Marina, mare per fecundació in vitro: “Animo les dones a parlar del procés; he passat molta por”

-Com vas arribar a la inseminació artificial?

-Em vaig plantar amb 38 anys sense parella i era una cosa que volia fer, això de ser mare, i l’única opció que per a mi tenia sentit era la fecundació.

-Molta gent potser s’imagina que la fecundació in vitro és dit i fet. Com ha sigut la teva experiència?

-Jo pensava que seria dit i fet, però ha sigut un procés llarg i dur. Potser hi ha qui l’ha tingut més llarg i dur, però jo vaig haver d’entrar tres vegades a quiròfan. La primera vegada no vaig aconseguir cap òvul; la segona en vaig tenir 20, però només en van sobreviure 8 i, quan els van analitzar, tots estaven malament. I la tercera vegada em van extreure 18 òvuls, dels quals en van sobreviure 6 i, en analitzar-los, només un estava bé. Així que va ser com una loteria.

-I aquest òvul s’ha convertit en l’Ona. Què et queda per parir?

-Sis dies, dimarts vinent en teoria [l’entrevista té lloc el passat 16 de maig].

-Què diries a les dones que iniciïn aquest procés?

-Que és dur, que la gent no en parla, i et sorprèn que molta gent hi hagi passat però ningú no ho comenti. I això fa que sigui com una vergonya, com si estiguessis fent alguna cosa malament, o com si el teu cos no estigués preparat. Animo la gent a parlar-ne, perquè pots fer comunitat.

-Has rebut suport psicològic?

-La segona vegada em van derivar a una psicòloga per parlar del dol, en cas que els meus òvuls no funcionessin. I després, com que tot ha estat molt llarg, he passat molta por. He hagut d’anar al psicòleg per això. Me’n vaig adonar quan de matinada feia consultes al ChatGPT.

-Por que el procés no anés bé?

-No estic acostumada que em diguin “no”. I quan cada vegada que vas al metge és un “no”, creus que tot el procés serà sempre que “no”. Quan em van inseminar estava contenta, d’una banda, però de l’altra molt prudent, i pensava que potser no arribaria a terme. I no ho vaig començar a dir a la família fins als quatre mesos d’embaràs. Si hagués pogut aguantar un cinquè mes, ho hauria fet.

-El repte psicològic té a veure amb la despesa econòmica, amb la incertesa...?

-En el meu cas, té a veure amb la incertesa. No saber què et dirà el metge en cada visita. Cada mes em visitaven i jo anava al metge pensant: “avui és el dia que em diran que no, avui és el dia que hauràs d’avortar, o que potser el perdràs”.

-Quan estàs en aquest procés, els professionals indiquen que és clau la tranquil·litat, però no deixa de ser, com dius, un moment de gran incertesa. Com es poden fer compatibles totes dues coses?

-El que em va dir el metge és que fes vida normal, que no hi pensés, que no estava malalta. I jo no hi pensava, perquè tot havien estat “nos” i només tenia una opció; no vaig voler tenir-ho present.

-En algun moment del procés t’has plantejat la idea que potser no series mare?

-Sí, la primera vegada que vaig entrar a quiròfan i no em van extreure cap òvul vaig pensar: “potser has vingut a aquest món per ser una bona tieta dels teus nebots, o per a altres coses, però no per ser mare”.

-Què diries a una dona que insisteix una vegada i una altra en la fecundació assistida? Com decidir posar-hi un punt i a part?

-Hi ha una part important que són els diners. Conec un cas en què han deixat el procés pel tema dels diners, perquè no podien més. Quan vaig entrar una tercera vegada a quiròfan, tenia clar que, si no anava bé, jo parava. No volia continuar, perquè ja tenia l’ajuda psicològica i ho estava treballant. Vaig pensar: “potser no toca”.

-Et vas plantejar alternatives com l’adopció o l’acollida?

-Sí, però tenia clar que no era el que volia.

—Com li ho explicaràs a la teva filla, a l’Ona?

-Sé que hi ha contes infantils sobre el tema, i espero poder explicar-l’hi amb tota naturalitat; espero que no sigui una cosa tabú ni que estigui malament. La meva intenció és portar-ho obertament.

-Tu ets mare soltera, però què recomanes a la parella de la mare, a l’acompanyant, en aquest procés?

-Han de ser un equip, no poden estar en dos moments vitals diferents. Han de ser un i pensar que, si no va bé, no és culpa de la dona; és una cosa que també pot ser per problemes amb l’esperma. Sempre ens ho carreguem les dones per l’edat, però també hi ha problemes per part del pare.

-Què n'opines del dol biològic, quan es treballa amb òvul de donant, tot i que no va ser el teu cas?

-En el segon intent, el metge em va dir que comencés a parlar d’aquesta opció. A casa em van dir: “no et vegis en l’obligació de ser mare o d’agafar un òvul de donant, perquè en aquesta vida potser tens altres rols”. Entenc que és un moment dur, però no és per avergonyir-se’n. És al mercat, és una de les opcions.

-Com t’imagines la teva vida quan arribi l’Ona?

-No és com al principi, però encara soc prudent [riu]. Estic a l’expectativa, crec que serà una experiència i un viatge molt bonic, però encara no m’ho crec. Estic esperant que arribi per creure-m’ho.

Notícies relacionades

Abel Carrasco, activista en salut mental: "Sembla que ser 'normal' no encaixa en el nostre col·lectiu"

10 claus psicològiques per al repte de la reproducció assistida

-Voldràs tenir més fills?

-No, aavui en dia, no.