'La guerra de los mundos', contra el vell imperialisme

Readaptar un relat de tanta càrrega simbòlica i constant actualitat com 'La guerra dels mons’ havia de resultar temptador, sobretot perquè les obres de H. G. Wells són des de fa dos anys de domini públic i, per tant, no s’han de pagar drets. Els riscos que corria aquesta nova minisèrie eren, sobretot, artístics: moltes anteriors adaptacions del clàssic de la ciència-ficció del 1897 formen part de l’imaginari pop col·lectiu, començant per la narració radiofònica d’Orson Welles  que va posar els nord-americans en alerta i seguint per grans pel·lícules del 1953 i el 2005 en forma de paràbola, respectivament, de la guerra freda i l’11-S. Això per no parlar del doble àlbum de Jeff Wayne, clàssic dels discos de concepte.

Estrenada íntegrament al festival de Sitges, aquesta versió de tres hores escrita per Peter Harness ('Wallander', 'McMafia') comença sent fidel al llibre, parafrasejant aquest paràgraf inicial sobre la nostra ingenuïtat al creure que no érem investigats per intel·ligències superiors. Diem 'parafrasejant’ perquè la fidelitat a l’original no és tan gran: en aquesta producció de Mammoth Screen no estem en els últims anys del XIX, sinó a principis del XX, a l’època eduardiana. I si a la novel·la de Wells amb prou feines hi havia personatges amb nom, aquí s’explica, en essència, la història de George (Rafe Spall, premiat a Sitges pel seu paper en 'El ritual’) i Amy (Eleanor Tomlinson, Demelza a 'Outlander'), una parella d’enamorats que lluita contra la dona ressentida del primer, incapaç de cedir al divorci, i després contra alguna cosa pitjor: la invasió dels marcians.           

Un imperi més enllà de la Terra

Notícies relacionades

Agatha Christie immortal: guia per veure les millors sèries basades en les seves novel·les

’Yellowstone’, Kevin Costner contra tots

La narració alterna, no sense problemes de ritme, entre dos temps, el de l’atac destructiu dels marcians i el d’un paisatge devastat futur, de collites mortes i aigües vermelles, pel qual Mary i fill deambulen a la recerca d’una cosa semblant a un avenir. El primer d’aquells temps, amb les seves gestes bèl·liques de ciència-ficció d’època, resulta el més suggeridor, malgrat la discreció d’alguns efectes especials: els trípodes o màquines de guerra resulten convincents; no tant aquesta mena de pols que crema la gent fins a la mort.

A la pregunta «¿per què aquesta adaptació ara?» es pot respondre amb un simple «perquè Wells és gratis», però Peter Harness és un guionista astut i ofereix, a través de la fantasia i de la mà de Wells, una resposta contundent als excessos imperialistes d’un Occident que perd el rumb. També al cert absurd de pensar en la humanització de l’espai en lloc de salvar el que tenim aquí. Diu, entusiasta, el ministre encarnat per Nicholas Le Prevost: «El món és limitat i hem de prendre tant territori com sigui possible. Si poguéssim pujar allà a dalt... ¡Un imperi més enllà de la Terra! ¡Imagina!».