Els enfonsaments del segle

Hi ha esdeveniments que castiguen la memòria i l'esperit de la humanitat molt per sobre de la seva importància real. L'enfonsament del Titanic, la matinada del 14 al 15 d'abril del 1912 n'és un, sense cap mena de dubte. Hi conflueixen diversos aspectes perquè així sigui, més enllà del revival actual. Com estem veient en aquesta maleïda crisi, la sort sol afavorir els que l'alimenten amb un generós compte corrent. Vaja, que els pobres se solen morir més que els rics. Per això, elTitanic manté la fascinació de l'insòlit.

Benjamin Guggenheim, John Jacob Astor o Isidor Strauss eren els representants del gran capitalisme de l'època que hi van morir ofegats. Pensar com el més inabastable dels luxes acaba al fons del mar per culpa d'un glaçó de gel gegant segueix tenint l'ombra d'una certa cruel justícia redistributiva.

El segon element que singularitza i converteix en etern el naufragi és el de la vanitat tecnològica. Proclamat com a insubmergible, venut com a prodigi de l'enginy humà, el Titanicestava cridat a ser el símbol del nou segle XX. El segle del progrés, dels avenços tecnològics que només podien portar felicitat i benestar. Una fe en la ciència que va fer menysprear, per inútils, els bots salvavides. Dos anys després de l'enfonsament, Europa sencera se sotmetia a un naufragi suïcida en la primera guerra mundial demostrant l'ambivalència moral de la tecnologia. Cent anys després i amb la central de Fukushima encara supurant radioactivitat, elTitanic se'ns apareix com una lliçó difícilment oblidable sobre els límits de la tècnica davant la desmesura de la natu­ralesa.

Però més enllà d'aquestes metàfores, el naufragi delTitanicsuposa en ell mateix un relat enormement emocionant. Heroisme i covardia, tragèdia i miracle, tot plegat envoltat de misteris que s'han convertit, mitjançant llibres i documentals, en una indústria en si mateixos.

Tenim l'inexplicable cas de la novel·laFutilityde Morgan Robertson, publicada el 1898. S'hi parla d'un vaixell ple de milionaris anomenat Titàque s'enfonsa després de col·lisionar amb un iceberg a l'abril. També hi ha una estesa teoria conspiratòria sobre els magnats que van morir a bord, tots ells contraris a la creació d'una Reserva Federal nord-americana que controlés el sistema financer.

Misteris i debats

Amb aquests misteris, s'aixequen encesos debats sobre el paper del capità Smith, sobre la maldat de l'armador i la seva obsessió per la velocitat. Sobre la imperícia del primer oficial Murdoch o sobre quin tema va tocar l'orquestra mentre s'ofegaven. El vaixell més gran i ric del seu temps es podria haver salvat si no s'haguessin oblidat al port una cosa tan senzilla com els prismàtics.

ElTitanic, a cent anys del seu naufragi, està més viu que mai. I no per DiCaprio i Winslet, ni per les exposicions i publicacions del centenari. La sobtada desaparició d'allò que es considera sòlid, modern i perfecte. La proximitat de la catàstrofe de la despreocupació i la banalitat. Els límits del que anomenem civilització, en suma, són els temes pels quals avui i sempre, elTitanicserà, més que un mite, una lliçó a tenir en compte.

1 El pijama

. Els més llaminers menjaven amb la urgència d'arribar a les postres per demanar aquella barbaritat de calories anomenadapijama. Gelats, flams, pinya i préssec en almívar, amb nata. Va desaparèixer de les taules, almenys amb la contundent presència d'abans.

2 El sidecar. Una espècie de barca unipersonal adherida a la moto augmentava de dues a tres el nombre de places. Als sidecars se'ls va empassar l'increment de la capacitat adquisitiva perquè, en el fons, la moto amb sidecar era un substitut, i el repte del progrés consistia a canviar la moto pel cotxe.

3 Enron. El que va salvar al món lliure va ser l'atac terrorista de l'11-S. Per això, quan la fallida més gran de la història fins llavors, la d'Enron, es va fer pública el desembre del 2001, tots estàvem mirant la barba de Bin Laden i vam evitar el pànic que, finalment, va arribar el 2008. Kenneth Lay Jeffrey Skilling i Andrew Fastow ens van ensenyar el que era robar de debò.

4 Induráin-96. Havia donat un se­nyal de debilitat als Alps, però va ser a l'etapa que finalitzava a Pamplona quan es van esvair les possibilitats de sumar el sisè Tour. El pentacampió va passar per la porta de casa seva, a Villava, i al saludar la seva família estava acomiadant-se de la seva brillant carrera.

5 La pota d'elefant. La gent mira fotos antigues i se'n riu de com es vestia abans, però un dia seran ells l'objecte de burla. A les modes se les emporta el corrent, com va fer amb els pantalons de pota d'elefant o la capa tradicional. La moda és efímera perquè el seu negoci ha de continuar.

6 El tabac. Un atac frontal ha deixat el tabac com a pràctica de quatre empestats, als quals, i tot arribarà, falta l'esquella al coll per anunciar la seva

desagradable presència. Ara també es mor, però els morts són molt més sans, i la roba no els va fer mai pudor de tabac. Això sí, en la croada contra el fumador persisteix la sibil·lina presència de l'Estat que, com Janus, mira dues vegades: una ho fa de manera repressiva al fumador, i l'altra cara somriu al recaptar tant com pot dels seus mals fums.

