Jim van Os, neuropsiquiatre: “Hem ensenyat als joves a traduir l’estrès social en diagnòstics psiquiàtrics”

-El sistema de salut mental està col·lapsant perquè hi ha més patiment… o perquè hem après a llegir el patiment com una malaltia?

-Totes dues coses. Hi ha més malestar mental a la societat perquè, per primera vegada en generacions, els joves senten que viuran pitjor que els seus pares. La idea de progrés s’està trencant. Hi ha pressió social, polarització, crisi climàtica… i això genera més patiment emocional. Però, al mateix temps, el sistema psiquiàtric ens ha ensenyat a parlar d’aquest patiment en termes diagnòstics. Així, molts joves tradueixen un estrès social comprensible en diagnòstics psiquiàtrics.

-També explica que el DSM (el Manual Diagnòstic i Estadístic) i la medicalització han intervingut subtilment en la identitat de les persones. Què perdem quan convertim experiències emocionals en diagnòstics?

-Perdem la capacitat de veure l’altra persona com un ésser humà. Quan assignem el patiment a una etiqueta tècnica, que implica que hi ha una malaltia o un trastorn “al cervell”, deshumanitzem l’experiència. Al principi, el diagnòstic pot alleujar, però després la persona nota que els altres la miren d’una altra manera: “ets esquizofrènic”, “ets autista”… Tot el que diu o fa queda interpretat a través d’aquesta etiqueta. I la mateixa persona acaba modificant les expectatives sobre si mateixa i el seu comportament per encaixar amb el diagnòstic. És un procés subtil, però molt profund.

-Les dades mostren que el patiment mental és més freqüent en contextos de desigualtat social. Té sentit continuar abordant-lo gairebé només des de consultes individuals?

-Si sabem que hi ha causes del patiment mental que després es tradueixen en necessitats de tractament, la resposta social no es pot limitar a mirar aquestes necessitats de manera individual. També hem d’abordar les causes de fons: la desigualtat social, la discriminació, la pobresa, la solitud, la pressió sobre els joves o les xarxes socials. Tot això hauria de formar part d’un programa públic de salut mental.

-Vostè diu que la gent ha d’aprendre a gestionar el malestar d’altres maneres, però que no s’hi inverteixen diners. Fem servir medicació perquè funciona o perquè és la resposta més ràpida?

-Fem servir medicació no perquè funcioni tan bé com creiem. En el cas dels antidepressius, el senyal terapèutic és molt feble. Si deu persones milloren amb un antidepressiu, nou també haurien millorat amb una intervenció no específica. Hauríem d’ensenyar a tothom què és el patiment mental, com gestionar l’espai mental, com afrontar-lo i com desenvolupar resiliència. I també hauríem d’ensenyar a no traduir-lo automàticament al paradigma mèdic de “tens un trastorn al cap”, perquè científicament això no és cert.

-El sistema està organitzat per curar o per gestionar fluxos d’usuaris?

-La resposta ja és a la pregunta. Hem organitzat el sistema al voltant de paràmetres de producció centrats a diagnosticar i reduir símptomes. Això s’ha convertit en una indústria que depèn d’aquest model per continuar existint. Però la ciència avança més de pressa que el model, i això fa que sigui molt difícil canviar-lo. Hem d’aprendre a explicar una història diferent, sobretot a la població.

-Vostè diu que “connectar amb una altra consciència” és clau en la recuperació. Com es protegeix aquest espai humà en sistemes cada vegada més burocratitzats?

-En salut mental, això només es pot canviar trencant el sistema antic i construint-ne un de nou, amb nous professionals, nous usuaris i famílies que tinguin una altra mirada. Necessitem pluralitat epistèmica: entendre que el coneixement professional no és l’únic. Les dades que tenim sobre què fa que una persona amb depressió o ansietat millori mostren que el factor humà, la connexió humana, és essencial. Però ens costa interpretar-les així perquè volem pensar que el que cura són els ingredients tècnics de la psicoteràpia o els ingredients moleculars dels antidepressius. L’evidència apunta que aquest efecte és menor. El factor principal és la compassió, l’escolta i també la capacitat de confrontar la persona quan cal, però sempre des d’un vincle.

