Luis Tosar, actor d’‘Hasta el cielo: la serie’ (Netflix): «Un polític corrupte em pot indignar, però entenc que els seus fills l’estimaran»

El gallec Luis Tosar (Cospeito, Lugo, 1971) és ja un actor imprescindible en el cine espanyol, al qual ha regalat grans interpretacions amb papers com els de les pel·lícules ‘Los lunes al sol’, ‘Te doy mis ojos’ i ‘Celda 211’. Això per citar les tres premiades amb un Goya, ja que en 25 anys n’ha estrenat ¡la barbaritat de 90! En canvi, sembla que li costa pujar al rutilant carro de les sèries. Amb una recent i celebrada excepció: ‘Los favoritos de Midas’ (Netflix). Ell és més de cine, diu. Fins i tot com a consumidor. Però aquesta vegada no podia negar-s’hi, perquè la proposta de Netflix, ‘Hasta el cielo: la serie’, suposava donar més recorregut a aquest Don Rogelio de la pel·lícula, el líder d’una banda de delinqüents –a qui ha prestat aquesta mirada penetrant que potencien les seves espesses i característiques celles–, amb una màxima aspiració, ser un empresari respectable. I que pateix, com qualsevol pare, al veure que la seva filla comença a volar sola. 

No és un habitual de les sèries, però a aquesta no li podia dir que no, és clar.

Inevitablement ja estava lligat a la història. Havia participat a ‘Hasta el cielo’, Rogelio existia com a tal i, evidentment, aquest vincle ja hi era. Així doncs, quan va sorgir l’oportunitat de fer la sèrie, la veritat és que no m’ho vaig pensar gaire. Em va semblar un camí bastant natural. El mateix que els va passar a Daniel Calparsoro i al guionista Jorge Guerricaechevarría a l’hora de crear-la a partir de la pel·lícula. Era una oportunitat d’aprofundir una mica més en Rogelio, que s’havia quedat com un personatge més estereotipat, amb poca oportunitat d’explicar-lo. En la sèrie hem tingut aquesta oportunitat de fer-lo molt més prolix.

¿I per què no participa en més: per falta de temps (des de 1998 no ha parat ni un sol any de rodar pel·lícules, en algun fins a set) o és que no l’atrauen?

A mi m’agrada més fer pel·lícules perquè són històries que comencen i acaben. I com a espectador, en general. Però també és cert que mai he tingut gaire temps per ficar-me en projectes televisius. Fa anys gairebé mai feia res de televisió, perquè també els compromisos que exigien antigament eren molt extensos. Havies de fer 13 episodis o ja comprometre’t a dues temporades de 13 capítols cadascuna. I a mi sempre em semblava un lapse de temps molt llarg.

Ara això està canviant.

Sí. El que passa avui dia és que tenim tota mena de formats a les plataformes. Uns de més llargs i uns altres de més curts, però en general més contrets, així que un pot fer plans sobre això d’una manera més manejable. 

Parli’m de Rogelio. Diu que havia quedat estereotipat. ¿Li venia de gust desenvolupar-lo més?

Volia explicar-lo més. Per entendre més d’on ve, per què es maneja com es maneja, quin tipus de personatge mafiós és, quin tipus de màfia representa aquesta gent. És un màfia molt familiar, molt pròxima al que pot ser gent que potser coneguem, però que no tenim l’oportunitat de saber gaire cosa de les seves vides. 

Podria ser el nostre veí.

Són gent d’aquí, molt més domèstics, molt més pròxims a nosaltres dels que han aparegut històricament en altres cinematografies que hem consumit molt. Ja és hora que expliquem més les nostres coses d’una manera més prolixa, més profunda i amb l’evolució amb què s’explica en aquesta sèrie. 

No obstant, no deixa de sorprendre que un delinqüent sigui un avi amorós que es cuida del seu net. Aquesta humanitat resulta inquietant.

És clar. La humanitat és inherent a qualsevol persona. Això que dic és molt obvi, però és així. Una persona, per ser mafiosa o ser policia, no deixa de ser humana. Pots explicar la història de l’un i de l’altre i tots tindran una vida. Tindran una activitat a què es dediquen, però, a part, tindran una vida, que en alguns casos serà familiar, com en el cas de Rogelio. 

Que no sigui un dolent de manual.

Aquesta va ser una de les coses clau que a mi em va dir Dani (Calparsoro): «No pot semblar el mafiós». No pot ser que quan aparegui a la pantalla diguis: «¡Ai, collons, és el dolent!», sinó algú que podries conèixer. Algú que, a més, té una gran ànsia per intentar legalitzar la seva imatge, per dir-ho així. El seu ideal seria que els seus negocis es convertissin en legals, mantenint el poder i també aquest nivell de control que té. El que passa, és clar, és que no és tan fàcil de fer.

Una vegada viuda, la seva filla Sole (Asia Ortega), vol portar el negoci pel seu compte. Això sembla que no li agrada. Darrere d’això, ¿què hi ha? ¿Vol protegir-la, sent orgull de la seva determinació o tem que al volar sola sigui competència?

Tot això li passa a Rogelio. Com a tots els pares. Volen protegir els seus fills, no volen que se’n vagin de la seva ala protectora, però els fills indefectiblement faran el contrari, en principi, del que opina el pare. I en el cas de Sole, que és tan poderosa i tan arriada, intentarà agafar la seva part del pastís. Crec que a Rogelio li produeix orgull, perquè li agrada que la seva filla sigui així, però alhora el preocupa i també li toca una mica els ous. Es posa davant com a rival i intenta prendre la seva part de territori, i això, a un paio com Rogelio, ambiciós i controlador, no li fa gaire gràcia.  

Ha d’entendre el seu personatge per encarnar-lo, però no el justifica, ¿cert?

Mai s’ha de justificar, mai he sigut d’aquesta opinió. Hi ha personatges que he interpretat, però no els justifico. Vaja, em semblen injustificables.

Em passa pel cap, per exemple, aquest marit maltractador de ‘Te doy mis ojos’ o el porter pertorbat de ‘Mientras duermes’ ...

La meva obligació com a actor és entendre, veure les seves raons i a partir d’allà encarnar-los. I en el cas de Rogelio això és tal qual. Jo no justifico el que fa, em sembla un error absolut. Però intento entendre les raons per les quals comet aquests actes. A mi, per exemple, un polític corrupte em pot indignar el que fa, però entenc que tindrà una família i estimarà els seus fills igual que els seus fills l’estimaran a ell. Aquest món és així. 

Notícies relacionades

‘Miércoles’ i ‘Alien’, l’anhelat retorn a les pantalles

Més pressió als fogons de ‘The Bear 3’

La sèrie acaba amb un final molt obert. Propicia una nova temporada. ¿Hi continua havent molt de Rogelio per descobrir?

Sí, n’hi ha molt. Però en aquest moment l’únic que hi ha és això.