"¿Si tenim dos ronyons, per què no donar-ne un?"

El primer dia que es van presentar a la Fundació Puigvert van dir, és clar, que eren germanes. L'assumpte va passar desapercebut per a molts, però no per a un dels doctors que, al veure-les tan diferents, va comentar, amb un punt d'ironia simpàtica, una cosa així com «doncs si les veig pel carrer em jugo el que sigui que no són germanes, no».

«Bé, és que germanes, germanes, el que vostès entenen per germanes, no som», va reconèixer amb la seva gràcia habitual Rosa María Josa, de 70 anys, de Viladecans. «Som monges, així que, sí, som germanes, però germanes de la Sagrada Família d'Urgell». «Som sor Rosa (ha, ha, ha) i sor Irene», va afegir Irene Román, de 73 anys, de Palència, amb el millor català del món, per descomptat.

Elles són germanes i no deixaran de ser-ho mai. I germanes a les quals ja els uneix tot, no només la congregació, la missió, el seu caràcter desprès i solidari, la seva complicitat amb els altres, sinó també la sang, un ronyó. Ningú, absolutament ningú, li dóna menys importància a aquest gest que elles. «¿No naixem amb dos ronyons? ¿No està demostrat que podem viure sense un? Doncs, si tenim dos ronyons, ¿per què no donar-ne un?», explica la Rosa María, la donant.

El cas és que la Rosa María sempre va voler ser donant. Ja quan vivia a Andorra es va fer el carnet de donant, malgrat que li va servir de poc, de res. Però l'esperit de donar sempre l'havia tingut. Per això, quan va saber, per contactes, trobades a la congregació o en cases d'acollida que una germana, una monja, necessitava un ronyó va ser la primera («no, la primera no, n'hi va haver un munt que s'hi van oferir») a posar-se en contacte amb la Irene, a qui havia conegut quan van coincidir a Andorra, perquè comptés amb ella.

La Rosa María no ho explica, però ella sempre havia volgut fer una cosa gran. Una altra germana, bona coneixedora de la situació, relata: «Jo estic convençuda que a la Rosa María li hauria encantat anar de missions, com la Irene, que va estar un munt d'anys a Guinea Equatorial, però la congregació sempre la va necessitar en altres llocs». I per això va meditar durant molt de temps que, quan sorgís la possibilitat de ser útil, s'hi prestaria immediatament. I la malaltia de la seva amiga Irene li va permetre fer el pas.

La Irene explica, amb resignació, que la dura vida a Guinea li va complicar la salut. Tantes vacunes, tanta medicació contra el paludisme i malalties estranyes, va acabar provocant-li una septicèmia i el ronyó va començar a fallar-li. Al tornar a Catalunya, li van demanar que es fes càrrec de la guarderia que la congregació té a Cervera (Segarra) i s'hi es va traslladar.

El millor ronyó del món

I allà va començar la complicació. El nefròleg de Tàrrega li va vaticinar que havia de sotmetre's a diàlisi i la provincial (les monges parlen en uns termes que només entenen les germanes) va decidir, immediatament, que es visités a la Puig-vert. «¡Uf!, ens entra pel Seguro», respira la Rosa María, donant a entendre que van tenir molta sort.

«Quan, estant a Andorra, em vaig interessar a convertir-me en donant», explica la Rosa María, «tothom em parlava de posar el meu cos, el meu cadàver, a disposició de la medicina, però ningú em va explicar de donar en vida, per exemple, un ronyó». I no només ho va fer, sinó que ho recomana a tothom. «Això sí, jo recomano fer-ho de molt més jove».

Notícies relacionades

"La família et ve donada; als amics els tries tu"

Donants de vida

La Rosa María insisteix a dir que ella li hauria donat el ronyó a qui ho hagués necessitat. «No l'hi vaig donar a la Irene perquè era companya de congregació, germana com jo o amiga. No, no, ¡i ara!, l'hi vaig donar perquè el necessitava. Com l'hi hauria donat a vostè», acaba dient Josa, que llança una riallada a l'aire quan sent dir a la Irene (l'hi ha sentit explicar mil vegades, segur) que el doctor, al sortir del quiròfan, li va dir: «Irene, mai en la meva vida havia vist un ronyó més sa, més robust, més rosadet, més sencer. T'emportes un ronyó de luxe».

És el ronyó d'una monja. «Vida sana: no fumo, no bec i tot el dia amb nens», sentencia la Rosa María davant la riallada més oberta de la Irene, feliç per compartir alguna cosa més que l'amistat.