L'última foto de Paco Elvira

L'Indy i la Canela caminen parsimoniosos, amb peus de camussa, pel pis de la Gran Via. Fa dies que només senten una clau. Els mateixos dies que no veuen el seu estimat amo. Tenen l'Andrea, la seva filla, que els mima com si hi fos ell. Però no és el mateix. No. Aquestes hores, a un costat i a l'altre de la pantalla de l'ordinador, mentre Paco Elvira, un dels grans reporters gràfics que ha tingut Catalunya en les últimes dècades, afinava les seves fotos, escrivia el seu blog i qui sap si reeditava la seva obraUn día de mayo, eren or líquid, menja de déus, de gats.

Algú els haurà de dir als preciosos felins que el Paco ja no tornarà. Però ¿com se'ls explica a aquests animals tan entregats al seu amo que el Paco va relliscar, va patinar, va recolzar malament els peuets sobre les roques arrugades, trencades, argiloses, humides, mullades de la Falconera, al Garraf, quan feia fotos per al seu blog, i es va estimbar 80 metres avall? Ells, que són uns saltimbanquis, els millors equilibristes del sofà, els acròbates de la taula d'estudi del Paco, no ho entendrien. L'Andrea, la meravellosa filla del Paco, s'ha quedat sola. Sí, és cert, té la seva mare, la Yolanda, i la companya del seu pare, l'Eva, i tota la tirallonga d'Elvira, els seus oncles Javier, Emilio i Joan Carles. I fins i tot l'àvia Consuelo, que encara recorda quan el Paco, amb només 2 anys, va descartar el seu primer xumet («ja sóc un home»), com rebutjava sortir a ballar quan el convidava alguna noia.«A mi no m'agrada ballar, però m'agraden les noies que ballen. M'agraden molt, però no ballo».

TOT AIXÒ AJUDA L'andrea.Com a ajuda, la relació amb la seva parella, el Javier, les abraçades de les seves cosines Elena i Berta i, evidentment, el suport de la seva tia Mercè, a l'iPhone de la qual hi ha el relat, els diàlegs, els passos, el viacrucis, el dolor, les llàgrimes de tot el patiment que van passar fins a trobar el cos del Paco. Perquè l'Andrea pot vigilar, com fa cada dia des de la mort del seu pare, que l'Indy i la Canela no es desesperin i, sobretot, que no deixin de menjar. Li han dit que els vigili amb afecte però, és clar, ella, entre els estudis de Publicitat, que està gairebé acabant, i la feina en una botiga, només els veu a estones. Ja vigila, ja, els seus plats perquè no deixin de menjar, perquè no decideixin, per si mateixos, anar-se'n ells també al trobar a faltar el caliu del seu amo, però serà desesperant, com ho va ser per a tots la seva recerca, saber que el Paco no tornarà.

I és que el Paco, amant del camp, dels paisatges, de les fotos boniques, del seu blog, dels seus amics, dels fogons, dels ocells («ja de petit, de molt petit, em feia anar al parc de la Inmaculada a veure'ls», diu l'àvia Consuelo, sencera als 92 anys, forta, guapa-guapa), de les àguiles i els trencalossos («a mi em va fer comprar-me uns prismàtics per acompanyar-lo un cap de setmana per les muntanyes d'Osca a perseguir-los», recorda el seu amic i fotògraf Pepe Encinas), havia decidit, el dissabte de Glòria, el 30 de març, tornar a la Falconera per repassar algunes instantànies o qui sap si per renovar el seu blog, o afegir nous capítols a la seva novel·la o, ¡què coi!, simplement airejar-se, airejar la seva Nikon, obrir els ulls, encantar-se amb la soledat, el paisatge, les fotos i, al final, disfrutar jugant-hi al seu ordinador mentre l'Indy i la Canela l'assessoraven amb la seva mirada i els seus badalls sobre la intensitat del color o l'enquadrament ideal.

SE'N VA ANAR EN TREN,amb la seva motxilleta i un teleobjectiu mitjà sempre recurrent. A l'Andrea no li va dir on anava. Ni a l'Eva. Tampoc elles li explicaven tota la seva vida. El Paco era com les seves rapinyaires, lliure, imaginatiu, creatiu. Va agafar el tren i en va baixar a l'estació del Garraf, des d'on es veu, sí, la Falconera, ja maleïda per a tots. El comunicat d'aquell dia explica que plovia. I que, a estones, plovia molt. Massa. I que feia vent. I que, a estones, feia molt de vent. Però el Paco no era un inexpert a la muntanya. Sabia el que es feia i on trepitjava. Fins i tot havia perseguit xoriguers als penya-segats de Montjuïc. Però tot el va trair. Tot. I ni això els podem explicar a l'Indy i la Canela, que continuen esperant.

