Pagerols i pixapins

Uns són pixapins, camacus,de Can Fanga... i fins i tot dièsel, sí, dièsel, perquè contaminen, fan molt soroll i gasten poc. Però els altres també en tenen: de poble o de pagès, rústics, pagerols... El conflicte entre el món rural i l'urbà s'expressa en la llengua, tant en català com en castellà, i té el seu reflex en el lèxic.

La cosa no és nova d'ara, sinó que ja fa uns quants segles que rurals i urbans s'estomaquen verbalment.«De fet, els termes despectius antirurals són molt més antics que els antiurbans», explica Joan Avellaneda, geògraf, educador ambiental i promotor cultural sabadellenc resident a la localitat de Sóller (Mallorca), que va recollir tots aquests termes i molts altres en el seuViatge a l'origen dels insults(Ara Llibres, 2006). Això es deu a «una qüestió de prestigi», afegeix. Ja els patricis romans consideraven uns bèsties elsvilicus,els habitants de vil·les (hisendes rurals), i des de l'edat mitjana el termevilàsignifica roí, desproveït d'honor i noblesa. Amb el ressorgiment de les ciutats i l'esplendor de la burgesia, els urbans van heretar i van ampliar l'arsenal lèxic amb el qual l'aristocràcia havia fustigat des de sempre la plebs camperola.«Tot el que era urbà es va convertir en políticament correcte, i les coses rurals eren vistes amb menyspreu», sosté Avellaneda.

Les invasions successives

El camp era percebut com a pobre, groller i insalubre, i la immigració massiva que en procedia, com una invasió. «De poble o de pagès era una de les pitjors coses que se li podia dir a algú que anava a viure a la ciutat», assenyala aquest estudiós. De tot això ens n'han arribat qualificatius com esclafaterrossos -que significa pagès però també taujà, inculte- o rústic, que a més de ser sinònim de rural ho és de tosc, barroer. I expressions comfer el pagès,referida a qui fingeix ignorància.

Però amb el temps, la concepció de la ciutat com a lloc ideal per viure-hi es va degradar. Van arribar la contaminació, les incomoditats, les presses, els embussos... El paradigma de qualitat de vida es va desplaçar al camp, amb la seva tranquil·litat, els seus bons aliments i el seu contacte redemptor amb la naturalesa.«La invasió ara es produeix a la inversa, de forma temporal -els caps de setmana i durant les vacances- però també massiva. I la gent dels pobles la rep així mateix amb artilleria verbal», apunta Avellaneda.

Així, la figura tradicional de l'estiuejant distingit i amb béns, el senyor de Barcelona, va deixar pas aldomingueroi, més recentment, al dièsel i al pixapins,«visitants de cap de setmana massificats que únicament comporten molèsties i aporten ben poca cosa a l'economia local, perquè amb prou feines s'aturen a orinar en un pi», explica.

Notícies relacionades

L'auge del turisme rural fa aflorar noves friccions poble-ciutat

La jutge del cas Cellex investiga almenys 16 operacions dels marmessors de Pere Mir

Altres termes pejoratius aplicats als barcelonins tenen arrels històriques: xava -de xaval, d'arrel caló- definia en les primeres dècades del segle XX el català castellanitzat que es parlava als barris obrers de la ciutat. I de Can Fanga va sorgir quan, a finals del segle XIX, les obres de traçat dels carrers de l'Eixample van coincidir amb episodis de pluges intenses que el van convertir en un fangar. El més moderncamacu,en canvi,«va denotar la confrontació de dues cultures», segons el parer d'Avellaneda.«Ara la gent del camp ja aprecia el seu patrimoni-argumenta-, però uns quants anys enrere li xocava que els de ciutat elogiessin tan vivament tot just baixar del cotxe el que als seus ulls no era més que l'avorrit paisatge de cada dia, i per aquest motiu se'n burlava».

La llei del pèndol marca, doncs, un fenomen que«no té característiques específiques a Catalunya», afirma Avellaneda.«És propi de totes les societats que hi hagi aquesta tensió entre camp i ciutat i que generi aquests termes, a vegades desdenyosos, a vegades humorístics. Depèn de la intenció de qui els diu», explica l'autor delViatge a l'origen dels insults.