Sanament

Documental 'Anhedonia dins la depressió'

Depressió i solitud no desitjada: una combinació d'alt risc

Depressió i solitud no desitjada: una combinació d'alt risc

EL PERIÓDICO

"Els dies, últimament, o millor dit en els últims anys, són molt semblants l'un a l'altre. Moltes vegades penso: podria anar a aquest lloc i a un altre, però sempre la meva resposta és la mateixa: i sense, on vaig. Des de la mort de la meva dona, sóc un altre". Així relata la seva vida Juan Luis Martí, de 83 anys, veí de Barcelona i participant al documental 'Anhedonia dins la depresión'. El testimoni de Juan Luis, que no aconsegueix superar la seva viduïtat set anys després, després d'una llarga malaltia de la seva dona, posa sobre la taula el binomi entre solitud no desitjada i depressió.

El Juan Luis no té fills, no té família. Viu sol i acumula records al seu domicili. Va treballar com a agent comercial i va ser campió del món de cant de canaris. Avui es dedica a llegir, a veure partits del seu equip, l'Espanyol, ia rebre la companyia de Gabriel, voluntari d'Amics de la Gent Gran, que el visita setmanalment i l'ajuda a resoldre els sots del dia a dia. Pateix la solitud no desitjada i admet que no aconsegueix superar la mort de la dona, Marisa. Juan Luis és diabètic i està perdent oïda i vista.

Pel que fa a la depressió, diu que no ha trobat comprensió ni solucions per part dels professionals de la salut pública. Li van recomanar en una ocasió a una psicòloga amb què no va aconseguir establir una relació de confiança. I es mostra resignat a viure sol. Està convençut que la seva situació no té sortida i més d'una vegada ha pensat a posar el punt final a la seva vida.

Víctimes de l'edatisme

"És habitual que ens trobem amb persones que pateixen soledat no desitjada i alhora tenen un problema de salut mental; la manca de contactes, la inexistència d'una xarxa social, o estar patint un duel cronificat... tot això té una afectació directa a la teva salut mental i, per tant, genera més possibilitats de patir una depressió", relata Albert Quiles, director de Relacions Institucionals de la Fundació Amics de la Gent Gran.

Montserrat Celdrán, degana de la Facultat de Psicologia de la UB, descriu que "tenim un problema de solitud no desitjada, i la preocupació ha de ser la de construir comunitats que cuidin els altres, cosa que vol dir que les relacions implica un esforç, impliquen dedicar temps al veí, als amics, i no viure en la teva pròpia bombolla".

Depressions sense diagnosticar

Quiles està al capdavant d'una entitat que només a Catalunya té més de 1400 voluntaris per atendre unes 1500 persones grans que pateixen solitud no desitjada. Això proporciona a Amics de la Gent Gran un radar de gran precisió sobre la salut mental en aquestes edats. I ho porta a constatar que "moltes d'aquestes persones no estan diagnosticades, però diuen que no estan bé d'ànims, han anat perdent la capacitat d'il·lusionar-se, s'han entristit, s'han anat apagant i resulta que sí que poden tenir una depressió".

La solitud catapulta la depressió

L'experiència d'entitats com Creu Roja i Càritas amb la gent gran més necessitades porta a constatar que, en paraules de Quiles, quan es pateix un contratemps greu, com perdre la teva parella o no tenir recursos, el fet que a més es pateixi solitud no desitjada "és un factor que et catapulta a patir trastorns d'ansietat i depressió".

La incomprensió de la societat

El director de relacions institucionals d'AGG es porta metafòricament les mans al cap en descriure certa mentalitat de la societat sobre les persones grans: "Es tendeix a dir que, atès que és una persona gran, és normal que estigui malenconiós i es té la percepció que si tenen les necessitats bàsiques cobertes, també les tindran a la part emocional".

Quiles afegeix: "Arriben a plantejar que és normal que aquesta dona recordi el seu marit i estigui trist, però ¿Podem fer alguna cosa perquè aquesta dona pugui transitar el seu duel, pugui tenir coses que la motivin? No és normal que no pugui dormir i que plori cada nit".

Escoltar sense paternalisme

Celdrán subratlla: "Tenim una societat que va tan de pressa que no tenim temps per escoltar els altres. No escoltem els joves, no ens escoltem a qualsevol edat i no tenim temps per escoltar les persones grans".

Mónica Santagata, psiquiatre del Centre Higiene Mental de Nou Barris, a Barcelona, descriu el que li comenten els pacients: "Doctora, vaig intentar fer un tractament psicològic però em diuen que a la meva edat no val la pena, que a la meva edat no canviaré, i que ja això és així i que em passa per la meva edat". Santagata denuncia que el model mèdic "no és deliberatiu sinó paternalista" respecte a aquestes persones.

El risc de la cronificació

Notícies relacionades

A més, el risc és el de la cronificació d'aquest tipus de dificultats emocionals. "Treballem molt amb els voluntaris d'AGG -descriu Quiles- per millorar-ne la capacitació, perquè és molt difícil acompanyar una persona que pateix soledat no desitjada i una depressió i que no volen fer res; és difícil entendre que en realitat és que no poden". Afegeix-hi, que la depressió continua sent un tabú "i costa admetre-ho i trobar espais de confiança perquè les persones es puguin obrir una mica", en paraules de Quiles.

Sergi Arenas, psicòleg, membre del grup d'envelliment del Consell municipal de Benestar Social de l'Ajuntament de Barcelona, afegeix un altre factor: "Moltes persones grans han après a estar indefenses i diuen 'estic ja ho fa la meva filla, no tinc edat, no seré capaç de fer-ho, per què anar a fer-ho per fer-ho a fer-ho a fer coresponsabilitat de la gent gran i la societat que permet que això passi”.

Temes:

Salut mental Psiquiatria Psicologia Depressió

Inicia sessió 0 Comentaris