Àngels, mare amb òvul de donant: “El meu embaràs van ser nou mesos d’obsessió i por”

-Com vau arribar a la fecundació in vitro?

-Perquè vam tenir dos embarassos naturals. En el primer, als 39 anys, tot anava bé i cap a la setmana deu el cor havia deixat de bategar. I vaig passar per un procés de raspat. Ens vam tornar a quedar embarassats i, a la setmana deu, el mateix. Això psicològicament ha suposat una feina molt gran. Soc molt científica i entenc les coses, que aquestes coses passen —a la meva feina dono molt males notícies—, però no deixes de preguntar-te per què. Vas pel carrer i només veus dones embarassades. Això és un estrès a nivell mental.

-I què vau decidir?

-El segon avortament va ser l’any que feia 40 anys. Anàvem superdesinformats. I tenia una ruleta russa: òvuls bons i dolents. Si et quedes embarassada de manera natural, has tingut la mala sort que els òvuls no han evolucionat. Quan et tocarà el bo? I ja havia passat dos processos. La ginecòloga ens va plantejar fer una visita a reproducció assistida i vam decidir tirar endavant.

-Com va ser aquella visita?

-Et tornen a fer passar per una sèrie de proves, una altra vegada.

-I el temps corre, l’edat avança...

-I has de continuar treballant i tenint vida. Em van dir que m’ho plantegés i em vaig atabalar. Li vaig dir a la meva parella que féssim un stop perquè jo estava angoixada. Et lleves pensant-hi, te’n vas a dormir pensant-hi. Qualsevol cosa del dia t’hi fa pensar. Després de les vacances vam tornar a reproducció assistida amb un altre professional, i és important que hi connectis. D’una banda, gràcies i, de l’altra, una galleda d’aigua freda. Vaig passar d’una estimulació ovàrica al fet que em diguessin “no serveixes”. Em van dir que ho valorés. Però el temps colla, i l’estimulació ovàrica és un procés de mig any més.

-Que us plantegessin l’òvul de donant va ser un pas difícil?

-Per a mi va ser més fàcil que per a la majoria de dones, perquè soc adoptada i parteixo de la base que la genètica no ha estat mai important per a mi.

-I la teva parella com va rebre aquest pas?

-En sortir d’una de les visites, la meva parella em va dir: amb tu soc molt feliç, m’agradaria crear una família, però si ens ha de destrossar com a parella, plantegem-nos-ho. I va arribar un moment en què vam decidir marcar-nos un punt. Els nens se’n van de casa, però et quedes amb l’altra persona fent viatges de l’Imserso; has d’estar molt a gust amb aquesta persona.

-Com va ser fer el pas?

-Fas un dol, perquè per molt que siguis una persona lògica, hi ha un moment en què sents que ja no serveixes, és una sensació molt estranya. Vaig pensar: “Faré un dol de vint minuts”. La dona no és només un ésser reproductiu, som moltes més coses. I, coneixent el procés, com a infermera, saps que no necessàriament anirà tot rodat. El metge ens donava unes possibilitats d’entre el 30% i el 35% d’èxit.

-Com s’escull l’òvul?

-No s’escull a la carta, però són moltes decisions clau a la teva vida. Si no l’hi vols explicar, has de buscar algú amb un grup sanguini que coincideixi amb el meu i el de la meva parella.

-L’hi has explicat al teu fill?

-Encara no perquè té sis anys, però la meva parella i jo hem decidit que sí que l’hi explicarem. El pare i la mare no els crea la genètica, els crea iniciar un camí junts.

-Et van derivar a una psicòloga?

-Sí. Li vaig explicar tot el procés, vam parlar de coses personals i em va donar eines per gestionar una vida tranquil·la, per no anar com un tot terreny com anava sempre.

-Et recomanen tranquil·litat perquè el cos i les hormones en surtin afavorits, però estàs en un procés que és estressant per l’edat, per la incertesa, oi?

-I a més jo tenia por de quedar-me embarassada de manera natural perquè em podia tornar a passar el mateix.