7 Pu Yi. Ocupar un lloc que fa 2.132 anys que existeix i carregar-te'l no deu ser agradable. Pu Yi, l'últim emperador de la Xina, va assistir a més que un canvi polític. Va ser el final de tota una civilització. Una revolució que va començar republicana el 1911 i que ha acabat sent capitalcomunista el nostre segle. Pu Yi va passar a la història per una pel·lícula.

8 La mina de Xile. Dels miners se'n parla poc. Els seus pics de serra mediàtics tenen a veure amb la desgràcia. A la mina xilena de San José van quedar atrapats 33 homes i els en van treure als 70 dies. Mil milions de persones van seguir el rescat. Va ser un final feliç, un enfonsament ben resolt. Per una vegada.

9 River Plate, a segona. El 26 de juny del 2011 el River Plate baixava per primera vegada a la segona divisió del futbol argentí. Va ser com si el Barça o el Reial Madrid perdessin la categoria: un absurd. La intensa corrupció i el desgovern van portar la fugida dels cracs i el desastre esportiu. Daniel Passarella, capità i campió del Món en el 78, va ser el president que va veure l'impossible.

10 L'11-S. És cert que el mes de setembre té un palmarès molt mogut al llarg de la història. Però el dia 11 comença a acumular un terrible malkarma. Rafael Casanova ferit veient com queia Barcelona, Salvador Allende amb casc i Kalaixnikov, a la Moneda esperant els colpistes, i George W. Bush amb cara de ruc mentre explicava un conte a uns nens a Florida. Cada segle té els seus herois.

11 El barret. Rematava el vestit, ajudava a la salutació, traspuava cortesia a l'airejar les testes i, sobretot, donava prestància. Antagonista de la gorra, la seva decadència la va portar el temps, el creixement d'una classe mitjana que fins fa poc nedava en qualitat de vida. En tot cas, val més caps que barrets.

12 Els tramvies. Aquelles van ser unes ciutats molt diferents, els tramvies modificaven el paisatge urbà, dibuixant els seus ferris camins a l'asfalt. Posaven l'accent a l'ambient del carrer amb els seus tocs de campana d'avís i se sumaven com a possibilitat de transport a metro, bus i taxi. El petroli els va jubilar, a l'apostar-se pels motors de combustió en detriment dels elèctrics, justament el contrari del que avui seria apropiat. Porta romanticisme el record d'aquests vehicles, una cosa que als nous tramvies els costarà heretar.

13 L'URSS. La gran potència soviètica no ho era tant, i la seva força política es mantenia amb la rigidesa d'una dictadura. El temps, que tot ho cura, va portar nous aires d'apertura i per les escletxes es van colar les ganes d'acabar amb la duresa d'un règim al·lèrgic a les llibertats. El resultat és una altra història.

14 El `Kursk¿. Era la nau més gran mai dissenyada per navegar sota l¿aigua. Però l¿agost del 2000, en unes maniobres, una concatenació de desgràcies degudes al mal manteniment van enfonsar elKurskal mar de Barentsz. La primera catàstrofe de la nova Rússia postsoviètica. Es diu que alguns mariners van aconseguir sobreviure sis dies sense que poguessin ser rescatats.

15 Islàndia. És un país remot en una illa freda com ella sola. La seva població és com la suma de l¿Hospitalet i Cornellà aproximadament. Com que el bacallà i l¿alumini són coses avor-rides, alguns islandesos van decidir jugar-se el país en això de les finances globalitzades. El país va fer fallida el 2008, i la població, que està ben avinguda, es va negar a pagar el nyap. Avui són herois.

16  `Ciutadà Kane¿. Considerada la millor pel·lícula de la història, aquesta enlluernadora i personal biografia del magnat de la premsa William Randolph Hearst ens mostra l¿ascens social i el descens mental del magnat. Però també suposa el punt a partir del qual la sort d¿Orson Welles, el director, es va apagant. Mai més va disposar de tants mitjans i atenció.

17 Galliano i els jueus. Com enfonsar-se la vida tontament en els temps de YouTube. Una mala resposta en una bor-ratxera tonta van ser suficients per enfonsar la carrera del dissenyador.«Estimo Hitler»,va dir totalment begut mentre insultava les clientes d¿un cafè parisenc. Algú tenia un mòbil amb càmera i el món va veure el seu mal beure. A Dior no li va fer cap gràcia.

18 `Waterworld¿. Una pel·lícula sobre un món enfonsat sota les aigües rescatat per un paio que té ganyes (de les dels peixos) era una invitació al naufragi. Amb Kevin Costner de protagonista, un autèntic especialista en patacades taquilleres, la cosa era segura. El rodatge va ser en si mateix una epopeia naval i la crítica li va saltar a l¿abordatge.

19 El Carmel. El gener del 2005, en el curs d¿unes obres d¿ampliació de la línia 5, es va enfonsar part del túnel. 84 edificis i dues escoles van ser desallot-jats i es va instal·lar una greu crisi política al Govern Maragall. La idea d¿una Barcelona foradada es va convertir en una de les llegendes urbanes preferides de la ciutat, engreixada pels treballs de l¿AVE.

