rendició del Japó en la segona guerra mundial i de les paraules del pastisser dient que Alemanya no aixecaria més el cap. ¡Pobre home, de pasturar en devia saber, però d'encertar-la, ben poc!

A.T.: Si parlem de riuades que hagin inundat la plaça de baix -que és el màxim a què hauria pogut arribar aquesta actual que hem viscut-, fa mig segle passava cada any. Aquí el riu ha pujat moltes vegades, tantes que ja no em fixo en els anys. Que entri aigua al bar s'ha vist cada dos per tres. Aquella del 37 sí que va ser més destacada. Jo no vivia com el Pep al carrer Major, sinó a la zona dels terrissaires, que està més allunyada del riu, anant cap a Móra d'Ebre. A Miravet hi ha molt bons terrissaires. Va quedar tot inundat, encara que en aquella zona sí que podíem sortir de casa. Les conseqüències no van ser tan grans com aquí al poble, que va ser més desastrós. Al camp, les inundacions van ser molt fortes i durant dies hi va quedar estancada l'aigua. ­Nosaltres tenim una finca a prop del riu i una vegada em va tocar anar a rescatar 16 ovelles, dues cabres i 14 bens que s'havien quedat aïllats.

Per al camp, les riuades són molt bones i antigament més. Actualment no tant perquè els pantans controlen el riu i només deixen escapar l'aigua clara; retenen tots els materials bons que baixaven arrossegats pel cabal.

Notícies relacionades

EL PERIÓDICO recull el premi al diari millor dissenyat d’Europa

"Hi ha resignació, com si fos part de la feina aguantar-ho"

Quan no HI HAVIA embassaments, aquests ­sediments arribaven a aquest tram baix i es repartien pels camps agrícoles amb les riuades. Era un adob excel·lent. Per això les terres eren més fèrtils, perquè quedaven adobades, i això era mannà per a les vinyes, les oliveres i els ametllers. Ara tenim un altre tipus d'agricultura, amb molts arbres fruiters. El cas és que amb les riuades marxaven lluny les rates i també fugien moltes bestioles que atacaven les collites, i a més a més els materials nodrien la terra. Els terrissaires apreciaven aquestes avingudes perquè en algunes zones, a més, s'acumulava un pam o més de sediments i quan l'aigua se n'anava, recollien els fangs per barrejar-los amb l'argila refractària i fer els seus càntirs.

Això d'ara, doncs, ho tenim per res. Si no fos pels pantans, sí que ens hauríem tornat a inundar, com passava abans amb assiduïtat. Tot i així, els que els gestionen no ho fan bé, perquè haurien d'haver deixat anar més quantitat d'aigua des de dies enrere, tenint en compte que ja sabien el que estava baixant per l'Aragó, i ara no s'hagués muntat tot aquest tinglado.