Els guerrers de Bellvitge

Una parella de Mossos d'Esquadra truca cada tarda a la porta del local que va acollir el centre d'assistència primària (CAP) La Marina, de Bellvitge, a l'Hospitalet de Llobregat, i demana si s'hi pot passar. Els 20, 30 o 50 dels 200 veïns que fan torns per custodiar el local del seu antic centre de salut, clausurat per les retallades de la Generalitat, els saluden i, després d'un «¡endavnat, endavant!», donen als agents la informació que han anat a buscar. Els policia volen saber si els tancats, homes i dones d'una mitjana d'edat de 68 anys, preveuen tallar aquesta tarda la Gran Via amb pancartes, cassoles i altaveus, seguits per més de mil veïns del barri, perquè, en aquest cas, els mossos els obriran el pas, aturaran el trànsit i els flanquejaran al llarg del recorregut de la protesta. Per evitar incidents.

«Quan érem joves, nosaltres tallàvem la Gran Via, ara ens la tallen els mossos», comenta amb un punt d'ironia Jesús Nieto, un dels tancats, de 68 anys. L'última acció d'aquesta mena va tenir lloc divendres passat. No passa cap setmana que no hi hagi un tall de trànsit.

Fa cinc mesos que va començar aquesta ocupació pacífica. El de La Marina és l'últim i únic CAP de Catalunya --dels més de 60 que han estat objecte de retallada parcial o total-- en què els veïns mantenen viva sense interrupció la reclamació del centre sanitari perdut. No han abandonat el CAP ni un sol dia des que el 27 d'octubre passat se'n van anar, per no tornar, els sanitaris que l'atenien. I estan decidits a aconseguir que la Conselleria de Salut torni al centre els set metges de família i els nou especialistes que hi treballaven fa un any.

ESBORRAT DEL MAPA / El CAP La Marina, esborrat del mapa sanitari de la Generalitat durant la implacable execució de la rebaixa pressupostària del 2011, absorbia la demanda mèdica d'uns 15.000 veïns d'un barri on viuen més de 35.000 persones, comptant-hi les 4.000 que no estan censades. Ara tots han d'anar al consultori del carrer de l'Ermita, un centre que no arriba a la categoria de CAP, on les visites mèdiques han passat a tenir entre 15 i 30 dies de demora, explica Francisco Polonio, de 69 anys, veterà en la tancada de La Marina. «Quan aquest centre funcionava, el metge et veia d'un dia per l'altre», explica Polonio. «No pensem anar-nos-en d'aquí fins que ens tornin el que és nostre, fins que portin una altra vegada els metges de capçalera i els especialistes que tant ens va costar aconseguir». «Si caiem nosaltres, al darrere cau el model de la sanitat pública», prossegueix, mentre la vintena de veïns que l'envolten enumeren els motius de l'ocupació, en un ambient calmat però rotundament unit i determinat a arribar fins al final.

Els ocupants, o tancats, del CAP La Marina entenen que es tracta d'«una lluita» en defensa d'un sistema sanitari públic que van portar a Bellvitge amb les seves mans, a pols, el 1973, entossudits a disfrutar d'un consultori mèdic decent. «Ens fa la impressió que Boi

--tots saben que es tracta del conseller de Salut, Boi Ruiz-- es pensa que som uns avis que un dia d'aquests es cansaran i deixaran que aquest local s'ompli d'oficines, com pretén». «Però amb Bellvitge s'ha equivocat --intervé Jesús Nieto, un altre dels ocupants--. Estarem aquí tant temps com calgui».

CLAVEGUERES I ASFALT / «El nostre lema ésNi un pas enrere.Seguirem endavant. Tenim molts anys d'experiència», afirma José Bermúdez, de 68 anys, que espera, assegut amb la resta del grup, que arribin els que falten per començar la partida de cartes de cada tarda. «¡Resistirem!», exclama, des del darrere, Josefa Torralba --«digue'm Pepa»--, una dona popular al barri per la valentia amb què dècades enrere va defensar, com la resta de tancats, el dret a tenir clavegueres, semàfors, carrers asfaltats, voreres, un baixador de tren i un CAP. «Perquè aquí ens ho hem hagut de guanyar tot --adverteix Polonio--. Quan vam arribar, cap a l'any 1968, això era fang; fang i taulons per travessar la calçada». «Les clavegueres estaven a l'aire lliure, els carrers no tenien asfalt i encara volien continuar aixecant blocs de pisos --prossegueix Jesús Nieto--. Per aconseguir cada una d'aquestes coses, i que es deixés de construir, van caldre moltes lluites». «Boi no sap com es lluita a Bellvitge», reitera Francisco Polonio.

Es defineixen com a «persones velles, però fortes». Qui no està tan fort, perquè ja té 90 anys, no surt a tallar la Gran Via, però es queda custodiant el local. En certa manera, aquest conjunt d'estimulants homes i dones amb les idees molt clares ha tornat a la joventut.

Notícies relacionades

Alerta sobre la nova moda de viatjar al Marroc a la recerca del somriure perfecte: «És una temeritat»

Joves extutelats imploren a Drets Socials que no els faci tornar ajudes

MENJAR I DORMIR / El CAP La Marina està en una placeta a on s'accedeix per un passatge paral·lel a la rambla de la Marina. No és gaire visible, però tot el barri el coneix. Desenes de llençols, penjats als balcons, informen del conflicte. Les primeres setmanes d'ocupació, quan encara no hi havia torns de guàrdia, el local no es deixava buit ni per anar a casa a dinar. «Un baixava una escudella, l'altre feia un pastís, una truita de patates, un embotit... de menjar no en faltava», recorda Jesús Nieto. Encara disposen de la nevera i el microones que pertanyia al CAP, més les taules. La seva situació és molt peculiar: l'Institut Català de la Salut (ICS), propietari del local, no els ha tallat la llum, ni l'aigua, ni la calefacció. Algun dels seus interlocutors --negocien amb l'ajuntament, amb la Conselleria de Salut i amb el Parlament-- els ha dit, no se sap si per desmoralitzar-los o per animar-los, que poden ocupar el local del CAP durant tota aquesta legislatura, és a dir, fins a finals del 2014. «Tots es porten bé: els mossos d'esquadra, els de l'ICS, els de l'ajuntament... tot són bones paraules, però de solució, cap ni una», resumeix Bermúdez. Tenen molt present què és el que volen, i no semblen disposats a sucumbir entre tanta amabilitat buida.

Els veïns més joves, els que es queden a dormir, han portat els seus matalassos. Cadascú porta la seva manta i els seus llençols. La porta del CAP es tanca a mitjanit i s'obre a les vuit del matí, perquè els tancats vagin a casa a dutxar-se després de saludar el relleu. Ara fa un mes, van permetre que l'ICS instal·lés a la primera planta del centre aparells oftalmològics amb què unes infermeres fan proves diagnòstiques. «L'ICS ens va pressionar una mica --diu Polonio--. Deien que si no els cedíem aquesta planta augmentarien les llistes d'espera dels malalts dels ulls que s'han de fer aquestes proves». «No ve cap metge, i això és provisional. Nosaltres volem recuperar els metges i els especialistes», insisteix. Aquesta cessió, tot i això, es podria interpretar com una petita victòria dels tancats. La intenció inicial de l'ICS era destinar les dues plantes del CAP a oficines. Dimecres passat, van entregar al conseller Ruiz una carta en què li demanen el mateix que fa cinc mesos: que tornin els seus metges.