¡Català exprés!

Algunes vegades l'autobombo és un exercici de justícia. Encara que la professió passa hores baixes, encara pot treure pit per la proesa diària d'acoblar un diari, per condensar el món i els seus deliris cada 24 hores en un grapat de pàgines i una sola portada. Es tracta d'una tasca difícil, per fer sortir de polleguera la persona més temperada; i fer-ho en dos idiomes, ja és el súmmum. EL PERIÓDICO fa 14 anys que fa moure els plats xinesos d'una doble edició, en castellà i català. Una aventura esforçada que va valer la pena i que val la pena.

Recórrer el pati de l'antiga Casa de Convalescència, seu de l'Institut d'Estudis Catalans (Carme, 47), encomana al visitant una estranya pau, potser perquè el barroc de l'edifici és tranquil, assenyat, molt d'acord amb la moderació catalana, com va suggerir ahir el president de la institució, Salvador Giner, en la presentació de la mostra Fem els 5.000.

Les gàrgoles del claustre contemplen petrificades el que, com elles, ja és història: algunes de les millors portades publicades per aquest diari en l'idioma que van fer gran Pla i Rodoreda. Esglaiadora la de l'atemptat islamista a Madrid: «11-M, 192 morts 1.430 ferits». Amb unes lletres enormes i la fotografia d'un vagó esventrat n'hi va haver prou per plasmar l'horror d'una jornada nefasta; els companys de la secció de Política deuen recordar ben bé el que va ser expurgar la informació en aquelles circumstàncies: el backstage, la rebotiga dels diaris, acostuma estar plena d'anècdotes i de petits miracles.

 Sense adjectius

Així mateix, també hi ha un record per a l'entrada de l'euro, l'apagada de Fecsa, l'enfonsament del Prestige i la victòria d'Obama, saludada amb una fotografia a cinc columnes del líder negre Martin Luther King i el titular: «Ja no és un somni». Molt encertada la portada que tanca l'exposició: Messi i Pujol s'abracen després del gol que va col·locar el Barça a un pas de Wembley. El rètol diu la veritat: ells són els amos, i no cal afegir-hi cap adjectiu.

Ricard Fité, coordinador lingüístic de l'edició en català d'EL PERIÓDICO, contemplava ahir l'exhibició de les 5.000 portades amb la satisfacció prudent dels tímids. Ell i el seu equip, format per 30 persones, són els responsables d'agermanar els dos idiomes i de no perdre la calma quan els arriba a la taula un titular amb el sufix castellà -azo. «Zarpazo al Madrid en el Bernabéu», i els filòlegs suen tinta. Com aquell cop de medicament de l'any 1998, quan alguns remeis de farmàcia van passar a ser de pagament.

«La qüestió és que has de resoldre el problema en el moment -comenta Fité-, que no pots esperar a l'endemà per solucionar-lo». Les cròniques taurines, quan n'hi havia, també requerien més d'una visita als diccionaris. Per a la fraseologia, l'Alcover Moll i el de M. Teresa Espinal.

La maduració

El projecte de publicar un diari en català, un pas fonamental per a la normalització lingüística, ja l'acariciava Antonio Asensio Pizarro des de la fundació d'aquest diari, l'octubre del 1978. El temps hauria de madurar-la.

Notícies relacionades

EL PERIÓDICO celebra l'èxit de l'edició en català

La verdadera història de la premsa en català

A principis dels anys 80, quan s'advertia que el joveníssim diari es consolidava a les localitats del cinturó de Barcelona, obrer i castellanoparlant, es van començar a publicar el dissabte unes pàgines amb esbossos bàsics de gramàtica catalana a través de sopes de lletres, salts de cavall i altres entreteniments. El misteri dels pronoms febles, ai, i de la ela geminada.

Han passat gairebé 30 anys des que es van publicar aquells passatemps visionaris. Ja se sap: les bones idees no s'improvisen.