20 Urdangarín. En un principi, el seu cas no passava de ser un gra en el cos corrupte del Palma Arena, l¿estrella insular del descontrol, però la mateixa crossa utilitzada per esquivar traves en tèrbols negocis ¿compte, sóc el gendre¿ es va girar en contra seu i va donar volum al gra. El terratrèmol mediàtic el va agitar i el va posar incandescent, fins a convertir-lo en volcà. El que havia succeït hauria de convertir-se en un exemple de manual, un avís a navegants, perquè altres desevergonyits sàpiguen que el tràfic d¿influències té, com els icebergs, la seva zona submergida, la que pot enfonsar-te i tallar-te la cuirassa d¿acer.

21 El vano. Va ser la prehistòria de l¿aire condicionat i tant servia per mitigar calors com per buscar sufocacions. El vano ventilava, però exigia un esforç que podia no compensar la producció eòlica. En senyals amorosos, era com el mòbil d¿avui, tot i que de cobertura limitada.

22 Ruiz-Mateos. La manera més castissa d¿enfonsament financer i personal. De notable empresari de Jerez a superman i eurodiputat. La seva lluita contra Miguel Boyer va ser digna de Marvel i la seva frase«¡que te pego, leche!» va passar de seguida a l¿imaginari espanyol. El seu retorn als negocis no ha desmerescut la seva llegenda. Ruïna i esperpent es repeteixen.

23 Seseña. La residencial Francisco Hernando és gairebé una ciutat edificada per a la glòria de Paco el Pocero. Després del col·lapse immobiliari, el Banco Santander ha arribat a vendre pisos en aquesta zona residencial pel preu de cost de construcció, en un intent d¿omplir de vida la primera ciutat fantasma del segle.

24 La televisió analògica. Just al desaparèixer, la majoria dels enganxats es van assabentar que el seu televisor era analògic, perquè la trajectòria de l¿aparell va distingir només entre blanc i negre i color. I en aquell moment, també, es va saber que ser analògic equival a ser antic, i el que toca és ser digital. De moment.

25 Mario Conde. La imatge més glamurosa de la rampant Espanya de la democràcia. La seva gomina i la seva posa de galant quadraven amb la moralyuppie que dominava als 80. Diuen que va voler manar massa i que per això el van treure de la circulació. Per això i pel delicte d¿estafa. Va sortir de la presó convertit en una espècie de guru encorbatat mel·liflu i dretà.

26 El miracle de Berna. L¿anome-naven Aranycsapat (Equip d¿Or). Era la selecció hongaresa dels 50. Kubala, Puskas... Final del Mundial de Suïssa-54. Contra tot pronòstic, va gua­nyar una Alemanya que aixecava el cap després de la guerra. Dos anys després, va esclatar la revolució i els cracs van fugir. Abans de morir, el 1986, Gusztáv Sebes, l¿entrenador, va dir la seva última paraula:«Vam perdre».

27 El totxo. Un dia, el totxo va prendre vida pròpia, i de totxo va passar a convertir-se en pilar de l¿economia. Però el seu formigó especulatiu no era més que una mala pega i va acabar per ensorrar-se. Amb la caiguda del fang, doncs això són els totxos, fang cuit, van aparèixer les cares de ciment. Del dur.

28 L¿ `Hoja del lunes¿. La majoria de periodistes feien festa el diumenge, com les persones normals, perquè la setmana començava amb l¿Hoja del lunes.Però algú va tenir la idea de treure els diaris cada dia, i l¿Hoja del lunes va morir de pena, la mateixa que ofega els diaris sense lectors.

29 Els esvorancs de l¿AVE. Moment històric d¿alt contingut metafòric. En la seva arribada a Barcelona el 2007, l¿AVE va trobar a Bellvitge uns esvorancs que van endarrerir les obres. La ministra de FomentMaleniÁlvarez es va convertir, amb la seva gràcia, entrending topic avant la lettre, i la llengua catalana va incorporar una paraula oblidada,esvoranc, al patrimoni popular.

30 El `Costa Concordia¿. Observem els pilots, a veure si mostren seguretat a les cares, i ho donem per fet. Cap ment humana pot pensar que el responsable de 4.000 vides decideixi posar-les en perill, potser perquè ningú ha imaginat mai que l¿estupidesa s¿allotja en qualsevol cap, encara que porti gorra de capità.

31 El crac del 29. La matriarca de totes les crisis. El Di­jous Negre, un 24 d¿octubre, el pànic es va apoderar de la Borsa de Nova York. Un pànic que va torturar el món en un macabre carrusel d¿ensurts que es van acabar quan Hitler es va tirar un tret el 1945. Un gran expert en aquesta catàstrofe, Ben Bernanke, és qui governa la crisi des de la FED i intenta que tingui un altre final.

32 L¿`Odissey¿ i el tresor de `Nuestra Señora de las Mercedes¿. Un vaixell enfonsat en temps de pau pels arters anglesos. Un tresor. Uns ianquis mig emprenedors mig bucaners i un vell regne europeu tocat en el seu orgull. Però ningú recorda Diego de Alvear, que va perdre la seva dona i vuit fills en el naufragi. Va ser capturat i a Anglater­ra es va tornar a casar i va tenir 10 ­fills més amb la irlandesa Lisa Ward. És com una versió deTitanicdirigida per Rocco Siffredi.

