Manel Martínez: "Em sento feliç tan sols de beure un got d'aigua"

Va superar la malaltia, sí, i a sobre es va poder formar com a enginyer de telecomunicacions. Que aquest dissabte se celebri el Dia Internacional del Càncer Infantil sembla un bon pretext perquè Manel Martínez (Girona, 1977) comparteixi la seva història.

-Als 16 anys em van diagnosticar un osteosarcoma (tumor ossi) a la tíbia. Jo feia molt d'esport, sobretot arts marcials, i em creia que el bony era un cop dels entrenaments.

-La mateixa malaltia que va patir el guionista Albert Espinosa.-Sí. He vist la sèrie Polseres vermelles, i encara que hi ha qui diu que és molt dura, en discrepo: la realitat és molt pitjor.

-¿Quant va durar el viacrucis hospitalari?-La quimioteràpia va durar 12 mesos, que va ser l'etapa més dura. Després van començar els problemes traumatològics, fins que fa dos anys vaig demanar que m'amputessin la cama.

-¿Vostè? ¿Va ser vostè qui ho va decidir?-A mi m'agrada molt viatjar i l'esport, i havia passat per 18 anys d'intervencions, una darrere l'altra, per intentar salvar una cama que ja era un pes mort: em feia mal i tenia una asimetria de més de 10 centímetres entre les dues extremitats.

-D'això se'n diu coratge.

-Em vaig assessorar molt bé parlant amb ortopedes i persones amputades. Els traumatòlegs no m'ho havien plantejat, potser perquè per a ells suposava una mena de fracàs. Vaig entrar al quiròfan amb un somriure. Ara puc practicar ciclisme, esquí adaptat i muntanya amb crosses: em trec la cama ortopèdica i la deixo al maleter.

-Hi conviu amb naturalitat.

-Quan vaig a la platja amb pantalons curts, m'encanta la reacció dels nens: em pregunten si sóc un robot o no. Els adults, en canvi, fingeixen que no em veuen.

-¿A què es va aferrar amb el diagnòstic?-Estava fent tercer de BUP, i per a mi la clau va ser continuar ocupat, aferrar-me als estudis… Vull mencionar que la Fundació Enriqueta Villavecchia, quan estava hospitalitzat, buscava voluntaris perquè em fessin classes de mates, de francès… No oblidaré mai quan em van portar de colònies a la Seu d'Urgell.

-Ara està tornant el que va rebre.-Sóc voluntari de la fundació des de fa cinc anys, dins del projecte No estàs sol, per a nens que ja han superat la malaltia. Els porto al cine, al teatre… Intento donar-los eines socials.

-¿Eines?

-Pensi que són xavals que han passat molt temps tancats en hospitals i, després, quan surten al món real…

-Deuen bombardejar-lo amb preguntes.-Per a mi és fàcil. Me'n recordo d'un xaval que em va ensenyar el catèter que acabaven de posar-li i jo li vaig mostrar la cicatriu que m'havia deixat el meu; vam connectar de seguida. Els dic que no usin la malaltia d'excusa per deixar de fer coses.

Notícies relacionades

EL PERIÓDICO recull el premi al diari millor dissenyat d’Europa

"Hi ha resignació, com si fos part de la feina aguantar-ho"

-Vostè era un nen, ¿però, tot i així, hi va haver un abans i un després del càncer?-I tant. Li explicaré una anècdota: fa poc, dinant amb un amic, se'm va dibuixar un somriure als llavis i em vaig quedar mirant l'horitzó. «¿Què et passa?», em va preguntar. I jo li vaig contestar: «Res, que m'estic bevent un got d'aigua i no l'he vomitat». I això, 18 anys després d'haver acabat les sessions de químio. Em sento feliç tan sols de beure un got d'aigua. Ho valoro tot.

El 23 de febrer, la fundació d'oncologia infantil Enriqueta Villavecchia celebra el 25è aniversari amb un concert solidari a l'Auditori amb el lema El futur existeix. Els beneficis recaptats es destinaran a projectes de l'associació.