Pau Carbó: «Fan falta menys màsters i molt més sentit comú»

El 2009, després de diverses hores de rodatge amb una steadycam de 45 quilos a l'espatlla, l'esquena se li va trencar. Adéu a la seva feina d'operador de càmera, a la música -és bateria del grup Boxets-, a l'hoquei… No podia ni cordar-se els cordons de les sabates. Però ni una dolorosa intervenció amb cèl·lules mare ni una rehabilitació de dos anys i mig van aconseguir tombar-lo. ¡Per primera vegada des de feia anys tenia temps! Des d'aleshores s'ha estrenat com a pare i com a regidor de Matadepera, ha obert dues tavernes (Cal Madu de Matadepera, a la foto, i Cal Madu de Terrassa), ha editat el tercer disc amb els Boxets i ja prepara el quart i ha dirigit un curt que s'estrena diumenge al festival de cinema fantàstic de Sitges.

-El dia 1 d'aquest mes va fer 35 anys. ¿Com ho va celebrar?

-Vaig portar el nen a la guarderia i vaig treballar tot el dia. Va ser un dia més, però amb moltes trucades i missatges.

-¿No para mai?

-¿Parar? ¡Quin pal! La vida són etapes i sempre he aprofitat al màxim cada moment que m'ha tocat viure. Però no tinc cap pressa. Ja no puc tornar a carregar una càmera a l'espatlla, però si a partir d'ara puc escriure i dirigir pel·lícules, benvingut sigui i, si no, no passa res.

-No se'l menjarà la rutina, no.

-Precisament el primer que he escrit i dirigit és una història sobre com et pots quedar atrapat en la rutina i la monotonia. Detuned (Dessintonitzat) va sorgir d'una paranoia meva: cada nit, després de tancar el restaurant, torno a casa i, com que no puc dormir, engego el canal de notícies 3/24; fins un dia en què la veu del presentador comença a pujar de to, el comandament no em respon i... No puc explicar res més, però la gent diu que després de veure la pel·lícula no s'atreveix a engegar la tele durant uns quants dies.

-Detuned té uns crèdits de luxe. ¿S'ha endeutat per fer-la?

-Ens ha costat els estalvis, 4.000 euros, que és una xifra insignificant en el cine. Per sort el guionista, Manu Díez (de REC3 i REC4), és el meu cunyat, i el protagonista, el gran Pere Arquillué, és de Matadepera i sol passar per Cal Madu. Sense ells hauria estat impossible estar seleccionat a Sitges amb el meu primer curt com a director. Estic en un moment molt plàcid mentalment, malgrat tota la merda que ens està tocant viure.

-¿Per això va entrar en política?

-Després de lesionar-me tenia molt temps i vaig pensar: «Tal com està tot, ¿per què no intento donar un cop de mà i contribuir a la lluita per la independència del país des del meu poble?» I em vaig presentar a les municipals del 2011 per Solidaritat per la Independència. Volia donar exemple a la classe política, demostrar-los què pot fer algú normal i corrent, una persona treballadora i lluitadora. Perquè les coses es poden fer d'una altra manera; voler és poder.

-¿Després de dos anys com a regidor continua pensant igual?

-És clar que sí, i això que sóc l'últim mico de l'Ajuntament de Matadepera. Quan hi vaig arribar vaig dir: «A veure, ¿quin problema hi ha? ¿Que no es pot gastar? D'acord, doncs estalviem». I vaig proposar canviar l'enllumenat del poble i posar-lo de baix consum.

-¿I quant han estalviat?

-110.000 euros a l'any.

Notícies relacionades

El rugit del foc que arrasa "el territori que estimes"

Un foc de gran intensitat

-¡Carai!

-De vegades fan falta menys màsters i molt més sentit comú. La política és sortir al carrer, observar, fixar-te com viu la gent i veure què necessiten. Hem de comprometre'ns en política; si no, ja podem anar fent la sardana més gran del món i la botifarrada més gran del món, que aquesta casta política continuarà retallant i prenent el pèl al poble.