L'últim 'chapapote'

L'escarpat poblet de Santa Mariña, als peus del cementiri dels anglesos i al final d'una petita carretera que va a morir al mar, encara alberga entre les seves roques restes solidificades de chapapote del Prestige. Un trist record de la negligència i l'avarícia humanes. «¿Onze anys? ¿Dimecres? Ni me'n recordava». Ángel Martínez Suárez, àlies Jeremías, torna afamat de pescar. Són dos quarts de tres de la tarda, fa un esplèndid dia de sol a tot Galícia i amb prou feines carrega uns 40 quilos de pop i unes quantes nècores que se n'aniran directes cap a la Corunya.

Fa tres anys que el mar està poc generós, es lamenta Jeremías, i els preus a les llotges han caigut en picat. Tot just una vintena d'homes mantenen la tradició de la mar al poble. ¿Demà estarà atent? «¿Atent a què?». A la sentència del judici del Prestige. «No m'interessa. ¿Potser millorarà en alguna cosa la meva vida? Ha passat molt temps. Ja gairebé ningú se'n recorda d'allò».

I com Jeremías, Chocolate, Mouziño, Yarmir... Tots els que es van acostant al moll del poble parlen amb tanta fredor del Prestige que costa recordar que aquest recòndit lloc va ser l'últim on van arribar les brigades de neteja. I on avui fa olor de mar i la brisa  fresca pica la cara, fa 11 anys feia pudor de petroli i costava respirar.

Absolutament ningú en aquest lloc ha seguit el judici sobre l'accident. Ells van viure de prop el desastre ecològic i també van presenciar com el trencament del vell petroler monobuc es va convertir en una font d'ingressos inimaginable per a alguns pescadors, mariscadors i percebeiros. Rebien un sou per la veda i un altre per netejar les costes. Hi havia famílies en les quals cada mes entraven més de 10.000 euros nets. «Ja podria venir un altre Prestige», remuga un vell pescador. Ningú el renya, perquè en el fons tots pensen el mateix. Encara que la majoria s'avergonyeixen de pensar-ho.

Notícies relacionades

La justícia per fi decideix qui paga la factura del 'Prestige'

El desastre del 'Prestige'; del naufragi als "filets de plastilina"

Després de la veda que va imposar el Prestige, el mar es va repoblar amb tanta generositat que quan els pescadors van tornar van des­cobrir peixos que no havien vist mai a la vida. Van ser dos anys gloriosos.

«L'ésser humà és depredador i no vam ser capaços de conservar-ho. Alguns han sigut molt més perjudicials que el Prestige». Ho diu Ermindo Mouzo Castro, àlies Yarmi, de 26 anys, quarta generació de pescadors. Tenia 15 anys quan va tenir lloc l'accident. Va intentar netejar, però no el van deixar per l'al·lèrgia. Al jove pescador li dol la cobdícia d'ara més que aquell chapapote encara inesborrable en algunes roques.