'La innegable verdad': els llaços que lliguen i enfonsen

El títol espanyol d’‘I know this much is true’ impedeix que aparegui el record de ‘True’, el clàssic de 1983 de Spandau Ballet. En realitat, eludir aquesta associació té la seva lògica: la primera sèrie del director i guionista Derek Cianfrance (‘Blue Valentine’, ‘Cruïlla de camins’) és una balada, però gens aromàtica ni afrodisíaca. Més aviat amarga fins al límit. HBO Espanya, que dilluns 11 estrena ‘La innegable verdad’, no vol que ningú se senti enganyat. Aquí hem vingut a patir.

Davant el coronavirus, alguns defensen l’escapisme i d’altres afrontar la veritat. La innegable veritat de la nostra vulnerabilitat. Segons el gran Mark Ruffalo, (doble) protagonista, aquesta adaptació d’un ‘best-seller’ de Wally Lamb és La Sèrie per veure en confinament. Així ens ho justifica per Zoom des de casa seva, al nord de l’estat de Nova York: «Per culpa del virus ens estem enfrontant al que és la vida realment. En la vida no és tot còmic, cínic, superficial. Ens passem el temps provant d’ocultar-ho, disfressats de gent superguai, però la vida també és tristesa, també és pèrdua. Està bé tenir un temps per plorar i reflexionar sobre la teva vida. Aquesta sèrie ho facilita, així que està feta per a aquests temps».

Ruffalo torna així a les sèries vint anys després de participar en la policial ‘The beat’. El va convèncer la dificultat més que qualsevol comoditat: «Després d’una cosa com ‘Los Vengadores’, necessitava desafiar-me a mi mateix. Ja he superat els 50 [en té 52] i començo a veure el crepuscle dels meus dies. A la meva edat, l’atractiu físic es comença a esvair a poc a poc. El que queda és l’ànima. Vull explicar més històries basades en això».

El desafiament no era buscar la vulnerabilitat, sinó buscar dues classes de vulnerabilitat: en la sèrie, Ruffalo interpreta dos germans bessons, Thomas i Dominick Dorsey. Al primer, esquizofrènic, el coneixem amputant-se una mà en una biblioteca pública. El segon, el fill preferit, es veu forçat a fer-se’n càrrec A carregar amb una altra innegable veritat: la sang és més densa que l’aigua. «És el que deia la meva mare. Els teus amics són temporals; la teva família és per sempre. Això té un costat meravellós, però també un de fosc», afirma Ruffalo. «Totes aquestes connexions són nutrient de grans drames, d’històries amb què tothom s’identifica. O almenys qualsevol que tingui família... Bé, com a éssers humans, tots estem dissenyats genèticament per trobar família, per crear llaços familiars, fins i tot amb qui no són els nostres parents».

La gran Kathryn Hahn (’La señora Fletcher’), exdona de Dominick a la sèrie, coincideix a assenyalar la universalitat d’aquesta història d’amor fraternal i secrets familiars: «Sembla que la sèrie sigui un drama extrem, però en realitat parla de coses comunes. Sobre què significa ser humà. De tenir una família i aferrar-s’hi com una cosa que és només teva. De provar de ser una bona persona i no tenir ressentiment».

Dos ‘ruffalos’ pel preu d’un

Quan es duplica el protagonista d’una sèrie o pel·lícula, es corre el perill de distreure en excés l’espectador, que desconnecta de la història per provar d’endevinar la tècnica. A ‘La innegable verdad’ és més fàcil deixar-se arrossegar, gràcies sobretot al talent i esforç de Ruffalo. Sense por de deixar de trencar cors, va rodar les parts de Dominick amb el seu físic habitual i, després, es va dedicar durant sis setmanes a menjar sense parar i ignorar la seva rutina d’hidratació facial.

Quan va tornar al rodatge per rodar les parts de Thomas, pesava gairebé catorze quilos més i ni els seus companys el reconeixien. Rosie O’Donnell, la treballadora social Lisa Sheffer a la sèrie, ens explica: «Estava passejant pel set i vaig veure un rodamon a la taula del càtering. Vaig avisar un vigilant, però em va mirar i em va dir: ‘Mira’l bé, Rosie, és Mark Ruffalo’. Com a dona que ha lluitat tota la vida amb el pes, em va sorprendre que s’hi avingués sense por de no poder treure-se’l de sobre després».

Una minisèrie que són tres pel·lícules

Últimament s’ha posat de moda parlar de les sèries com a pel·lícules llargues, fins i tot quan tenen una estructura clara de sèrie. En el cas de ‘La innegable verdad’, per una vegada, té bastant sentit. Derek Cianfrance explica: «A HBO estaven intrigats pel meu interès a saltar a la tele, una cosa que mai havia fet. Jo no vaig veure diferència amb rodar cine. Vam rodar durant 116 dies, més temps del que es dedica a moltes pel·lícules. Vam rodar en cel·luloide, en 35 mm. Vam treballar com si estiguéssim fent una pel·lícula».

Notícies relacionades

Agatha Christie immortal: guia per veure les millors sèries basades en les seves novel·les

’Yellowstone’, Kevin Costner contra tots

Tot i que això, avui dia, mai hauria pogut ser una pel·lícula. «Al cine només pots fer històries llargues i amb diferents etapes si fas una franquícia», diu el director. «És difícil si vols explicar un drama. Ara mateix seria difícil fer una trilogia com ‘El Padrí’, per exemple. Si vols explicar un drama èpic, només pots fer televisió».

El director de ‘Blue Valentine’ s’ha descobert a si mateix disfrutant amb algunes exigències de la serialitat, com per exemple, haver de pensar un principi i un final per a cada episodi. «M’encanta pensar en aquests moments, decidir com arrencar i amb què dir adeu a l’espectador. També m’ha agradat poder passar més temps amb els personatges o allargar algunes parts». Com, imaginem, la incòmoda escena de (intent de) seducció al ritme d’‘Everything she wants’, de Wham! Que no ‘True’, de Spandau Ballet.