La salut mental dels professionals de la justícia, un tabú pendent

Decidir, defensar i sostenir el conflicte

“Treballar com a jutgessa i veure persones detingudes m’ha portat a plantejar-me la vida d’una altra manera, a veure l’individu i no només el fet que ha comès”, explica la jutgessa Gabriela Boldó. En el seu cas, el contacte amb situacions límit forma part del dia a dia als jutjats. “Tractar una persona que manifesta que ha apunyalat tres vegades la seva dona sense perdre la humanitat és el que m’ha aportat l’experiència de treballar com a jutgessa”, afegeix.

A l’altra banda, advocats i advocades no dicten resolucions, però també sostenen processos que condicionen trajectòries vitals. Quan se li pregunta si els professionals de l’advocacia s’enduen la feina a casa, Laura Mercader, advocada penalista, respon sense matisos: “100%”. Segons explica, el contacte continuat amb el delicte, el conflicte o la vulnerabilitat no desapareix quan acaba la jornada.

Manel Atserias, advocat i activista en salut mental, ho resumeix des d’una altra mirada: “Molts professionals ‘de trinxera’ viuen instal·lats en el conflicte”. Segons ell, el professional jurídic treballa sovint amb el problema quan ja ha esclatat i ha d’acompanyar situacions que arriben carregades d’angoixa.

Quan la feina entra a casa

Laura Mercader, advocada penalista, descriu aquest impacte com una filtració progressiva de la feina en la vida personal. “Ens acaba afectant a l’hora de percebre la veritat i el món com un lloc hostil, amb desconfiança, amb ansietat”, explica. I afegeix que, si els professionals no s’autoregulen, aquesta exposició pot acabar generant “una distorsió”.

La penalista també assenyala la falta d’eines específiques per gestionar aquest desgast. “No tinc cap mecanisme per gestionar les emocions, tampoc no he vist mai que n’existís cap”, afirma. La seva experiència apunta a una gestió molt individualitzada del malestar dins de l’advocacia penal.

Atserias posa nom a una part d’aquest fenomen: trauma vicari. “L’angoixa i el problema que tu tens, d’una manera o altra, quan reps aquests inputs, els acabes patint també. Això s’anomena trauma vicari”, explica. Segons ell, aquest impacte pot afectar especialment els professionals que treballen de manera continuada amb casos d’una alta càrrega emocional.

Estrès, burnout i un sistema que no dona marge

Les dades aportades apunten en la mateixa direcció. Segons l’informe sobre salut mental de l’advocacia, el 98,8% dels advocats espanyols identifica l’estrès com el principal factor de risc de la professió. El mateix document recull que un 15,1% pateix burnout i que un 30% afirma que, si pogués tornar a triar, no tornaria a exercir l’advocacia.

Atserias sosté que els professionals jurídics treballen amb “uns nivells d’estrès i d’ansietat que estan per sobre de la mitjana”. En el cas de la judicatura, recorda que alguns estudis han situat els percentatges d’estrès per sobre del 90%, vinculats sobretot a la sobrecàrrega de feina.

Boldó també apunta al volum i al ritme de treball. La jutgessa descriu un sistema en què sovint cal resoldre situacions complexes amb poc temps i amb eines limitades. A més, afegeix, la societat sembla estar judicialitzant-se. Aquesta professional afirma, de manera contundent, que “el sistema judicial s’ha convertit en un abocador dels problemes socials”.

En l’advocacia, aquesta pressió també té una dimensió horària. Segons les dades recollides en l’informe, el 73,4% dels advocats té jornades de més de 40 hores setmanals i un 12,8% treballa més de 60 hores.

Atserias distingeix també entre l’advocacia “de trinxera” i la realitat dels grans despatxos, però situa la pressió en tots dos espais. Dels segons en fa una descripció contundent: “Allò és la selva, és piràmide i o puges o caus”. Segons ell, aquest model sovint es presenta amb una imatge atractiva, però amaga una estructura molt exigent.

La cultura de la resistència: “has de poder amb tot”

Atserias descriu una cultura professional en què es dona per fet que l’advocat ha de poder sostenir situacions d’alta tensió. Segons ell, aquesta exigència es nota especialment en l’advocacia “de trinxera”, on hi pot haver “problemes de soledat” i on sovint falta “algú amb qui poder comentar la jugada”. Aquesta manca d’espais per compartir el que s’ha viscut, sosté, també perjudica.

Boldó també qüestiona el model d’èxit que sovint travessa la professió jurídica. “Soc exitosa si ara a la tarda me’n vaig a passejar per la platja o soc exitosa si soc al despatx treballant fins a les vuit del vespre?”, es pregunta. La reflexió apunta a una exigència que no només afecta el volum de feina, sinó també la manera com es defineix el prestigi professional.

La mateixa cultura de resistència apareix quan el malestar es vincula explícitament a la salut mental. Atserias recorda que, en l’àmbit institucional, parlar de “benestar emocional” pot resultar més acceptable que parlar directament de salut mental. “Quan dius ‘salut mental’ sembla que ja els agafi un tremolor”, diu, en referència a les reticències que encara existeixen en alguns espais professionals.

“És un tema que no es tracta”, diu Boldó quan se li pregunta per la salut mental dins de l’administració de justícia. Segons la jutgessa, sovint s’entén que la tensió “ha de venir donada amb la feina”, com si el desgast formés part natural del càrrec.

Intents de suïcidi i ingesta de substàncies

Notícies relacionades

Esperanza Gómez, psiquiatre: "Una persona pot acabar a la presó quan el que necessita és tractament"

Alber Díaz, sotmès a incapacitació: “Van decidir per mi fins i tot sobre el meu propi cos”

Mercader explica una cosa similar des de l’advocacia penal: no ha conegut mecanismes específics per gestionar les emocions vinculades a l’exercici professional. Atserias, per la seva banda, insisteix en la necessitat de generar espais on el malestar professional es pugui compartir sense por que sigui interpretat com una falta de capacitat.

Segons l’informe esmentat, el 41% dels advocats no parlaria dels seus problemes de benestar amb el seu ocupador per por de perjudicar la seva carrera. El mateix dossier recull també l’article The Secret Terror, en què socis de grans despatxos espanyols i portuguesos admeten situacions d’alt impacte emocional i personal. Segons aquestes dades, un 9% cita intents de suïcidi i un altre 9% reconeix la ingesta de substàncies il·legals per aguantar el ritme.