33 La màquina d¿escriure. Les bandes de Gates, de Jobs i altres de menys populars van aconseguir ficar en negocis i cases els ordinadors, entre les possibilitats dels quals hi havia l¿escriptura sense ratllades, corregible, inserible¿, molt més manipulable. La màquina d¿escriure es va arraconar com l¿arpa del saló a l¿angle fosc.

34 La hiperinflació alemanya. El novembre del 1923, una cerveseta costava a Alema­nya 4.000 milions de marcs. Era la hiperinflació, una espiral de devalu­ació que va començar a finals del 22 i va durar més d¿un any. L¿exigència dels vencedors que Alemanya pagués reparacions per la Gran Guerra és l¿origen d¿aquesta bogeria que va trencar la societat alemanya, amb funestes conseqüències.

35 Mubàrak / Gaddafi / Ben Ali. Un carret de fruites va tombar tres dictadors. Quan Mohammad Bouzazi es va cremar perquè la policia li havia requisat el seu carret i mitjà de vida, els àrabs van entendre que havia arribat el moment. Tahrir, els blocaires, la resistència de Bengasi, el Iemen, la revolta a Síria¿ La primavera àrab ha enfonsat en un any un segle de rè­gims corruptes.

36 Xiringuitos de la Barceloneta. Mentre aquells cambrers de davantals blancs servien paelles, els dissenyadors treballaven, silenciosos, enmig de les seves males digestions. A cop d¿Almax, van decidir que la ciutat seria una altra i que aquells restaurants a la vora del mar desmereixien la Barcelona de la UE. Amb la llei a la mà van esbor­rar de la sorra els xiringuitos. Tot està avui més ordenat, però ni tan sols els gurus de les noves maneres han estat capaços de transportar el gust a través del temps. Barceloneta, pura nostàlgia.

37 Els `hippies¿. La tribu va tenir els seus anys de vigència, i fins i tot va idear una forma de vida que va encaixar entre molts joves, però la seva desaparició estava cantada. Pau i amor és el binomi d¿un lema cridat a desaparèixer, no cau bé entre els que controlen els fils de la guerra i l¿amor estructurat. Res pot interrompre el negoci de les guerres, que això sí que porta la pau, si s¿acaben. Així que el món va seguir el seu ritme, i elshippiesvan ser margarides davant els tancs.

38 Sofico. No van inventar elpelotazo, però sí que va ser una societat que va voler instaurar-lo a nivell popular. Un caramel per treure bons rendiments dels petits estalvis casolans, però la piràmide o el cercle no va quadrar i va ser un escàndol en ple franquisme. El totxo ja donava un avís en va.

39 L¿`SS Persia¿. Creta, 1915. El pèrfid capità de submarí alemany Max Valentiner enfonsa l¿SS Persia.Hi viatgen el Maharajà de Kapurthala i les seves incomptables joies. Una col·lecció de Rolls Royce i una singular parella. El Baró Montagu i la seva amant, Eleonor Velasco. En el naufragi, ella va morir als braços del baró, que va sobreviure. Com a Titanic,els pobres solen ofegar-se més que els rics.

40 Aeroport de Castelló.«¿Us agrada l¿aeroport de l¿avi?».Sense pretendre-ho, Carlos Fabra passarà a la història amb una frase que retrata l¿Espanya enfonsada en la crisi. L¿aeroport de Castelló, acabat i sense avions, és el millor símbol que va deixar la bombolla. S¿haurà de preguntar als néts de Fabra, d¿aquí uns lustres, si els agrada o no.

41 El radiocasset extraïble. I se¿l pot emportar amb vostè. Ho deien els venedors de cotxes quan anunciaven que el model elegit disposava de radiocasset extraïble, per evitar els robatoris. I allà anaven ells i elles, camí de casa amb una bossa en bandolera on anava la capsa de música mòbil. El cedé ni hi era ni se l¿esperava.

42 Lehman Brothers. Aviat farà quatre anys. Va ser un 15 de setembre. Òbviament el dia de la verge dels Dolors. Lehman Brothers, banc d¿inversió fundat el 1850, fa fallida. Primer només vam veure unes imatges d¿uns treballadors encorbatats traient de l¿oficina les seves coses en capses de cartró. Avui estem a punt d¿arribar als sis milions d¿aturats a Espanya.

43 Parc Warner. El polític és aquell ésser que ensopega una vegada i una altra amb el mateix tipus d¿inversor. El que arriba amb megaprojectes enlluernadors. Que promet feina, diners, luxe i, sobretot,«projecció».Mentre el parc Warner als afores de Madrid llangueix perquè la comunitat ja no hi pot invertir més, s¿acosta el pròximpelotazo: Eurovegas.

44 DSK. Dominique Strauss-Kahn protagonitza un dels més estratosfèrics descensos mai vistos. De tenir moltes possibilitats de ser president francès a veure¿s acusat de proxenetisme per organitzar orgies. Tot va començar a lasuitedel Sofitel de Nova York on Nafissatou Diallo va entrar a netejar. ¿Complot? ¿Luxúria?

45 Luchino Visconti. El cineasta italià va deixar una trilogia imprescindible sobre les diverses formes de naufragi moral i espiritual. ALa caída de los diosesveiem una gran família alemanya embrutir-se amb el nazisme. AMuerte en Veneciaassistim a la pèrdua de la bellesa i l¿esperança mentre queLudwig ens mostra l¿enfonsament en la bogeria del Rei de Baviera.