-Quin valor té construir una narrativa pròpia i compartir l’experiència del patiment?

-Quan una persona pateix, algú l’ha d’ajudar a trobar paraules per explicar què li passa, què sent, com es relaciona amb aquest patiment, com afecta la seva vida i quin tipus d’experiment podria ajudar-la a moure’s. La teràpia va d’això: d’ajudar algú a trobar les paraules i els experiments que necessita per posar-se en moviment. Quan pateixes, estàs atrapat en un túnel i necessites fer alguna cosa que tingui sentit per a tu.

-Què aporten els tècnics de suport entre iguals a aquest procés de recuperació?

-Tenen una capacitat única per arribar a persones que estan completament atrapades en una imatge molt negativa o destructiva d’elles mateixes: “no soc res”, “només puc morir”, “no vull viure més”. Els professionals amb experiència pròpia poden ajudar-les a sortir una mica d’aquest estat i començar a pensar que potser tenen alguna possibilitat de viure una vida amb sentit. Amb formació i titulació, també poden ajudar grups de persones a fer la feina necessària per tornar a la vida.

-Per què creu que hi ha tant d’interès per les solucions tecnològiques o biomèdiques en salut mental?

-Això ve de lluny. Al segle XIX, a Alemanya, es creen moltes conceptualitzacions sobre salut mental que encara avui continuen vigents. Abans, el patiment mental s’explicava des de la religió o la moral: com un càstig diví o una feblesa moral. Quan passa a entendre’s com una qüestió mèdica, els primers models veuen ràpidament que, si es presenten com una proposta científica d’orientació social, la societat no els dona gaire importància. En canvi, si es presenten com una proposta mèdica que parla del cervell, obtenen estatus i diners.

Aquest és l’origen de l’entrada del model mèdic. I el segon gran impuls arriba el 1980, quan es crea el DSM-III. En aquell moment es decideix fer un llibre de malalties “del cap”. Encara no es podia demostrar que existissin com a malalties, però es pensava que, durant els 50 anys següents, la genètica i la neuroimatge ho demostrarien. Ara, 50 anys després, veiem una cosa molt interessant: aquestes troballes no han arribat.

-Hi ha persones que expliquen que la medicació els ha salvat la vida. Li preocupa que alguns discursos de desmedicalització les facin sentir qüestionades o culpables?

-És clar. Per això no hem de jutjar. Les persones han de poder triar. Si algú vol prendre medicació, ha de poder fer-ho, però d’una manera científica: no durant massa temps i no amb dosis massa altes. El que volem és oferir opcions, no imposar una guia només perquè ho diu la comunitat mèdica. L’evidència mostra que hi ha moltes maneres de treballar amb el patiment mental i també sabem que, si deixem que la persona triï quin experiment vol provar, els resultats són millors. Si algú diu que vol treballar amb cavalls o amb gossos, endavant. Pot funcionar.

-Vostè defensa que no cal reformar el sistema, sinó trencar-lo i construir-ne un de nou. Què genera tanta recança davant d’aquest canvi?

-El que fa por són els interessos creats en el sistema actual. No es tracta només d’una indústria de salut mental de la qual viuen moltes persones. També té a veure amb el prestigi professional. Qui té el poder de definir què és el patiment mental? Ara aquest poder el tenen psiquiatres i psicòlegs. La societat ens ha concedit aquest poder definicional i això ens fa sentir bé. No volem perdre’l, però l’hem de compartir. Podem dir que tenim una manera d’entendre el patiment mental, però no és necessàriament l’única.

Notícies relacionades

Mònica Almiñana, gerent del Consorci Sanitari: “Fem una actuació quirúrgica a les urgències psiquiàtriques”

Eloísa Román, psiquiatra: “L’autisme és una manera de percebre i processar, no implica una patologia mental”

-Quin tipus de societat produeix menys patiment mental?

-Una societat que aïlla menys les persones. Si una societat aborda les causes del patiment mental, sempre tindrà més èxit que una societat que només tracta les persones quan ja han emmalaltit. Això és actuar massa tard. Des del punt de vista de la salut mental pública, crear vincles humans i reduir l’aïllament sempre serà més efectiu.