Abel Carrasco, activista en salut mental: "Sembla que ser 'normal' no encaixa en el nostre col·lectiu"

No incidiré en el que, d'alguna manera, gairebé tots hem escoltat el testimoni de persones que pateixen aquests trastorns i s'enfronten al tabús social. Voldria parlar de l'altre estigma. Del silenciós, el que no es veu i es disfressa d'afalac. Personalment pateixo un trastorn crònic, però avui dia puc dir que em sento equilibrat i feliç. Això m'ha dut a l'activisme i a formar part de col·lectius que treballen a favor dels drets bàsics de les persones amb situacions semblants a la meva.

Ara com ara, em sento bé, duc una vida estable i intento aportar als altres tot el que he après amb la meva experiència. I encara que pugui sonar paradoxal, això de vegades m'ha suposat un problema a l'hora d'exercir com a activista: ser “normal”, funcional i una persona de valor que es pot comunicar amb certa soltesa d'idees, sembla que no encaixa dins del col·lectiu.

El fet de poder comunicar-me adequadament, amb claredat, de manera concisa, alegre i amb una vestimenta adequada per fer, per exemple, un comunicat apropiat, no ha de restar credibilitat al meu missatge i realitat. Tot i això, sovint rebo inputs que, entre bromes, qüestionen la veracitat del meu missatge per no donar el suposat perfil de persona amb trastorn.

Quin perfil te qui pateix un trastorn?

I jo em pregunto: és que hem de tenir un perfil concret? La realitat de qui ha patit un trastorn de salut mental o es dedica a l'activisme ha de ser alguna en específic? Al meu entendre, aquesta creença no fa altra cosa que potenciar l'estigma i l'autoestigma en salut mental.

Des del col·lectiu estem molt conscienciats sobre la lluita contra els prejudicis i l'estigma. Les realitats dels qui estem involucrats en primera persona a l'activisme són plurals i diverses. Qüestionar el missatge d'algú perquè no té el perfil que esperem d'una persona amb trastorn mental no deixa de ser un altre tipus de discriminació.

Així que ens queda molta feina de divulgació, fins i tot dins del nostre col·lectiu, per ampliar la visió que tenim sobre nosaltres mateixos. Em sento orgullós de ser com soc, d'haver viscut el que he viscut i de poder ajudar altres persones des de la meva experiència i recuperació.

Sé que els comentaris no tenen malícia i es fan entre bromes, però la frase “és que no ho sembla” denota que encara hi ha molt de camí a recórrer. No crec que hi hagi un perfil de malalt. Ni crec ni que ens hàgim de considerar malalts, més aviat persones amb dificultats, com tantes altres, que viuen processos diferents.

Notícies relacionades

10 claus psicològiques per al repte de la reproducció assistida

Els científics coincideixen: llegir, escoltar música i visitar museus són hàbits que ajuden a frenar l’envelliment

Intentem continuar sensibilitzant per ensenyar que som diferents fins i tot en com vivim el trastorn i que tots som fruit de les nostres vivències. Continuem en positiu lluitant a favor d’un món més empàtic, on hi caben múltiples realitats.

Abel Carrasco Parras, president de l'Associació Familiars Salut Mental Terres de l'EBRE (AFSMTE) i membre de la Junta de la Federació Salut Mental Catalunya.