Miguel A. Torres, president de Família Torres: "¡Jo volia fer el millor vi possible!"
L’empresari, figura imprescindible del sector a Espanya, repassa la seva trajectòria a ‘Una vida entre viñedos’
«Volem comprar terres en regions més fredes com el Prepirineu d’Osca o Navarra»
Molts es pregunten encara avui dia per l’A del seu nom: Miguel A. Torres…
És per Agustín Gelats, el meu padrí. Un amic íntim dels meus pares, el van conèixer a Cuba.
De fet, a vostè, a l’escola, li deien "el català cubà»…
[Riu] Em deien així perquè de petit no pronunciava bé la zeta.
¿No era perquè els seus pares van estar a Cuba?
Em van fabricar allà, ¿ho entén? No sé si em va acabar quedant alguna cosa d’això…
Vostè pertany a la quarta generació dels Torres que es dedica al món del vi. ¿Va ser decisiu el pes de les tradició familiar perquè seguís amb el negoci?
Si tens 18 anys i et pregunten si vols anar a França, qualsevol hauria respost que sí. És el que vaig fer jo. El meu pare havia estudiat Farmàcia i Químiques perquè en la seva època no existia Enologia, i jo estava fent Químiques a Barcelona. Vaig acceptar la proposta del meu pare i me’n vaig anar a Dijon a estudiar Enologia i Viticultura.
¿L’apassionava el vi?
No. Va ser a França quan me’n vaig enamorar, i veient cellers a la Borgonya em vaig dir: faré això.
La seva primera experiència al celler va ser un autèntic fracàs: 40.000 ampolles de Viña Sol li van sortir tèrboles…
Per fer la clarificació fa falta temps. Vaig fer la barbaritat de voler fer-ho ràpid per una qüestió purament comercial perquè estaven esperant aquest vi i com a enòleg vaig considerar que ja havia passat prou temps.
I ¿com s’ho va prendre el seu pare? Perquè la seva relació amb ell va tenir els seus alts i baixos…
Aquell cop, va ser molt carinyós, es va portar molt bé amb mi. Jo estava fent la mili i va venir a la caserna amb una ampolla tèrbola per ensenyar-me el que havia fet.
Vostè ha sigut una de les figures que ha renovat el vi a Espanya. ¿Què el va empènyer a incorporar tants canvis?
Els meus estudis a França, un viatge a Califòrnia per visitar cellers moderns… Em vaig adonar que si volia competir amb els millors vins havia de tenir les millors instal·lacions i el millor material.
I això no existia aquí.
No. A Catalunya vam ser els primers a utilitzar botes d’acer inoxidable. Li parlo del 1965.
També va apostar per raïm forà com el cabernet sauvignon.
Era coherent amb el que havia estudiat a França. Veies el que feien allà, provaves els seus vins, que eren molt millors… Per això en vam plantar aquí.
Fermentacions a temperatures controlades, unes bones instal·lacions, raïm diferent… ¿No tenia vostè cap dubte?
¡Home, és que jo volia fer el millor vi possible!
¿I el seu pare què deia?
Al principi va tenir una mica de reticència però després va acceptar que aquest era el camí. De fet, va estar d’acord a comprar la primera finca, Mas la Plana, on ara visc. I al tenir la terra, el pas següent era plantar la nostra pròpia vinya. Va ser el 1966, amb un cabernet. La primera anyada va sortir el 1970.
¿Recorda quina va ser la primera elaboració pròpia?
Va ser el 1964 amb raïm parellada comprat, en un garatget llogat a Pontons, imagina’t el tinglado.
¿Va ser llavors quan el seu pare va veure que vostè podia fer uns vins molt bons i va decidir donar-li més llibertat?
Sí, però el punt d’inflexió va arribar quan l’any 1979 vam guanyar les Olimpíades del vi de París amb el Gran Coronas Etiqueta Negra 1970.
Abans d’aquell premi, ¿com havia acollit el sector el fet que es fes un vi negre amb una varietat que no era autòctona?
No hi va haver cap entusiasme, la veritat. Diria que indiferència, tampoc crítiques. S’ha d’entendre que als anys 60 aquest era un país de vi blanc. El 95% era raïm blanc per fer cava (llavors xampanya). Només hi havia una zona de carinyenes al Baix Penedès.
¿Quan va canviar el xip perquè la gent apostés pel vi negre?
Vam anar convencent de mica en mica els pagesos que havien de plantar varietats negres. Ens va costar molt, però al final ho vam aconseguir.
Les exportacions han sigut una altra clau de l’èxit de Torres.
Sempre hem sigut una empresa 100% exportadora, en els seus inicis de vi a granel. I encara avui ho som. Quan mirem el total de vendes, l’exportació està entre el 65% i el 70%, i si hi sumes els turistes que consumeixen a les Canàries, les Balears i Costa del Sol, ja ens n’anem a un 10%-15% més. El mercat nacional, al final, representa poca cosa per a nosaltres.
Vostè és del 1941, així que no li han d’explicar el canvi climàtic. ¿Està preocupat?
Molt. Estem fent un disbarat molt gran consumint tant petroli, i no el deixarem en un parell d’anys perquè seguirà un temps malgrat els cotxes elèctrics. Potser hem de sortir d’algunes zones per fer vi o plantar altres varietats.
Entenc que la pròxima generació de Família Torres té com a repte el canvi climàtic…
Toca adaptar-s’hi. Nosaltres vam començar fa uns 15 anys plantant vinya a Tremp i ara volem comprar terres en regions més fredes. Estem mirant el Prepirineu d’Osca, el nord de Navarra…
Així que la cinquena generació té una bona feina per davant…
Tinc tres fills extraordinaris. L’Ana, la més gran, és una cirurgiana plàstica boníssima que no para de fer conferències i assistir a congressos. La Mireia porta la part tècnica, de recerca i sostenibilitat del celler. I el Miquel és molt treballador i un gran especialista en màrqueting que ara exerceix de director corporatiu després d’haver portat idees molt bones de Harvard i Lausana.
Notícies relacionadesWaltraud, la seva dona, també hi ha estat molt implicada. Sempre ha parlat molt bé d’ella, li dedica el llibre i moltes pàgines…
I més que n’hauria de parlar. Amb tants viatges i la dedicació a l’empresa, sort d’ella, que va educar els nens, m’ha cuidat...