46 `Endeavour¿. Des de 1992, el transbordador espacialEndeavour capturava satèl·lits, els posava en òrbita i atenia el telescopi Hubble. El juny del 2011 va fer el seu últim servei amb l¿estada de 16 dies a l¿Estació Espacial Internacional. Sis tripulants van ser els seus últims usuaris. Les naus també caduquen.

47 La república espanyola de 1931. «Espanya se¿n va anar a dormir monàrquica i es va despertar republicana».Una manera molt espanyola, improvisada i sorprenent d¿enviar (per segona vegada) la família Borbó a l¿exili. Encara que llargament desitjada, ningú va creure que fos a través d¿unes eleccions municipals que Alfons XIII agafaria un tren fins a Cartagena i deixaria Espanya en la primavera feliç del 31.

48 El reformisme de Roca.«Hay otra forma de hacer Esapaña / que a nadie ahoga, que a nadie engaña».Així era la cançó electoral amb què Miquel Roca es va llançar a la conquista, el 1986, de la Moncloa amb el seu Partit Reformista Democràtic. Una formació amb Florentino Pérez com a secretari general. Va aconseguir zero diputats. Pel que es veu, no hi havia cap altra manera de fer Espanya.

49 El fubolí. Hi va haver un temps en què bars i salons­ recreatius tenien futbolins. El soroll de les boles contra els jugadors formava part de l¿ambient i mai faltaven reptes, perquè els fabricants vestien els ninots amb l¿equipament adequat per excitar els derbis. ¿Els va matar la consola?

50 Terra Mítica. L¿obra magna de l¿estadista Eduardo Zaplana. Terra Mítica va ser, com el seu nom indica, el termòmetre d¿un Mediterrani dedicat al golf i les muntanyes russes. El 2000 es va inaugurar i quatre anys després ja estava en fallida. El 1992, es va declarar un incendi al terreny no urbanit­zable on avui hi ha el parc. Casualitats que afavoreixen el desenvolupament.

51 El pare Apel·les. És un dels savis més destacats de la història. Vuit carreres universitàries i coneixements com a pilot d¿avió, sommelier i detectiu privat el converteixen en unthink tanken si mateix. Malgrat tanta saviesa, el 2011 va aparèixer aLa Noriadient que es volia morir. El polemista busca afecte. L¿immisericordiós implora caritat.

52 Mickey Rourke. Cas clarís­sim d¿autodestrucció dels que es donen al cine. De mite actoral aManhattan Sud (1985) a mite eròtic aNou setmanes i mitja(1986) la seva carrera semblava estel·lar. Però va decidir ser boxejador, fet que li va destrossar la cara i la cartera. Després de diversos reintents, apareix el 2008 ambEl Lluitador. Però¿

53 `El crepúsculo de los dioses¿. Si algú representa l¿enfonsament lent i dolorós des del cim de la glòria a l¿oblit aquesta és Norma Desmond. El personatge que broda Gloria Swanson aSunset Boulevard,la pel·lícula de Billy Wilder. El final del cine mut, la joventut gastada, la bogeria de la vanitat i el cine mateix com a art fantasmagòric en un film que desaconsella acostar-se a les piscines.

54 Thom Yorke. El cap del cantant de Radiohead se submergia a poc a poc en el vídeo deNo surprises. Ell encara no ho sabia (era el 1997), però estava dictant la metàfora de l¿enfonsament de les discogràfiques, que flairaven el mortal tuf delgratis total:10 anys després, va publicarIn rainbowsa internet a canvi de la voluntat.

55 El fax. En deu quedar algun, encara que sigui per demostrar que també van existir. Però el seu regnat va ser efímer: aquella espècie de fotocopiadora a distància es va morir d¿un infart quan va veure néixer el correu electrònic. Però s¿hauria mort igual: a l¿oest de la tecnologia sobreviu la que desenfunda abans.

56 Venècia. No hi ha res de natural en l¿enfonsament de Venècia. Són ells, els turistes, els qui li donen vida amb les seves visites i, al mateix temps, els que la van abocant al fons del mar amb el seu pes. El pont de Rialto aguanta, però fins i tot les màscares saben que un dia arribarà elvaporettoi ja no hi seràs.

57 Els serenos. Vigilaven els car­rers de nit, obrien els portals als qui ho necessitaven i donaven conversa, però els porters automàtics van acabar amb una professió que en més d¿una ocasió es troba a faltar. L¿enfonsament dels serenos explica com els enginys del progrés s¿imposen a les persones.

58 La final d¿Atenes. Els grans mites mereixen morir en grans catàstrofes. I això és el que li va passar el 1994 a l¿invicte Dream Team de Cruyff. Un excés de confiança després de guanyar la Lliga, l¿esgotament o un mal plantejament tàctic. Poc importa. Quatre gols del Milan de Fabio Capello van afegir a la tradició de la tragèdia atenesa un relat futbolístic.

59 Toros a Catalunya. Per més pasdobles que sonin, els toros van de baixa. A Catalunya ja els van aplicar l¿estoc antitaurí, però la tendència del segle assenyala que la caiguda dels toros no es quedarà aquí. És difícil clavar una espasa sobre un animal moribund en un món de mascotes que van a la perruqueria.

