Olot: un paisatge, un món

Tot l'univers (excepte Corea del Nord i, potser, el Pol Sud) està ocupat, envaït per les hamburgueses de McDonald's. ¿Tot el món? No. Un petit poblet de la Garrotxa resisteix victoriós l'invasor. A la «molt lleial ciutat» d'Olot un reduït grup d'indígenes va aconseguir que la totpoderosa multinacional es rendís. ¿Com? ¿Amb accions intrèpides de guerrilla urbana, amb artefactes incendiaris? Si considerem que organitzar una botifarrada popular és una guerrilla urbana i si entenem que no voler entrar en un McDonald's és incendiari, doncs sí. La campanya va ser multitudinària i efectiva. Es tractava de demostrar que hi ha una altra manera de menjar. Simplement, els olotins no anaven al McDonald's. Va tancar i ara el seu lloc és ocupat per un bar que es diu B-creck on també serveixen menjar ràpid. Però autòcton.

Aquest és un exemple de com les gasten a Olot. Defensors de les seves peculiaritats, de la seva tradició, però sempre amb sentit de l'humor, amb una idiosincràsia molt seva, molt divertida. L'últim hit musical (autoparòdic) que es canta en festes com el Vi-Acrucis (un recorregut pagà pels bars de la ciutat) pertany a Déu n'hi Duo i es diu Aulot è molt verd. La lletra no té pèrdua: «Jo no hi airé, tu no hi airàs, a fora d'Aulot, perquè ja hi estem bé, aquí, perquè ens fa molta mandra». És a dir: ¿per què marxar-ne, si a Olot hi és tot?

Hi va haver un temps en què l'aïllament de la comarca va provocar aquesta reacció autàrquica. Era complicat desplaçar-se fins a Girona i gairebé impossible (a causa de la tortuositat del recorregut) estar en contacte amb la veïna Osona. L'orografia, agressiva i opressiva, va ajudar a la construcció d'un imaginari en què es barregen les partides carlistes, la mentalitat rural tancada i una certa voluntat de caminar sols.

Festes del Tura

Però també una explosió de vitalitat que, per exemple, va convertir les festes del Tura en una cosa molt similar a la mare de totes les festes, una combinació de l'exuberància basca i l'autèntic descontrol local, autoproveït. Avui ja no es fan corrides (a la plaça de toros més antiga de tot Catalunya, actualment en desús), però es continuen organitzant campionats mundials de llançament de pinyols d'oliva. Tal com ho senten. Campionat mundial.

El món es concentra en aquesta confluència de valls amb un riu (el Fluvià) i quatre volcans. Déu n'hi do: ¡tenir quatre volcans en el teu perímetre urbà! A les festes dansen els tradicionals gegants (bellíssims, antics) i els menuts cavallets, però també hi participen associacions tan curioses com l'AOAPIX (Associació Olotina d'Amics del Porc i del Xai), una espècie de contuberni lúdic en elogi del colesterol i la gresca, amb els corresponents exemplars mastodòntics i divertits (i en cartró) dels seus emblemes animalaris.

El túnel de Bracons ha obert horitzons cap a Vic i avui dia és molt més ràpid i fàcil anar fins a Girona. És a dir: s'han salvat obstacles. Però és cert que Olot perviu com un nucli orgullosament diferent de la resta del planeta. Un exemple: el forn Can Carbasseres (amb una coca de llardons celestial), la casa Russet (que produeix ratafia) i la xarcuteria Can Japot s'han associat sota l'emblema «Ben bé d'Olot», sense subterfugis, sense trampes, sense concessions. I un altre exemple: a Olot se celebra el carnaval una setmana després que a la resta del planeta, en plena Quaresma. ¿Per què? Perquè sí.

Però ¿quanta gent sap que a la ciutat es donen iniciatives empresarials tan atrevides com la fàbrica de jerseis Sweather House o la que comercialitza els avui cotitzats Marcelinus? ¿Quantes persones saben que és a Olot on van néixer els iogurts de La Fageda, una cooperativa modèlica que dóna feina a discapacitats psíquics i que construeix residències d'avis per als seus socis? Olot és un museu a l'aire lliure del modernisme, amb joies de Domènech i Montaner, Josep Alzemar i Miquel Blay, i en té altres, com el que es dedica als sants (a partir de la tradicional elaboració d'imatges de guix que omplen esglésies de mitja cristiandat), el que es concentra en el paisatge (amb peces mestres de Vayreda, Josep Berga i Boix o Valentí Carrera, de l'anomenada Escola d'Olot), o el que es fixa en l'activitat vulcanològica.

Dues estrelles Michelin

Notícies relacionades

Vindicació d'Olot

Els adolescents trenquen les regles de les xarxes socials i obliguen les plataformes a reformular-se

Sense oblidar l'encant kitsch de la Casa Trincheria i el seu pessebre vuitcentista o l'exhibició intel·lectual minimalista dels famosos arquitectes Aranda-Vilalta-Pigem: de la seva firma RCR, amb seu a Olot, es poden contemplar la urbanització del Firalet i el parc de Pedra Tosca (diàlegs conceptuals amb la lava), la primigènia pista d'atletisme Tussols-Basil o les instal·lacions suggerents, lunars, de Les Cols, el restaurant de Fina Puigdevall amb dues estrelles Michelin. ¿Quanta gent sap que Olot és seu de l'Observatori del Paisatge i que la Càtedra de Geografia i Pensament Territorial de la Universitat de Girona (UdG) té en Olot un dels seus objectius preferents? ¿Quantes persones saben que Olot alberga el club amb més títols mundials -dels de veritat, sense conyes- en patinatge artístic?

Olot és així. Abans de marxar-ne, passo per la plaça Major. A prop del bar Europa es juga un partidet entre «castellans» i «catalans». ¿Saben de quin color són els catalans? Són negres, de Gàmbia. Criden «no cardis» amb genuí accent de la Garrotxa.