28 set 2020

Anar al contingut

«Recordo l'estrèpit de les sirenes»

«Escolta, Pino, heu d'anar a la zona de Vandellòs que hi ha uns dipòsits de fuel cremant a prop de la nuclear». Algun timbre alarmant devia desprendre aquella veu a l'altre costat del telèfon, perquè el bomber José Pino, que havia despenjat l'auricular al parc de Bombers d'Amposta, truqués de seguida als seus sogres, a l'Ametlla de Mar, localitat veïna al complex atòmic, just al penjar i minuts abans de sortir corrent. «Estigueu atents que n'ha passat alguna de grossa», els va transmetre amb pressa.

Va agafar el camió amb el seu company, Ferran Duato, unes jaquetes curtes de plàstic i un casc sense protecció ocular per dirigir-se, sense saber-ho, cap a l'epicentre del sinistre més greu que ha viscut la indústria nuclear espanyola. Pino i Duato van ser dels primers bombers a arribar-hi i es van quedar atònits al comprovar que no eren uns dipòsits de fuel els que cremaven, sinó que l'edifici de turbines estava en flames.

El seu cervell, 25 anys després, rememora els sons d'aquella nit amb especial nitidesa. L'estrèpit de les sirenes dels sistemes d'alarma que sonaven desbocades en la foscor trencada pel foc, barrejat amb el soroll compulsiu que emetien els turbos afectats.

EL REACTOR SE'N VA / «Semblaven canons que no paraven de bombardejar enmig de les sirenes», descriu. «S'havien encès senyals lluminosos vermells que donaven l'alerta per desallotjar l'edifici», explica el bomber. Però mai es van plantejar marxar. Ni tan sols quan van veure passar corrent un dels tècnics emetent un crit definitiu: «¡El reactor se'n va, el reactor se'n va!», relata Pino.

Els bombers que van intervenir en el sinistre ho van fer al mateix temps que anaven assumint que la inundació de la cava del reactor estava fent trontollar la planta atòmica i que si les motobombes en marxa per extreure l'aigua no resultaven suficients i, sobretot, si l'últim dels quatre turboventiladors també deixava de funcionar com la resta, «el reactor s'anava a fondre», diu Pino. Van lluitar per evitar-ho. I es va aconseguir.

Ho van evitar bombers sense formació per atacar una situació tan greu, i sense equips per protegir la seva seguretat. Va ser davant d'aquesta precarietat que es van revelar. «Al fer-se de dia vaig preguntar si hi havia cap aparell per mesurar la radiació que teníem, i sí, n'hi havia un, així que van comprovar el meu nivell i vaig veure que la màquina marcava una xifra», afirma Pino. Amb la innocència que dóna el desconeixement, es va atrevir a preguntar: «¿Això és normal?». La resposta, per òbvia, no resultava gaire tranquil·litzadora: «El tècnic em va respondre que per a la zona on havíem estat, que era la cava del reactor, doncs aquell nivell sí que era normal, és clar».