60 Les cartes. Ningú, no sols el coronel, no té qui li escrigui. A l¿hàbit d¿escriure cartes l¿ha enfonsat la immediatesa. Preval el telèfon mòbil i triomfa la xarxa, no s¿enganxa un segell perquè«quan la rebis et trobis bé; jo, bé, gràcies a Déu».Potser és que això ja no importa.

61 El `Prestige¿. Aquell petroler s¿hauria emportat al fons qualsevol vicepresident que, com Rajoy, qualifiqués de filets el que va ser una catàstrofe ecològica. Que s¿enfonsi un vaixell, pot passar amb qualsevol govern, però gestionar de manera tan nefasta el succés va quedar per a la història.

62 Caja Navarra. Era el vaixell insígnia de les finances navarreses, després d¿haver-se cruspit la Caja de Ahorros Municipal de Pamplona. Després, ella va ser absorbida per Banca Cívica, i el cop definitiu ha arribat amb la integració a La Caixa. Menjar o que se¿t mengin, aquesta és la qüestió.

63 `Andrea Doria¿. El juliol del 1965 el capità Piero Calamai era feliç. Seria el seu últim viatge després de 40 anys de servei i ho feia en un dels vaixells de passatgers més bonics: l¿Andrea Doria. Una joia que va ser abordada i enfonsada entre la boira per un rude transatlàntic suec anomenatStockholmque avui es fa dirVisión Athenai fa creuers per Espanya.

64 Els crèdits. L¿onada que va esquitxar gairebé tot-

hom. Els bancs rebien amb els braços oberts qui demanava crèdits, i se¿n concedien per pagar-ne uns altres o per vestir el pis de protecció oficial amb mobiliari sortit de l¿Art Déco. Però es va acabar la disbauxa, el crèdit va plegar veles.

65 Borrell, 111. Una adreça maleïda de l¿Eixample: tres edificis van volar el mes de desembre del 1990 per una explosió de gas. L¿accident va causar tres morts i va deixar la imatge dels espectaculars rescats d¿àvies a càrrec dels bombers.

66 Urtain. José Manuel Ibar era un xicotot basc reconvertit en boxejador. En ell es resumeix la història de molts púgils d¿èxit que van acabar enfonsats. Urtain va debutar el 1968 i va ser campió d¿Europa del pes pesant, enmig de rumors de tongos,dolce vita, males companyies¿ La retirada el va portar a emprendre negocis que no van rutllar i va morir el 1992 al llançar-se de la finestra del seu pis, el desè, a Madrid.

67 Llorca. En nefanda data capicua (11-5-11) un terratrèmol va esfondrar bona part de la ciutat murciana, més de mil cases, i es va endur nou vides. Un lloc enfonsat que encara avui és víctima d¿una altra classe de crisi del totxo.

68 La màquina de cosir. No faltava a cap casa, al principi amb un gran pedal per impulsar el seu funcionament. Després, amb motor. Cada família tenia la seva cosidora particular ¿normalment era la mare¿, per arreglar i fins i tot per fer les primeres peces de costura amb modernes innovacions copiades de les revistes. Avui la cosa ha anat de baixa, i a casa la gent s¿estima més el sofà.

69 `El hundimiento¿. Retrat cinematogràfic dels últims dies de Hitler al seu búnquer. La fi del somiat Reich dels mil anys. Un treball actoral de Bruno Ganz immens però que la cultura digital ha convertit enmeme. Un lloc comú sobre el qual subtitular qualsevol xorrada. El dictador més cruel de la història convertit en protagonista de qualsevol banalitat.

70 Grècia. En l¿orgia del benestar pocs se salven d¿haver estirat més el braç que la màniga. Però els governs de Grècia hi van afegir molta irresponsabilitat i van torejar les normes de la UE. Van portar el país al desastre i ara els toca pagar la factura.

71 Fukushima. Fa una setmana es descobria una fuita d¿aigua contaminada d¿un dels reactors de Fukushima, catàstrofe candidata aTitanic del segle XXI. El científic Wolfgang Weiss ho va definir perfectament:«És un Txernóbil a càmera lenta».Mai sabrem quan s¿acabarà el malson i el seu dany invisible abocat al món.

72 El règim de Castro. Ben poca cosa queda de la revolta dels barbuts que va liquidar el règim prostibulari de Batista. Els vents de revolució es van espantar davant la responsabilitat de donar al poble llibertat per sobre de tot. Castro es va enrocar i va sepultar el pla, i persisteix a agonitzar.

73 Pits de silicona. Són pròtesis sumptuàries enfrontades descaradament a la física i posen la proa cap a fonaments inqüestionables com la gravetat o el volum. La seva missió de farciment i aguant contra la tendència natural a la inclinació van ser arguments que van triomfar i que ja no convencen tant.

74 El Búlgaro de Cropán. La pastisseria industrial no es devia trencar gaire el cap per fabricar dolces temptacions cridades a l¿èxit consumista dels nens. Al patis de l¿escola triomfava el Búlgaro de Cropán, un pastisset al qual, com als altres, ha plantat cara la fruita. La batalla continua oberta.

