Vicente Holgado: «La carnisseria sempre m'ha resolt les paperetes»

Això és una barreja de carnisseria i alpinisme i aventures a la tundra i periodisme i fotografia i una altra sèrie de coses en aparença desconnectades. Totes desemboquen en aquest home, Vicente Holgado, barceloní aventurer, curiós, emprenedor en el sentit ampli de la paraula. S'ha de buscar molt abans de trobar-se a un mateix.

-¿Carnisseria?

-Sóc de família de carnissers. Vaig aprendre l'ofici amb el meu pare i el meu germà. Sóc molt hàbil. Sóc oficial de primera i la carnisseria, de fet, és el que sempre m'ha resolt les paperetes. Si hagués seguit el guió avui tindria una gran feina i la vida arreglada.

-Però...

-Però miri: als 23 anys treballava per a una cadena de supermercats. Estava a Madrid i era formador a nivell nacional. I tenia dubtes. M'ho havia preguntat diversos cops, i un dia realment em vaig dir: «Vicente, ¿tu ets feliç?» I no, no ho era. A partir d'aquí vaig trencar amb tot i vaig començar una nova etapa.

-¿Què va fer?

-M'interessava la fotografia, i dins de la fotografia el periodisme, i dins del periodisme la part social. També la fotografia documental. Així que vaig fer un curs i un postgrau. M'interessava molt treballar amb una oenagé per poder viatjar, sobretot a l'Àfrica, m'interessava molt l'Àfrica. De fet, la primera feina va ser un reportatge sobre la sida a Moçambic. El fotoperiodisme en zones de risc em cridava l'atenció, en part penso que perquè buscava l'adrenalina de l'esport extrem.

-L'esport extrem. L'alpinisme.

-Sí. Jo era fanàtic de l'escalada, ho segueixo sent. És la meva altra passió. M'agrada la part social i la part esportiva, i sempre buscant l'extrem. De fet, el que vaig fer aleshores va ser combinar: feia projectes periodístics i feia projectes relacionats amb l'escalada, més documentals.

-¿On?

-A molts llocs. Vaig anar a Sibèria i al pol Àrtic amb uns escaladors. Uns viatges increïbles, al límit. I després a Mongòlia amb un altre grup, 1.575 quilòmetres pel desert del Gobi en bicicleta. Jo, la veritat, em sento una de les persones més riques d'aquest món per les experiències vitals que he tingut.

-Mentrestant ha seguit treballant de carnisser, entenc.

-Sí. Cada cop que necessito diners, carnisseria. Jo sóc fotògraf i sóc documentalista, és com m'identifico, però quan necessito diners el més fàcil és treballar de carnisser. Al capdavall sóc oficial de primera.

-Ho fa ara. Només s'ha de veure la foto.

-Sí, però abans vaig passar una temporada als EUA, a San Francisco, estudiant cine. Estava fart d'escriure reportatges de 18.000 caràcters i que m'enviessin 10 exemplars a casa o em paguessin 20 euros. A més, volia créixer, seguir endavant, aprendre més... I em va anar bé, la veritat, allà sí que vaig poder treballar del que volia. No guanyava gran cosa, però era molt feliç.

-¿I? ¿Per què va tornar?

-Encara m'ho pregunto. La idea era treballar en una productora, així que vaig venir, vaig enviar currículums, vaig parlar amb gent... I vaig tirar currículums, i vaig parlar amb gent… Fins que me'n vaig atipar i vaig decidir buscar un projecte propi. Llavors va ser quan vaig tornar a treballar de carnisser, no només per guanyar-me la vida, sinó per estalviar i poder fer el meu documental.

-¿Va trobar projecte? ¿Està fent el seu documental?

-Sí. Un documental sobre Urko Carmona, un escalador amb una sola cama, un home amb una filosofia de vida digna de ser explicada. Li vaig fer un any de seguiment i ja sumo cinc mesos de postproducció.

Notícies relacionades

Premis APCE 2025: el valor de l’edificació responsable

Mor Enric Morist, el somriure enmig del desastre

-¿Està content?

-Molt.