Com va esperar l'Andrea, que a l'arribar aquell dissabte a casa després d'acabar la seva jornada de dependenta il·lustre va veure que el pare encara no havia tornat. Va fer les trucades de rigor, als més pròxims, i ningú en sabia res. Bé, ja tornarà. Però l'Andrea aquella nit va dormir poc. I malament. Més ben dit, no va dormir. Ja de matinada, va tornar a trucar a l'Eva i a la Yolanda. Totes dues la van asserenar. Va mirar l'Indy i la Canela, que potser ja sospitaven alguna cosa, i entre els tres van fer la mateixa reflexió: aquí passa alguna cosa, col·legues, el pare no és així.

Era tan gros el que passava que quan l'Andrea es va despertar d'un dels seus sons d'un quart d'hora, va veure el llit del Paco intacte, va tornar a trucar al mòbil, va sonar però no va contestar. Llavors van començar els nervis, el nus a l'estómac, el cor encongit. Suor. Por. I gairebé desesperació. Trucada a l'oncle Javier i la Mercè. «El pare no ha tornat, estic preocupada». La tia preferida truca al 112 i s'informa dels passos que s'han de fer, del protocol que s'ha de seguir en cas d'una persona desapareguda. Ja han trucat a un munt d'hospitals i no hi ha ningú registrat a nom de Paco Elvira.«S'han d'esperar 48 hores, denunciar-ho, una foto¿», recorden que va ser el consell del 112.

A la porra, l'Andrea li demana al seu nòvio que l'acompanyi a la comissaria dels Mossos de la plaça d'Espanya. Sempre està de guàrdia. I aquí comença el seu calvari. De dolor per dins, de dolor per fora, de desesperació i, sobretot, d'incomprensió. Cua, lentitud (tot i que no hi ha gaire gent, bé, ningú), canvi de torn (i torna a explicar el mateix),«¿segur que no tenia motius per desaparèixer?».

¡Desaparèixer!, per favor, però si era un ésser feliç, immensament feliç. Però, miri, miri, escolti, escolti, si el seu mòbil segueix sonant, comprovi-ho vostè mateix. Desaparèixer. No coneixen el Paco, naturalment.

L'Andrea i el Javier es temen el pitjor, que la llei es converteixi en una barrera. I l'encertaran. ¡I tant que sí! Que les normes, totes legals, totes reglamentàries, ofeguin el sentit comú, els primers auxilis i, sobretot, que aquest cas, flagrant, horrorós, urgent, se'n vagi a la cua, fent fila darrere dels robatoris i dels indocumentats. Ni un gest d'arremangar-se davant la desesperació de la família. I molta llei, molta norma, molta«senyoreta, han de passar 48 hores, no podem fer-hi més, l'entenem i li prometem que farem el possible». ¿48 hores? I, després, el cas passa a la Unitat d'Investigació dels Mossos. ¿I el pare? ¿I el necessitat? ¿I la família? ¿I l'angoixa? 48 hores, és la llei.

Llança una crida de desesperació, d'auxili, a través de les xarxes socials. El ciberespai, o el que sigui, aquest núvol que ho sap tot i on es llegeix tot, ja sap que el pare de l'Andrea Elvira s'ha perdut. La busquen a ella. I al Pepe Baeza, un altre delsmonstresdel clic, de l'amistat, del tracte, se li acutque s'han de moure perquè algú, qui sigui, Mossos o jutge (jo fins i tot hauria pensat en Método 3, i ho dic de debò, aquests no semblaven necessitar permís de ningú per punxar telèfons i saltar-se la llei, les normes), doni l'ordre que Telefónica, Movistar, qui sigui, activi, rastregi, localitzi el senyal del mòbil del Paco.

L'ANDREA MOBILITZA CEL I TERRA.

El Paco podia estar en dificultats de veritat i, fins i tot, ferit, agonitzant, adolorit, atrapat, immòbil. A l'altre costat del taulell de la plaça d'Espanya, ningú va semblar pensar-hi. Ja ho sabeu, 48 hores. I l'Andrea, quan ja era gairebé dilluns de matinada, després que el Pepe Encinas li tragués del cap la idea d'anar a rastrejar, ella sola, el massís del Garraf, la Falconera, per intentar trobar el seu pare («¿a mirar què, Andrea? ¿on?, ¿a aquestes hores, de la nit?»), se'n va al jutjat de guàrdia de la Ciutat de la Justícia, aquests edificis tan moderns, sí.

I és aquí, sí, on el drama es converteix en una pel·lícula de Pedro Almodóvar. Encara més, si tot el que hi va passar aparegués en un film del director manxec, tots coincidiríem que al director de l'Espanya moderna se li ha anat molt l'olla. Ja és gairebé la una de la matinada de dilluns. El jutge, jove, cortès, amigable, loquaç, comprensiu, atent, diu que ho sent molt però que no els pot ajudar.«Jo només firmo autoritzacions per localitzar mòbils o el senyal si m'ho demanen els Mossos». Esperpèntic: a la comissària, els Mossos li havien dit que era el jutge qui havia de prendre la decisió i l'únic que podia demanar aquesta actuació. Algú del grupet que acompanya l'Andrea al jutjat té la sensació que el jutge parla com si es referís a una punxada telefònica. Un altre cop la llei, un altre cop les normes, un altre cop falta de sentit comú.