75 James Cameron a les Marianes. La passió del director canadenc per enfonsar-se no sols és metafòrica, laboral i sentimental. És l¿home que més avall ha arribat al tocar fons a la fossa de les Marianes, a 11 quilòmetres de profunditat, amb el Deepsea Challenger. El director d¿AbyssiTitanicsap que com més baixes, més calés acostumes a trobar.

76 Otto Kretschmer. Amb 47 vaixells enfonsats, va ser el capità de submarí més eficaç de la segona guerra mundial. A bord del seu mític U-99, li van posar el sobrenom delSilenciósper la seva habilitat per no ser detectat. De manera tràgica per un llop de mar, va morir el 1998 en un accident al Danubi, ofegat en aigua dolça.

77 El dol. Braçals, botons negres a la solapa¿ Eren signes que el seu portador patia la mort d¿algú estimat. Elles, roba negra. El dol vivia al carrer, i a les persones endolades se les mirava al tramvia com amb una mica més de respecte. Avui, el dol va per dins, o almenys això diuen.

78 Els Buddenbrook. Thomas Mann va escriure aquesta llarga i filosòfica saga familiar amb 25 anyets. Era el seu debut literari però va ser, sens dubte, una de les seves millors novel·les. Parla d¿una família de comerciants de Lübeck a la qual veiem transitar pel segle XIX a través de quatre generacions que perden el pols moral i econòmic amb la música de Wagner de fons.

79 La censura. Donem per fet que es va enfonsar amb els seus censors, però sempre quedaran serrells en aquest espinós assumpte. Va desaparèixer, això sí, la mania pròpia de dictadures de burxar en els pensaments dels altres i canviar-los a voluntat. Ben mirat, s¿entén que la crítica sigui un pilar de llibertat.

80 Les finances vaticanes. El Vaticà és un Estat. A simple vista gairebé ningú no ho diria, però si la notícia és que se li enfonsen les finances, ¡ai!, llavors ja sembla un Estat seriós. I això és el que va passar el 1974. El Vaticà va fiar els diners al banquer Michele Sindona, que amb imprudència i especulació va acabar enfonsant el seu imperi financer i arrossegant en la caiguda els diners que l¿Església li havia confiat. El petit territori, sota l¿autoritat de Pau VI, va patir pèrdues per valor de quasi mil milions de dòlars.Fiat voluntas tua,amén.

81 El tripartit. Pactar en política és sobreviure, fer una pirueta a les urnes i quedar-se amb el poder encara que els vots no arribin. Tot és legítim i legal, de manera que la unió fa la força. Els problemes acostumen a aparèixer després, quan la convivència es complica i el repartiment del pastís provoca indigestions. Els matrimonis polítics a tres bandes es veuen obligats a lidiar les seves diferències amb més freqüència de la desitjada, i un dia es decideix que fins aquí s¿ha arribat perquè l¿entesa per accedir al poder s¿ha enfonsat en el mar de la discrepància, el desgast i el fàstic.

82 La mili. El servei militar truncava feina i estudis. Podia anar-s¿hi voluntari i avançar l¿entrada a l¿Exèrcit amb els 18 fets. Però qualificar això de voluntari era més un eufemisme que una realitat: o hi anaves abans o complies després. Els defectes físics evitaven la mili, i el més utilitzat va ser al·legar peus plans. El 2001, el servei militar va deixar de tenir sentit en favor de soldats professionals i, se suposa, més ben preparats. Però, sobretot, es va guanyar en qualitat de vida al desaparèixer aquelles narracions insofribles de paios entossudits a explicar les experiències de la seva etapa caqui.

83 La ronyonera. Va morir com s¿enfonsen molts articles superats pel temps, i va passar de ser un complement de moda a mutar-se en objecte obsolet. La ronyonera no va aguantar, la dictadura del traç permanent la va fumigar per inventar altres continents, altres impulsos d¿acostament al comerç. La vida continua.

84 El submarí `Triton¿. El 1960 elUSS Triton, un submarí de la classe SSR, va fer la primera circumnavegació de la Ter-

ra sota l¿aigua. Irònicament, el capità que va dirigir la gesta va ser Edward L. Beach (platja en anglès) que, lògicament, en va veure molt poques durant el desenvolupament de l¿operació Sandblast. Van passar per Cadis per honrar Magallanes, que havia fet el mateix però flotant.

85 El Algarrobico. Un hotel amb aspecte dels 70 massa a prop del mar i del parc natural. Aquest és el cas d¿El Argarrobico a Carboneras, Almeria. Construït el 2003 i paralitzat per una batalla judicial que sembla no tenir fi, la seva carcassa buida s¿assembla al buc d¿un immens vaixell, el deldesarrollismo, embarrancat a les belles i agrestes costes de Mojácar.

86 Les revistes porno. No hi ha millor publicitat per a la venda d¿un producte que la seva prohibició, si s¿és capaç d¿actuar amb intel·ligència i obrir amb enginy l¿aixeta de l¿objecte de-

sitjat. Aquí hi va haver sequera pertinaç de pornografia, i això va portar, fins i tot, a elevar elPlayboya la categoria de l¿erotisme exacerbat. A poc a poc, l¿allau de porno i la llibertat d¿adquirir-ne va acabar per rebaixar la importància d¿una indústria que oferia molt més que la demanada que hi havia. De les revistes i del supervuit es va passar a les noves tecnologies, i el porno va entrar a les cases per internet. Normalitzada la situació, es va acabar la febre.

