Quan els morts vagaven pel món

EL SO DE LES CAMPANES. Quan jo era petit, la diada dels Morts començava el vespre de Tots Sants amb el ressò lúgubre de les campanes tocant a morts. Els carrers eren mig deserts: tothom procurava ser a casa, per no topar-se amb els difunts que vagaven pel món.

A les cases s’envoltaven els retrats dels difunts de la família de xinxetes de cera i tothom s’endolava, perquè de vestits negres sempre n’hi havia, a les cases: sempre es portava dol per un o altre difunt. Les ràdios tocaven «música sacra» i les famílies devotes resaven el rosari en sufragi de les ànimes i es torraven castanyes en una paella foradada. I els miralls es posaven de cara a la paret, no fos cas que, si algú s’hi mirava, la seva cara se li reflectís convertida en calavera...

Es creia que les portes del país dels Morts quedaven mal tancades i per les escletxes sortien les ànimes del Purgatori, que cuitaven a tornar a casa a veure si els seus descendents es recordaven d’ells. Fins i tot voltaven el llit on havien dormit en vida, a veure si era ocupat per algú altre. Si la família encara els tenia present en les seves devocions, l’endemà pujarien al Cel. Un record especial es dedicava als albats, les criatures que havien mort abans de la primera comunió i que, per la seva edat precoç, no havien comès cap pecat mortal.

LA TARDOR ANGUNIOSA. La tardor ja no era la de les fulles daurades sinó la dels arbres despullats i de l’angúnia d’acostar-se al desembre congelat. Era l’estació dels penellons i dels nassos amb regalims de mocs, que alguns s’eixugaven amb mitja mànega. Temps de guants, mitenes, bufandes i passamuntanyes. «Per Tots Sants, amagar mans» o «Per Tots Sants, capes i mocadors grans». Les flors de la tardor eren les pròpies dels morts, sobretot crisantems i semprevives. I els fruits també: codonys, castanyes... i era el temps d’estrenar el vi novell.

CASTANYES I PANELLETS. Les castanyeres eren tota una institució. S’endevinava per l’olor a quines cantonades havien instal·lat els seus fogons rodons i fondos. I pel pregó:: «¡Calentes i grosses! ¿Qui en vol, ara que fumen?». Les servien, com ara, amb paperines de paper d’estrassa. I també els moniatos

Els panellets, en canvi, són obra de pastisseria, fets amb ametlles picades, sucre i rovell d’ou. D’ametlla, de massapà, de codony... i de pinyons. A més dels de coco i de xocolata, que acostumen a agradar a les criatures abans de descobrir el sabor dels tradicionals. S’acompanyaven amb vi novell o ranci, o amb moscatell, mistela o malvasia. O amb xampany, dolç, semisec o sec. Un altre complement pastisser eren les fruites confitades collides a l’estiu: peres, préssecs, albercocs, poncem i cabell d’àngel.

Panellets i castanyes són els pastissos propis de les populars castanyades que se celebren la vigília de Tots Sants, i que abans es feien al vespre del dia de Tots Sants, la vigília del Dia dels Morts o de les Ànimes. Ja que deriven dels antics àpats de difunts.

ELS ANTICS PANETS D'ÀNIMES. Sembla que els panellets deriven dels panets d’ofrena, d’ànimes o absoltes de les misses de difunts d’aquestes diades. Una ofrena acompanyada de candeles de cera groga –les blanques eren prohibides aquests dies– que s’oferien al celebrant i que l’escolà recollia per ofegar-les cap per avall en una galleda d’aigua.

Les recordo prou, aquelles tres misses, que era preceptuat de celebrar en memòria dels difunts. Se solien celebrar totes alhora: una a de l’altar major, la principal; les altres dues, una a cada banda, en altars de nyigui-nyogui, bastits per a l’ocasió. Així, amb mitja hora es complia amb l’obligació d’oir tres misses.

ELS ÀPATS FUNERARIS. La meva mare explicava que, de petita, tenien una minyona que era de Castell-llebre, en el terme de Peramola (Alt Urgell), que els contava un costumari conservat de qui sap quan. Com el sopar de la vigília del Dia de les Ànimes, dedicat al difunt més recent de la família, a qui es deixava un plat al cap de taula; i que se servien menges pròpies dels morts: llegums, fruits secs, castanyes, moniatos i els panets de l’ofrena. Actualment, però, la castanyada s’ha convertit en una revetlla de tardor, com la de Sant Joan és la d’estiu i les nits de Nadal i Fi d’Any les de l’hivern. L’una amb panellets, l’altra amb coca i les altres amb torrons.

LA VISITA AL CEMENTIRI. Aquesta és una altra de les tradicions mantingudes fins avui: corrues de gent amb flors i cera per als seus morts acuden als cementiris a portar flors i cera al nínxol familiar i a resar als difunts particulars. Tant se val que sigui una tradició pagana d’origen ancestral: fins i tot s’havien celebrat àpats funeraris al voltant de les tombes. Malgrat que l’Església primitiva no retia culte als morts sinó només als màrtirs, i després als sants. 

També el culte dels gitanos als seus morts tenia en l’ofrena de cera un dels seus ritus principals. Fins que el pentecostalisme al qual molts d’ells es van adherir els ho va prohibir. I actualment es troben amb el dilema de mantenir la pròpia tradició o ser fidel al seu nou culte.

ELS CONTES DE POR I DON JUAN TENORIO. La por als morts va íntimament unida a les supersticions paganes. A la vetlla del Dia de les Ànimes no hi podien faltar els contes de por. El de la Marieta a qui els pares donaven a menjar el fetge d’un mort i com aquell pujava replà rere replà fins al llit de la pobre noieta per endur-se-la. O el del metge carboner, que, convidat per la Mort al seu castell, veia com el ciri de la seva vida era a punt d’esgotar-se.

O la llegenda del Comte Arnau galopant a la nit, seguit pels udols de la seva canilla. O la del vaixell fantasma, que s’endevinava a l’horitzó marí de la Barceloneta. O el clàssic de la Mort i la donzella... Avui, però, la Mort és absent de la nostra vida col·lectiva, però abans no. Els sermons dels “exercicis espirituals” i de festes com la dels Morts estamordien els pecadors amb la intenció de provocar el seu penediment.

Però el mite més famós és el de Don Juan, teatralitzat per Tirso de Molina i consagrat per José Zorrilla. El Tenorio, xulejant, convidava al sopar dels morts el Comendador a qui havia llevat la vida, i aquest Convidado de Piedra s’hi presentava per endur-se’l a l’Infern... «Los muertos se han de filtrar por las paredes...».

Notícies relacionades

El principal acusat també va pagar a un nen per tenir sexe

Els pederastes de la xarxa del Raval sabien que la víctima tenia 13 anys

EL HALLOWEEN. La festa principal del calendari cèltic, la d’All Hallow Even –«la vetlla de tot el que és sagrat»–, venerava Samuhin, déu de la sembra i dels morts i tenia lloc el primer de novembre. No va ser fins al segle IX, dedicada als Fidels Difunts, que es va incorporar al calendari cristià.

Tot i que uns ritus semblants havien estat usuals de certes comarques catalanes i aragoneses de muntanya, avui, de rebot, ens han tornat banalitzada a través de la filmografia nordamericana, segons la tradició que els Estats Units havien rebut dels emigrants irlandesos. I aquí la tenim ara, de forastera que era, sense saber què carai significa, i amb el nom tergiversat. I és que la globalització és tota una altra cosa.