02 d’abr 2020

Anar al contingut

PSICOLOGIA

Pares tòxics: ¿Com puc posar-hi distància?

Les famílies no sempre es relacionen amb una base de seguretat i afecte

Ángel Rull

Pares tòxics: ¿Com puc posar-hi distància?

Karel Miragaya

Els pares tòxics produeixen en els fills una sèrie de problemes psicològics i emocionals com a fruit d’una mala gestió que es projecta en la relació familiar i que acaba enverinant tots els llaços afectius. Apareix en moltes famílies i no sempre es reconeix el problema, ja que ens basem en la premissa que cap llar és perfecta i sempre pot sorgir-hi algun obstacle, però que s’ha de perdonar i mantenir la relació. Aquest autoengany que tenen els fills fa que creguin que no passa res i que tot es deu a problemes que són dins de la normalitat, sense ser molt conscients de les conseqüències immediates i a llarg termini que se’n deriven.

Neguem que existeixin conductes dels nostres pares que ens puguin estar fent mal o que ells tenen problemes emocionals que gestionen d’una forma incorrecta, i ens perjudiquem a nosaltres mateixos. La relació es basa en l’egoisme i el narcisisme patern, sense protecció ni afecte, amb una sèrie d’atacs i humiliacions contínues i manipulacions emocionals. Tot això fa que les dues parts no aconseguiexin mai el benestar, i el problema més gran el tindran els fills, que no aprenen que hi ha relacions sanes on sí que hi ha un benestar. Davant d’una relació familiar així, sempre s’ha de buscar ajuda externa i arriba a ser convenient posar-hi distància.

Busca la seguretat

En el dia a dia d’una família, no sempre hi ha una bona relació. Sorgeixen discussions o hi ha problemes que s’han de resoldre, especialment quan els fills són adolescents. Això, que entra dins de la normalitat, no posa en perill l’estabilitat psicològica i emocional de cap membre, tret de l’estrès puntual que es pugui sentir. No obstant, les relacions enverinades que deriven de tenir uns pares tòxics sí que perjudiquen seriosament la vida dels membres de la família. És aquí on s’ha d’actuar i buscar la manera de crear la seguretat necessària per allunyar-se’n i marcar-ne de forma clara els límits.

¿Com actuo davant d’uns pares tòxics?

1. Busco espai i temps

Tant si es conviu amb els pares com si no, és molt necessari que existeixi la distància adequada i un temps sense veure’s. Es busca sempre des de l’assertivitat i des del maneig de les nostres pròpies emocions. L’altre no ens ha d’envair ni gestionar el nostre temps.

¿Què passa si he quedat a menjar amb els meus pares i abans que ens asseguem ja m’estan atacant? Al que estem acostumats és a buscar la paciència i continuar de la millor manera la conversa, quan el que és desitjable és aixecar-nos, expressar que no hi haurà àpat en aquestes circumstàncies i marxar. Sempre sense entrar en discussions.

2. La teva vida i la meva

Com que els pares tòxics no aporten seguretat sinó desestabilitat, buscarem separar parts de la nostra vida de la seva. Això de vegades implica no presentar els nostres amics o una parella. Tot i que són estils freds, també són necessaris perquè no hi hagi punts extra que es puguin enverinar.

3. Despersonalitza

Els teus pares projecten les seves frustracions, les seves inseguretats i els seus desequilibris contra tu, per com són ells, no per com ets tu. Realment no és un atac directe ni res personal, tot i que ens fereixi constantment. No ets responsable del que ells fan ni hi ha d’haver culpa pel mig.

4. Talla qualsevol vincle

En determinats casos, la relació és tan tòxica que no s’ha de mantenir de cap manera. En aquests moments s’han de tallar els llaços i desvincular-se totalment de la família. No és obligatori que mantinguem la unió. De la mateixa forma que expulsem de la nostra vida un amic que ens fa mal, també podem i hem de fer-ho amb la nostra família.

Són ja molts els casos de persones que han decidit buscar ajuda psicològica arran d’adonar-se que els seus pares, lluny de fer que se sentin segurs, busquen la humiliació i el mal. Gestionar això, especialment després de molts anys, és complicat, però sempre necessari per aconseguir un benestar.

Ángel Rull, psicòleg.