Anar al contingut

Sílvia Rovira: «La bicicleta és molt més que competir i córrer»

GEMMA TRAMULLAS

Als 25 anys, tipa de no trobar ningú que l'acompanyés a jugar a tennis, es va comprar una bicicleta, «una Rabasa que era un tros de ferro», amb la qual va començar a guanyar competicions. En un tres i no res va pujar a l'elit mundial de la bicicleta de muntanya, però el 27 de maig del 2004 la van atropellar mentre s'entrenava a la carretera i la seva fulgurant carrera esportiva es va quedar a la cuneta. Incapaç de baixar de la bici, als 47 anys es dedica a dissenyar rutes sobre dues rodes que combinen esport, paisatge i història pels voltants de la seva Cardona natal. Durant el trajecte, tant pot dissertar sobre Guifré el Pilós com analitzar els valors de l'Ibex.

-¿Li queden seqüeles de l'accident?

-Si em veiés baixant esglaons amb la bici no diria que vaig tenir un accident, però hi ha coses que no puc fer. El tríceps no em treballa i si vull recolzar-me o agafar un got que estigui més amunt del meu nas no puc.

-El 1994 va ser campiona d'Espanya; el 1995, medalla de plata d'Europa; va competir als Jocs Olímpics d'Atlanta i Sydney... ¿Com es va prendre no poder tornar a competir?

-La rehabilitació va durar tot un any i vaig tenir temps d'adaptar-me a la nova situació. Sóc molt positiva i al final vaig pensar: «Per sort tinc les cames bé, puc anar a caminar». El problema era de què podia treballar, perquè, tot i que hi havia temporades millors i pitjors, jo em guanyava la vida amb la bici.

-Abans treballava a la polleria de la seva mare.

-Però no hi podia tornar. La meva mare va deixar la botiga i a més jo no tenia el braç per posar-me a tallar pollastres.

-Llavors, ¿què va fer?

-Durant uns quants anys em vaig dedicar a la borsa, a la compra i venda de valors.

-De la polleria a la bici i de la bici a la borsa. ¡Doncs sí que és canviant!

-A la tele vaig sentir la història d'un pagès que no podia viure del camp i es dedicava a les finances. Em va semblar molt interessant, vaig fer alguna operació i vaig anar a Barcelona a formar-me amb Josef Ajram.

-¡Un altre superatleta financer!

-El 2007 no era tan famós com ara; de fet, encara que teníem el mateix broker, jo no el coneixia.

-Devia instruir-la bé, perquè no es va arruïnar amb la crisi.

-Quan va començar a caure la borsa ho vaig veure venir i m'ho vaig vendre tot. Vaig perdre una mica, sí, però abans havia estat guanyant. En la borsa, per guanyar has de saber perdre.

-Les finances no li van fer oblidar la bici.

-¡Impossible! Dos anys després de l'accident vam fer el camí de Santiago en bici  amb el meu marit i vaig descobrir que la bicicleta és molt més que competir i córrer. Passàvem les vacances sobre dues rodes: vam recórrer la vall del Loira, el Danubi…  D'aquí va sortir la idea d'organitzar rutes pel Bages, el Solsonès i el Berguedà. Jo sóc de Cardona i conec tots els camins.

-¿Quina ha sigut la seva última sortida?

-La de Vall d'Ora a Cingleres. Vam passar per la zona on Guifré el Pilós, comte de Barcelona, va ser ferit de mort i on va néixer la llegenda de les quatre barres. És un lloc preciós, amb unes vistes espectaculars. Hi ha altres rutes, com la del setge de Cardona 1711-1714, la de l'últim maquis, i aquest any estreno una ruta circular sobre els càtars que es pot fer en bici i a peu [més informació a www.rutessilviarovira.es].

-Pedala més a poc a poc, però ha aconseguit no deixar la bici.

-Sempre busco nous reptes. L'any passat vaig recórrer sola 4.200 km, des de Cracòvia fins a Santiago de Compostel·la, passant per la República Txeca, Alemanya, Suïssa i França. Vaig creure que acabaria esgotada, però quan vaig arribar vaig pensar: «¿I ara què faig? ¿Travesso Amèrica?».

0 Comentaris
cargando