«Vaig venir a millorar i seguiré intentant-ho»

Hicham Rayan ho tenia tot planejat des de ben petit i sap molt bé per què va fer el que va fer. I encara que li està costant segueix posant el seu determini a aconseguir el seu somni: tenir feina, dona, fills i un cotxe. «Somiar és gratis», apunta amb un tímid somriure. I ho deixa clar: «El més important si vols una oportunitat és respectar les normes». És el que va fer des que va ingressar en un centre de menors als 15 anys. «Volia una vida diferent. Sempre havia sentit dir: 'Al cap de tres anys baixes amb un cotxe nou i diners', encara que jo de moment m'estic trobant amb tot al contrari», comenta. Hicham va pujar de Tànger fa sis anys a sota d'un camió. Sense saber ni un borrall ni de català ni de castellà, es va presentar en una comissaria després de dormir una nit al ras a Arc de Triomf i va gesticular que tenia gana i fred. Va ingressar en un centre de menors i des dels 18 viu en un pis de la fundació Probens que comparteix amb altres joves com ell. «Vaig tenir sort -diu--. Si envies al carrer un nen quan compleix els 18 anys s'ha de buscar el menjar i, si no té a ningú, acaba entrant als comerços a robar. És normal. A mi no m'ha passat gràcies a Déu, però tinc amics que sí. Si tens alguna cosa al cap ho has de seguir. Jo vaig venir a millorar i seguiré intentant-ho». Li queden pocs amics del seu pas pel centre:  «La majoria ja no són aquí, alguns estan a la presó, altres fora d'Espanya…» El preocupa la seva situació: «Ara cobro la pirmi. Si em tallen aquesta paga no tinc ni feina ni res i si em fan fora del pis no sé què faré», confessa. Hicham ha estudiat castellà, ha fet cursos de cuina i està fent pràctiques. «Busco un lloc de treball. Sé que arribarà un dia en què em faran fora, i faig tot el que puc per trobar-ne. Vull viure normal, com la gent normal. No vull estar al carrer», afegeix. El seu principal handicap és que té permís de residència però no de treball. «Tinc oportunitats de treballar», lamenta . «A la meva família els explico que estic bé i em diuen que no tiri la tovallola i que segueixi lluitant». I això està intentant des de fa anys.