La iniciació amb My Chemical Romance

Entrades esgotades i, fora de Razzmatazz, prop d'un centenar de fans sense localitat compartint el desconsol, i cotxes amb pares abnegats disposats a esperar una hora i mitja fins que surtin les seves criatures. A dins, adolescents fastiguejats perquè a la barra els demanen el DNI. Estem, sí, davant d'una experiència baptismal, o gairebé, per a 2.000 seguidors (abundant presència femenina) de My Chemical Romance, un d'aquells fenòmens de fans que exploten al pati del darrere i agafen per sorpresa discogràfiques, periodistes i observadors en general.

Podríem ventilar la seva nit d'èpica pseudogòtica, filopunk, mig metàl.lica i un pèl emocore (els nois tenen una mica de tot això) com l'enèsim esperpent per a adolescents alimentats amb cine de terror deficient i fantasies romàntiques de garrafa. Però hi ha alguna cosa estranya a My Chemical Romance: no tothom aconsegueix ser supervendes juvenil amb un disc conceptual sobre un malalt de càncer de cor que se sotmet a quimioteràpia, obre un animat debat sobre la mort i agonitza al costat de la seva estimada. Material poc animat per al hit parade, però atractiu per a un públic púber fascinat per aquesta suma de tenebres i sentimentalisme.

Notícies relacionades

Barcelona denuncia i aparta una treballadora que desviava prestacions socials

L’entramat de Cellex suma 40 milions d’euros en actius a Luxemburg

Gerard Way, nou heroi romàntic torturat oficial de Nova Jersey, i els seus cinc col.legues, tots de negre funerari, van centrar l'actuació en aquest celebrat The black parade. A Dead! van narrar el moment en què el protagonista encaixa la notícia de la seva malaltia; Welcome to the black parade va evocar el record edificant del pare del personatge, i I don't love you va expressar la crisi emocional del personatge.

Tot plegat, fent honor a la fama del grup com a samplejador sonor sense complexos: van fer desfilar espectres gòtics, reflexos del glam-rock dels 70, descàrregues entre el punk i el metal, i fins i tot alguns girs inesperats: Mama (que en la seva versió discogràfica compta amb Liza Minnelli) va mostrar una cadència de cabaret berlinès angoixat. I Cancer, amb una base de piano de music hall, va sonar com una rèplica del David Bowie de Time o Rock'n'roll suicide. Consumat el relat amb un final obert (no queda clar si el protagonista mor en el seu pols amb la malaltia), el grup va completar la nit rescatant Heaven help us i Helena, aquesta corejada a ple pulmó. En la lligueta dels concerts d'iniciació, aquest no és dels pitjors.