Alber Díaz, sotmès a incapacitació: “Van decidir per mi fins i tot sobre el meu propi cos”

Fer 18 anys i deixar de decidir

“No m’ho van preguntar”, resumeix Albert. Durant anys, situacions com la seva han format part del que alguns juristes han anomenat “mort civil”: la pèrdua pràctica de la capacitat de decidir sobre la pròpia vida, encara que la persona continuï sent legalment adulta.

Fins a la reforma legal estatal del 2021, el sistema es basava en la incapacitació i la substitució de la voluntat, amb figures que permetien que terceres persones prenguessin decisions en nom de qui es considerava que no podia fer-ho per si mateixa. La nova legislació pretén capgirar aquest model i aposta per un sistema de suports, però el cas d’Albert evidencia fins a quin punt el canvi de paradigma encara no ha arribat del tot a la pràctica.

“Pel teu bé”

Aquest model responia a la idea de protegir la persona fins i tot a costa de la seva autonomia. “Venim d’un sistema molt paternalista, en què es prenien decisions per les persones perquè es considerava que era el millor per a elles”, explica Ivan Cano, anterior responsable de drets i incidència de Salut Mental Catalunya.

La incapacitació legal permetia substituir la voluntat en àmbits clau com els diners, la salut o el lloc de residència. L’objectiu era evitar riscos, però també implicava desplaçar la persona del centre de les decisions que afecten la seva vida.

El canvi normatiu del 2021 intenta trencar amb aquesta lògica i aposta per un sistema de suports que respecti la voluntat i les preferències de la persona. “No es tracta de decidir per ella, sinó d’ajudar-la a decidir”, resumeix el psicòleg pericial Txus Carilla.

Sobre el paper, el gir és clar. A la pràctica, no sempre ho és. “Encara ens trobem amb dinàmiques molt arrelades i amb dificultats per adaptar el sistema a aquest nou model”, apunta l’advocat i activista en salut mental Manel Atserias.

Una reforma que no sempre arriba

El principal obstacle és que aquest canvi de model no sempre es tradueix en la pràctica. Una de les figures clau de la reforma, el facilitador judicial —pensat per ajudar les persones a entendre els processos i expressar la seva voluntat— continua sent pràcticament inexistent en molts procediments.

“La llei és molt avançada, però després falten els mecanismes perquè això funcioni de debò”, adverteix Cano. Sense aquests suports, el risc és que les decisions es continuïn prenent de la mateixa manera, encara que el marc legal hagi canviat. “Explicar, acompanyar i donar temps són coses bàsiques, però el sistema no sempre està preparat per fer-ho”, apunta Carilla.

El dret a equivocar-se

Avui, Albert intenta recuperar aquest espai de decisió que durant anys li va ser negat. Treballa, exerceix d’activista a Obertament, participa en entitats del seu entorn i s’implica en la vida del seu municipi, en un procés que defineix com a lent però sostingut. “Ser jo mateix i creure en mi mateix”, diu quan se li pregunta què vol.

Notícies relacionades

Ezequiel Pérez, psiquiatre: “No existeix una relació directa entre trastorn mental i violència”

Maria José Valiente: "Això de 'si tu vols, pots' és una crueltat. No n’hi ha prou amb la voluntat"

La seva vida actual contrasta amb la d’aquells anys en què, segons explica, “no tenia accés ni als meus propis diners” i qualsevol decisió havia de passar per altres persones. Aquest camí no està exempt de dificultats. La por de tornar a perdre el control sobre la seva vida o de no ser considerat capaç continua present. “Que em prohibeixin coses, que em prenguin drets”, resumeix.

Així i tot, el que reclama no és absència d’ajuda, sinó una altra manera d’entendre-la: més basada en l’acompanyament que no pas en la substitució. “Necessito equivocar-me”, conclou. “No necessito que em diguis que hi ha un forat; deixa’m caure i ja no tornaré a ensopegar”.