-I com va avançar el procés amb la donant?

-Hi ha un moment d’emoció, però en un test es va veure que ella no era compatible amb la meva parella per risc de fibrosi quística. És com un altre avortament. I a continuar buscant. Després van trobar una altra donant. I una altra vegada: “Quina por”. I, en aquest procés, vam anar al procés d’adopcions i d’allà sí que en surts plorant i pensant: “M’arruïnaré”.

-L’acollida no us la vau plantejar?

-No. Sí que ens donaven una criatura amb necessitats especials, però no hi havia prou suport familiar per fer-se càrrec d’una criatura amb problemes.

-O sigui, que vau continuar endavant amb la segona donant.

-I es va fer amb més possibilitats de tenir embrions. I arriba el dia de l’extracció i va resultar que hi va haver... zero embrions. Total, un altre dol! Vam fer una altra extracció amb la mateixa donant. Al final, un òvul. Al contracte signes un mínim d’òvuls. I va ser un. I a tot això hi vas posant diners i diners i diners. I tens un pack en què t’entra tot, però de vegades te l’ofereixen quan encara no has pres decisions. Vam fer proves prèvies pagant, algunes són 500 o 600 euros. Al final, gairebé 18.000 euros. Total, va quedar un òvul que era A plus.

-I al final...?

-Al final vam tenir sort i aquest és el nostre fill, que va donar molta guerra durant l’embaràs.

-Com recordes quan et van dir que l’embaràs tirava endavant?

-Vaig tenir pèrdues fins a la setmana 16, em vaig tornar una histèrica, una hipocondríaca. Horrible. Però sí, evolucionava bé, tot i que continuava tenint pèrdues. I diverses ecografies, i posar-te la progesterona durant la nit. Vaig visitar moltíssim les urgències. Vaig acabar l’embaràs dient: “No em tornaré a quedar embarassada mai més”. He passat nou mesos fatals. Tot era por. Tacar... més els vòmits. Van ser nou mesos d’obsessió i por. No vaig tenir cap moment de tranquil·litat. Viure així és terrorífic. Era patològic.

-I amb tot el recorregut previ...

-I fins que no vaig parir el meu fill ho vaig passar fatal. Un dia la meva parella em va portar a urgències perquè no notava que es mogués, veia llums de colors... La meva ginecòloga, que és espectacular, em va saber acompanyar fins al final. Però tenia moltes pors, i la psicòloga, la Sandra, m’acompanyava per tocar de peus a terra, perquè jo era infermera i en sabia massa.

-Què vas sentir quan va néixer el teu fill, després de tot el procés?

-Cansament, esgotament i que ara arribava el més fort. Havia estat tant el patiment... Em van induir el part. I va ser cesària. El naixement del meu fill va ser el final d’un viatge molt difícil. Era “ara sí” i l’únic que volia era descansar i estar sola. Són molts mesos castigant-te la ment i el cos.

-Hi ha hagut alguna tensió amb la teva parella en aquest camí?

-No, hem anat sempre junts i ho continuem fent, però ser mare és difícil. I quan sembla que et recuperes, arriba la premenopausa.

-La gent és conscient dels reptes de la fecundació?

-No. Jo he fet de testimoni a més de quinze dones en procés de donació d’òvul. I els dic molt clarament: la FIV no ens assegura tenir un fill. I són conscients que és un desafiament psicològic. Alguns ho volen amagar perquè tenen amics retrògrads que no ho veuen bé, això de la donació d’òvuls. I la definició de mare és una altra, i ho tinc clar gràcies a la meva condició d’adoptada.

Notícies relacionades

Marina, mare per fecundació in vitro: “Animo les dones a parlar del procés; he passat molta por”

Abel Carrasco, activista en salut mental: "Sembla que ser 'normal' no encaixa en el nostre col·lectiu"

-Com resumiries aquests tres anys?

—Es converteixen en una obsessió, és com si la teva vida es basés només en això. Són anys molt difícils. Gairebé els he esborrat, per higiene mental. I el meu fill ja és aquí.