Eloísa Román, psiquiatra: “L’autisme és una manera de percebre i processar, no implica una patologia mental”

Eloísa Román és una psiquiatra implicada, motivada i reivindicativa, amb un sisè sentit per empatitzar amb pacients com Judit Argüera —mestra i diagnosticada amb trastorn de l’espectre autista, TEA—, a qui admira i elogia per la seva capacitat no només de assumir el diagnòstic, sinó de donar exemple per normalitzar la vida de les dones i els homes amb alguna neurodivergència. En aquesta conversa reflexiona sobre què falta encara per recórrer en el camí de la diversitat social.

-Com arriben els pacients a les vostres consultes?

-Amb molt malestar, perquè no poden posar paraules al que els passa i se senten no integrats. Pateixen. I nosaltres hem de poder posar paraules al que els passa sense estigmatitzar-los. Dir-los, per exemple, que tenen autisme, però sense que això sigui una càrrega.

-Segurament, el desconeixement social sobre l’autisme és alt

-Hi ha molts graus d’autisme, hi ha persones amb un funcionament brutal, d’altres més afectades en l'àmbit cognitiu i amb discapacitat intel·lectual. En aquest espectre tan ampli, si ens quedem amb la part més greu, estem estigmatitzant en lloc d’acceptar aquesta diferència.

-El TEA no és un trastorn mental...

-La neurodivergència és una manera de percebre, processar i donar resposta de manera diferent, en el sistema nerviós, però que no implica una patologia mental. Els neurotípics hem d’obrir la ment, perquè tots hem de poder conviure. Hi ha persones esquerranes, d’altres que són de treballar de nit, d’altres de matins...

-En quin percentatge el TEA va acompanyat d’un trastorn psicològic?

-Moltes vegades, la presentació del cas quan arriba és per simptomatologia psiquiàtrica clàssica: depressió, ansietat, un trastorn del caràcter... La nostra feina és poder diferenciar la simptomatologia psiquiàtrica dels trets d’autisme, perquè ells estan desesperats.

-Què falta per atendre aquestes persones?

-Falten recursos, sobretot per a la part més primària de la psiquiatria, els que estem cara a cara amb el pacient, perquè nosaltres vertebrarem tot el seu seguiment longitudinal.

-I la societat, què ha de fer?

-Obrir la ment, veure que les divergències formen part de la vida. Hem de ser conscients que la diversitat ens enriqueix. La tendència és que l’etiqueta ens estigmatitza, però de vegades saber el que tinc m’allibera.

-Fins a quin punt millora o no la lluita contra l’estigma?

-Hi ha una millora parcial, hi ha molta més divulgació des de la pandèmia, perquè les patologies es van viure en soledat. Encara hem de desprendre’ns de la càrrega d’estigma. La salut mental ens ha d’acompanyar holísticament amb la física.

-A l’hora de buscar pis de lloguer, si dius que ets autista...

-Ho diries, o ja inherentment t’inhibiràs per no perdre un benefici? I quan t’inhibeixes de ser qui ets... t’ha caigut tot el pes de l’estigma a sobre.

-Ningú no ha d’explicar el seu diagnòstic per llogar un pis...

-Però a l’hora de buscar feina, pots tenir una entrevista amb un psicòleg de recursos humans que ja veu que pots tenir alguna dificultat... O en el carnet de conduir, amb la medicació...

-Hi ha diferències segons l’edat, pel que fa a l’estigma?

-Sí, n’hi ha. La generació dels adults joves ha crescut amb les xarxes socials, amb molta més informació, més divulgació, xerrades a les escoles... Si passessis visita amb mi amb pacients de més de 60 anys, veuries que encara hi ha molta por d’anar a visitar el psiquiatre...

-Al “loquero”...

-Al “loquero”. “És que no vull que em vegin”, diuen. Encara hi ha resistències, tot i que l’increment de la demanda postpandèmia és brutal.

Notícies relacionades

L’epidemiòleg Oriol Mitjà, analitza les causes de la depressió: «Va arribar abans que la tristesa, va començar amb un càstig, un jo autocrític que em deia que ho havia de fer millor»

Judit Argüera, mestra diagnosticada amb autisme: “Els infants estan preparats. Ho està la comunitat educativa? Ho estan els pares?"

-Tornant al TEA, quines en són les causes?

-Encara no hi ha una etiologia clara. Hi ha una base genètica, però no clara; es considera una malaltia multifactorial i sense biomarcadors que ens donin una eina específica. Hi ha hagut moltes teories. Jo demanaria molta prudència perquè no hi ha evidència d’una etiologia clara. Tant de bo ho sabéssim.