Els castells, una tradició documentada des de fa 200 anys

Després d'uns 200 anys d'història, els castells han rebut un merescut reconeixement internacional amb la seva inclusió avui a la llista del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat que elabora la UNESCO.

La tradició suggereix que l'origen de les actuals torres data de les construccions humanes més modestes que al finalitzar certes processons religioses s'aixecaven a les poblacions valencianes, al sud del Delta de l'Ebre, a començaments del segle XVIII. Amb el pas dels anys, aquestes construccions van anar creixent en altura i importància fins a independitzar-se de les processons i els balls i cobrar l'entitat pròpia que tenen avui dia.

Antropòlegs com Julio Caro Baroja suggereixen també un origen pagà dels castells, que estaria íntimament lligat als cicles de les collites i als ritus agrícoles. Cap a mitjans del segle XVIII, la tradició va anar pujant des del Camp de Tarragona cap al nord, i es va estendre per la zona del Penedès durant el segle XIX.

Valls, pionera

La primera actuació documentada data del febrer del 1801 i correspon a un castell aixecat amb motiu de la Festa Major de Valls. No obstant, no va ser fins fa 30 anys, amb l'arribada de la democràcia, quan les torres humanes van començar a adquirir la seva actual rellevància social i es van convertir en un reconegut símbol de Catalunya.

Des d'aleshores, han abundat les jornades èpiques de castells, com la del 16 de novembre de 1998, quan els Castellers de Vilafranca van alçar a la seva pròpia plaça la primera estructura humana de deu pisos de la qual es té constància. Al quart intent, després de tres de fallits, l'enxaneta (el nen que corona el castell) va poder aixecar la mà a uns 15 metres del terra i així es va donar per batut el nou rècord.

De la mateixa manera que el món taurí té el seu propi llenguatge i girs lingüístics, el vocabulari casteller és extens, i el seu domini és un requisit imprescindible per entendre què passa a la plaça quan s'aixeca una torre humana.

Terminologia pròpia

La base és lapinya, que congrega centenars de persones, la majoria membres del grup, encara que algunes vegades part del públic que s'aplega a la plaça s'uneix per servir de base al castell. Sobre aquest primer pis es poden construir uns nous fonaments, amb una segona base que es diu folrei, si cal, una tercera base, que se'n diuen manilles. Les torres s'organitzen per pisos i s'anomenen començant pel nombre de components de cada pis i el nombre de pisos que el formen. Així, un tres de nou correspon a tres persones per nou pisos, sense comptar les bases. El penúltim pis el forma un nen o nena i compon l'acoixador, sobre el qual s'enfilal'enxaneta,que donarà per bo el castell quan aixequi el braç esquerre en un singular moviment que se'n diu fer l'aleta.

Cada castell té una litúrgia pròpia. Un intent de castell es considera vàlid quan comencen a sonar les gralles, unes flautes que criden a fer silenci i a la concentració. I es culmina quan es fa l'aleta. Si després, el castell s'ensorra es diu que ha fet llenya i que només s'ha carregat. Quan es desmunta igual que s'ha pujat, es diu que el castell s'ha descarregat, procediment que completa el mèrit de la gesta. 

Concurs de Tarragona

Notícies relacionades

Els castells i el flamenc ja són patrimoni de la humanitat

Ferran Adrià: "La decisió de la Unesco remarca la posició de la cuina espanyola"

Més enllà del seu valor cultural i simbòlic, els castells són també una modalitat gairebé esportiva, i cada dos anys a Tarragona, se celebra una competició per determinar quina colla és la millor.

Fa poc més d'un mes, els Castellers de Vilafranca es van coronar per cinquena edició consecutiva com la millor colla de Catalunya, i pocs dies després van aconseguir la gesta de carregar i descarregar, per primera vegada, un dos de vuit --una construcció de vuit plantes amb dues persones per pis--, una torre que, fins al moment, era coneguda al món casteller com "la bèstia indomable".