Alexandra Jiménez i la polèmica d’’Escándolo’: «Espero que la sèrie generi preguntes, conflictes i dubtes»

Aurora Guerra, la creadora de la sèrie de Telecinco ‘Escándalo. Relato de una obsesión’, buscava una actriu «molt valenta» per interpretar la Inés, la protagonista d’aquesta ficció que aborda la baixada als inferns d’una dona de 42 anys que, després d’un intent de suïcidi, inicia una relació amb el seu salvador, un noi de 15. Des d’un primer moment va pensar en Alexandra Jiménez (Saragossa, 1980). «Ja amb aquests ulls et commou», apunta la guionista. I a ella no li va fer por afegir-se a aquest projecte tan controvertit, que han arribat a acusar de blanquejar la pederàstia.

¿S’esperaven l’enrenou que ha aixecat la sèrie fins i tot abans de la seva estrena? 

Jo mai espero res en concret. Ara el que vull és que la gent vegi els vuit capítols i que li generin preguntes, conflictes i dubtes, que és del que va això d’explicar històries.

A ‘Escándalo’ l’han acusat fins i tot de blanquejar la pederàstia. 

La sèrie és clarament una tragèdia en què el conflicte principal ja es planteja com un delicte. Si no tinguéssim una situació límit no podríem explicar aquesta sèrie i el camí cap a l’infern per on transiten els personatges.

Inés, 42 años. Hugo, 15 años. ESTO es 'Escándalo, relato de una obsesión' 🤯 Próximamente, estreno en Telecinco pic.twitter.com/5Projkyerj

— Mediaset España (@mediasetcom) 7 de enero de 2023

¿Creu que les xarxes han sigut injustes amb la sèrie? 

La naturalesa d’aquest treball és explicar històries amb conflictes i posar els personatges en un compromís per observar el seu comportament, aprofundir en la naturalesa humana amb les seves coses bones i les seves misèries. Si eliminem els conflictes explicaríem històries maniquees que només s’acostarien al pensament convenient del que és considerat la bona moral. 

¿No va pensar que es podia ficar en un sidral per aquest personatge? 

Jo vaig pensar en la dificultat que em suposava com actriu i si em tenia prou eines per defensar-lo o no. Partint d’aquesta base, si m’ofereixen ‘Macbeth’ tampoc podria fer-lo, ni ‘Otel·lo’. I, tanmateix, són les grans històries de la humanitat perquè representen la naturalesa humana amb les seves llums i també amb els seus comportaments aberrants. I d’això va la sèrie.

¿Creu, com diu Aurora Guerra, que ha sigut valenta per acceptar el personatge? 

No ho sé. Per mi és un exercici personal molt interessant defensar un comportament tan allunyat del meu, una personalitat tan destructiva com la Inés, tan absorbent, tan victimista de vegades, tan inconscient, kamikaze, un personatge tan fosc, tèrbol i, alhora, que a mi em commou per com de perduda està i per la falta de xarxa de seguretat que té al seu voltant. Per això he decidit afrontar-lo, perquè és una cosa completament diferent que també em farà aprendre com a ésser humà. 

¿Ha arribat a entendre aquest personatge tan fosc? 

Sí, és la meva feina. Vaig decidir fer la sèrie perquè vaig considerar que podia arribar a entendre’l, malgrat el comportament aberrant que pot arribar a tenir. Aquesta és potser la part valenta.

¿Li ha costat no jutjar-la? 

No. Al principi, quan llegia els guions sí que tenia un judici, però en el moment que vam començar a investigar i treballar el primer que vaig fer va ser deslliurar-me d’aquest judici. El meu objectiu és defensar-la fins al final, sense tenir en compte les pedres que li caiguin a sobre.

El seu personatge comença la sèrie en el seu moment més baix, intentant suïcidar-se, però després mira de prendre el control d’una relació destructiva. ¿Definiria el seu personatge com a víctima o botxí?  

La Inés és víctima de si mateixa, de la seva ment, de la seva falta d’autoestima, de com esprem qualsevol indici d’afecte al seu voltant i com va aniquilant tot el que l’envolta perquè té una personalitat destructiva contra ella mateixa i els altres. Així que és tant víctima com botxí.

¿El personatge viu aquesta relació amb culpa?

Precisament una de les grans tares que desemboquen en aquest comportament tan disfuncional és que ella demana perdó per tot. Enamorar-se de manera desesperada i malaltissa d’un menor per descomptat que li genera culpa, perquè està cometent un delicte. S’obsessiona de manera malaltissa amb ell i arramba amb tot. Perd els papers, la raó, i és pura impulsivitat, visceralitat i inconsciència. Cada acte que va cometent és pitjor que l’anterior i acaba esclatant pels aires. És un camí de l’infern. 

¿Se la jutja més durament per ser dona? 

Sí. Si llegeixes ‘Lolita’, de Nabokov, et presenten un home torturat i gairebé víctima de la nena, una cosa que no deixa de ser curiosa... És un meló que, si l’obrim, no acabaríem mai.

¿Com van abordar les escenes més íntimes? 

Va ser més còmode del que pensava al principi. Vam tenir una ‘coach’ que també és actriu, Laura Toledo, que ens va donar les claus. Vam poder fer exercicis, compenetrar-nos molt bé, agafar confiança l’una amb l’altre, escoltar-nos... Després, al set, en els forats que podíem ens apartàvem i ens concentràvem junts. 

Notícies relacionades

‘El problema dels tres cossos’

20 anys de 'Los Soprano'

¿Li va donar consells al seu company, el jove Fernando Líndez? Perquè és la seva segona sèrie, després de debutar amb ‘Skam España’.

Sempre l’he sentit com un igual. Moltes vegades m’he quedat fascinada pel seu aplom perquè té una seguretat en si mateix i una temperància que altres amb més experiència probablement no tinguin. Absorbeix com una esponja, però des de la tranquil·litat, des de la calma. Té molt instint, molta facilitat per connectar i per escoltar, i és molt emocional. A més és molt generós. Així que per mi ha sigut molt més fàcil treballar en aquesta sèrie gràcies a ell.