La sensació és que l'autorització, si es produís, no significaria celeritat en la localització del mòbil: els Mossos demanen, el jutge firma, la petició va a Madrid i la companyia té 72 hores per facilitar la ubicació. L'Andrea veu que se li escapa l'oportunitat, imagina (està en el seu dret) el pare, lluny, sol, en dificultats. I és en aquest microsegon, quan descobreix als llavis del jutge una afectuosa, atenta, piadosa traïció a la llei, a la norma. Perquè creu, i en realitat és així, veure-li verbalitzar la frase següent, el suggeriment següent, la solució:«Jo, si fos vostès, buscaria un amic. Un bon amic va més ràpid que nosaltres». És una manera de dir-los, jo estic lligat de peus i mans. La llei. Ja ho sabeu, les maleïdes 48 hores. Un amic a Movistar ho soluciona en un instant, en un tres i no res. Facin-me cas, passin de nosaltres.

EN L'ENTORN DE PACO ELVIRA, la paraula amic significa molt. Tot. Significa una col·lecció d'amics. I apareixen. Emergeixen. S'ofereixen. Un munt. Tots. Els d'abans i els d'ara. Hi ha el Pepe Encinas fent salts. I Baeza penjat del mòbil. I el gran Xavier Vinader, immens, parlant amb els seus col·legues de lasecreta, d'investigació, movent cel i terra. I elhippyde l'Albert Cañagueral, una altra bèstia periodística. I l'artista Manuel Úbeda, amic de fogons del Paco. El jutge parla d'amics i el Paco en té mil. Això rutlla. S'accelera. L'Andrea té, ara sí, la sensació que trobaran el seu pare. Ells. No els Mossos ni el jutge. Ells.

I Úbeda troba el seu amic de Movistar. Que vés a saber si és de Movistar o d'Orange. O, simplement, és el millorhackerdel món. I dilluns al matí tot està en ebullició. I tots s'acosten al Garraf, perquè, llavors, el pirata informàtic d'Úbeda ja els ha dit que, en efecte, el mòbil del Paco emet un senyal des de la zona Garraf-Sitges. I se n'hi van. Tots.

I, llavors sí, apareixen patrulles de Mossos, gossos, alpinistes, bombers. Fins i tot un helicòpter. Deuen ser els amics, les trucades, les pressions, que ja han passat les putes 48 hores, el que sigui, però hi són. Els han empès fins allà, i hi són. I, malgrat tots els mitjans que tenen, els salvadors, els rastrejadors, els Mossos segueixen collant la família i demanen, gairebé exigeixen,«si el vostre amic us pot donar les coordenades exactes, ¡les coordenades exactes!»El grup al·lucina, però és així: els Mossos donen pressa a l'improvisathacker.

Fins que, al final, algú descobreix el cos del Paco, allà sota, immòbil, danyat. Mort. I aquí s'acaba el dolor i comença la desesperació. I com dir-ho a l'àvia. A la família. Als amics. I pensar que s'hi hauria arribat a temps...«Oblida-te'n, estimada», li murmura un patriarcal Encinas a l'Andrea,«oblida-te'n, allà on el vam trobar era impossible, de la manera com es va precipitar, no va sobreviure, oblida-te'n, reina, el pare no va patir». I es queden amb això. Amb més desesperació que dolor, però amb una immensa ràbia, la que provoca saber que tenies raó i no serveix. Que sona el mòbil i ningú el busca. Que pot ser qüestió de minuts i has d'esperar 48 hores. Totes, les 48, legals. I un jutge, amic, que et suggereix que et busquis un amic millor que ell.

Notícies relacionades

Així és el MBA català que porta ja onze edicions obrint noves oportunitats a professionals de diferents sectors

23 vehicles desapareixen cada dia a Catalunya

I TE'L BUSQUES. I fins i tot truques al Joan Carles Elvira, sí, el germà del Paco, que va ser prior de Montserrat, i li expliques la història i ni mirant al cel o resant a la Moreneta hi troba explicació. I l'àvia, que encara guarda el xumet. I la Mercè, que et recita la correspondència del diumenge de dolor de l'Andrea, il·luminada al seu iPhone, plena d'exclamacions d'indignació.«I que no esborraré en la vida». I els Mossos, que et truquen uns dies després, i et diuen que ja pots recuperar el DNI del Paco, el diantre de mòbil, que reposava en una de les seves butxaques, i la targeta digital de la Nikon del mestre, que un dia es va vendre el seu600per anar-se'n a Irlanda a fotografiar l'enrenou i el perill al carrer dels 70 mentre la resta de reporters somiaven de comprar-se un cotxe. I, més tard, el jutjat de Vilanova, que et diu que passis a recollir la motxilla, amb la càmera i el teleobjectiu mitjà. I t'ho entreguen en una bossa de plàstic, com els entreguen les coses als presos que alliberen.

Hi insisteixo, de tot cor, si algú sap una manera d'explicar tot això a l'Indy i la Canela, que em truqui. L'Andrea no sap com fer-ho i jo li he promès que l'ajudaré. Com que no vaig trobar el Paco, consolaré l'Indy i la Canela.