87 Britney Spears. Típic producte de la factoria Disney que ha tingut mal reciclatge: d¿estrella infantil a Lolita d¿èxit. Seguint el camí assignat, va passar per unafase dirtyi una altra de dolenta dolentota. Però alguna cosa del personatge li va quedar dins del seu ros caparró que va acabar rapat al zero en un rampell de bogeria / seny. Resem perquè Justin Bieber ens surti millor.

88 La moqueta. La va matar la pols, la brutícia acumulada, els cabells perduts, les taques evidents¿ Que fàcil és parlar dels morts, perquè la seva arribada havia estat una innovació, una manera elegant i pràctica de tapar un terra fred, un remei contra les presses i la falta de sabatilles. A vegades, els peus l¿enyoren.

89 La mantellina. Cap dona anava a missa, fins a ben entrada la segona meitat del segle passat, sense tapar-se amb la seva mantellina o, en cas de necessitat, posant-se un mocador al cap. Avui, tan sols la Setmana Santa recorda en algunes ciutats un ús habitual que es va enfonsar en el record.

90 `L¿aventura del Posidó¿. Pel·lícula senyera del gènere de catàstrofes dels anys 70 però que té una inusitada i inquietant actualitat. Un cataclisme a Grècia provoca un tsunami que gira de cap per avall un creuer de luxe al qual els armadors exigeixen massa. En un notable acte d¿humor involuntari, el capità del desastrós Posidóestà interpretat per Leslie Nielsen.

91 La boxa. De les vetllades setmanals s¿ha passat als combats esporàdics i gens airejats als mitjans. La societat va decidir que pegar-se, fins i tot amb normes, no és esport i, així, s¿ha anat perdent l¿afició amb ajuda de les noves generacions, que mai han estat aficionats a pegar-se sobre la lona.

92 Brasil i el `Maracanaço¿. No hi haurà cap topada igual en la història del futbol. 1950, estadi de Maracaná, tot Brasil espera el triomf al Mundial, ningú compta amb l¿Uruguai, el rival al camp, la víctima a l¿escorxador. Però el xai va trencar el ganivet: 1-2 per als riuplatencs, i la depressió més gran del segle per al país on aquest esport és tota la vida.

93 El conyac. La decadència del conyac és evident i, tret dels cigalons, hi ha molt poca gent que consumeix aquest licor que va ser una de les begudes alcohòliques més sol·licitades. A Espanya, el patrioterisme va arribar a inventar eljerinyac(intent d¿acrònim de xerès i conyac), però va venir el whisky i va posar fi a la tonteria.

94 Jaime Bores. Era el gendre ideal. Ros, guapot, presentador d¿èxit als anys 90 i dipositari d¿afectes maternals per compensar com l¿arribava a castigar la crítica. Però va desaparèixer del mapa, se¿l va empassar la terra. Malgrat que a principis d¿aquest any va tornar de les tenebres amb un programa a Tele 5, l¿home té vocació de talp i ja torna a ser al forat.

95 La combinació. No se sortia de casa sense aquesta preça estranya de niló o de seda, segons la butxaca, que es portava oficialment perquè nos¿enganxésla faldilla a les cames, encara que la seva missió preconstitucional era impedir que s¿endevinessin les cuixes a contrallum. Com la faixa i altres coses opressives, va anar desapareixent de les merceries. Es va imposar el tanga i similars miniatures.

96 `LA Confidential¿ i `The full monty¿. ElTitanic de James Cameron va ser un iceberg per a aquestes dues pel·lícules, que es van enfonsar en la cerimònia dels Oscars del 1998 davant de tan colossal adversari.

97 El `corralito¿ argentí. Després d¿unes quantes dècades d¿hiperinflacions, l¿economia argentina, collada pel deute i les restriccions del Fons Monetari Internacional, no donava més de si. El 2001, el Govern va prohibir treure dels bancs més de 250 dòlars setmanals. Els estalvis quedaven tancats així, en el que Antonio Laje va batejar com a«corralito». Un fenomen austral que sobrevola avui el sud d¿Europa.

98 Howard Hughes. Multimilionari, seductor, aventurer i gran aviador. Amb una biografia desmesurada, Hughes va ser el prototip de magnat de l¿era de Hollywood. I la seva caiguda cap al fons va ser, també, inoblidable. Els seus trastorns obsessivocompulsius el van dur, cap al final de la seva vida, a recloure¿s en un estat de semifoscor que n¿augmenta la llegenda.

Notícies relacionades

Caminada en suport a la donació d’òrgans a BCN

Un estudi vincula la salut bucal amb els trastorns mentals

99 Winehouse, Houston, Cobain. La cultura pop funciona com un bolquet de Mentos en una piscina. És tot força i espuma. I no hi ha res tan inevitable com l¿enfonsament d¿una gran estrella. Suïcidis i autodestruccions tràgiques de tan òbvies. Els xavals no estaven bé però no els vam saber salvar. O potser volíem, per una secreta venjança, veure¿ls caure.

100 Feina per sempre. Amb una xifra de 5,2 mili-ons d¿aturats a Espa-nya i una inestabilitat econòmica que fa caure d¿esquena, el concepte de tenir una feina vitalícia és pura ciència-ficció. Ja ho veurem d¿aquí cent anys més.