«De petit, agafava el tramvia al Paral·lel per veure'n les llums»

Joan Estrada va néixer a Gràcia el primer dia de 1951. Tot i això, els seus anys d'infància i adolescència es van repartir entre l'Hospitalet de Llobregat i el barri de Sants. Des d'aquesta última ubicació, «quan tenia 8 o 10 anys, una de les meves fascinacions era pujar al metro a la Bordeta, fer transbord a Catalunya i baixar al Liceu per passejar per la Rambla fins a les golondrines», recorda.

La Barcelona dels anys 60 era «meravellosa» als ulls d'aquell jove que ja llavors era tot un relacions públiques. «Arrossegava els meus amics per anar a la Rambla i al Paral·lel», diu. «A mi tot allò em fascinava. Agafava el tramvia fins al Paral·lel per veure'n les llums i, amb 16 anys, m'escapava el divendres a la nit al Molino, on em colava en primera fila a veure l'espectacle», recorda el col·laborador del programa de 25 TV Toni Rovira y tú. «M'asseia a la mateixa cadira on cada tarda s'asseia el meu avi», afegeix.

Il·luminació, plomes, purpurina, i tot el vestuari i la posada en escena d'aquells números artístics al mític Molino de l'època: «Figures com Mary Mistral o Christa Leem em flipaven». Fill d'una família humil, a Estrada li va tocar aviat posar-se a treballar. «Vaig ser comercial de sabons Elena i Colón, del grup Camp, però un dia em van trucar per participar en un càsting com a actor de la companyia teatral Roba Estesa, per actuar a la Cúpula Venus», explica. Més tard va alternar alguns treballs d'actor, amb la direcció i la gestió teatral en emblemàtics espais com Barcelona de Nit, el teatre Arnau o el mateix Molino. Avui, Joan Estrada s'ocupa de la comunicació i les relacions públiques de la Sala Muntaner.

El barri i el mar

«Quan em van fitxar per al Molino, el 1987, em vaig instal·lar a viure en un àtic al número 7 del carrer de Mata, amb vistes a la muntanya de Montjuïc», explica Estrada. Avui són les vistes al mar les que presideixen el seu menjador i sala d'estar, un pis a primera línia de mar al Poble-sec. «A vegades des de casa sento la música de l'interior d'algun vaixell, sobretot a l'estiu», apunta el veí. «El primer que faig cada dia quan em llevo és anar al menjador i olorar el salnitre marí. Mirant al mar, dic bon dia a la mare per telèfon. Té 91 anys», detalla. «Aquest és el meu ritual matutí, abans de rentar-me les dents», afegeix Joan Estrada.

«L'olor del mar em fascina», diu qui disfruta també d'una vivenda en primera línia del Mediterrani a Sitges. «Està sobre les roques, perquè la van construir abans de la llei de costes», precisa. «No me n'he anat a viure a Madrid perquè no té mar, però sóc megafan del Madrid més progressista», assegura.

Botins, pantalons de tub, gorra i vespa -que en el seu cas va substituir per un Mini-, defineixen l'estil Mod amb què Estrada identifica les seves preferències musicals i estètiques. Al carrer d'Avinyó, 27, hi ha la botiga UK, la seva proveïdora habitual de roba d'aquest estil, al veí districte de Ciutat Vella, on diàriament reparteix les seves hores amb les que viu al seu Poble-sec.

Un gos que tuiteja

Estrada, que va ser superfan de la banda de rock fundada el 1962 Los Salvajes -el seu bateria i actual membre de la Delfín Fernández Band és del Poble-sec-, vagi on vagi porta sempre la seva gossa Gurb, que s'ha fet cèlebre per aparèixer al plató de 25TV, la televisió de l'Hospitalet de Llobregat on dilluns i dimarts és un més en el programa que dirigeix i presenta Toni Rovira. «Fins i tot té Twitter propi: @Gurbstar, amb un munt de seguidors», detalla Estrada. «Gurb va arribar amb MRW des de Toledo i durant un temps la va criar Carme Puig Antich -germana de l'anarquista barceloní-, va ser apadrinada per Eduardo Mendoza, l'autor del meu llibre de capçalera, Sense notícies de Gurb, que li va donar nom», explica.

Notícies relacionades

Uns 500 veïns de la Zona Franca de BCN protesten per un altre centre de 'menes'

«A partir de la mitja tarda el Poble-sec és de tothom»

Estrada és el promotor del lobby cultural Uno de los nuestros, «un grup progressista d'unes 200 persones de tots els àmbits que ens reunim un cop al mes per intercanviar opinions». «Una vegada a l'any premiem iniciatives valentes, solidàries i de progrés que reben el nostre guardó Christa Leem», declara el veí d'un barri «en plena ebullició d'iniciatives».

«Així com l'avinguda del Paral·lel ja no és ni de bon tros el que va ser, igual que la Rambla, el Poble-sec, a més d'una exemplar integració en la convivència veïnal de gent arribada del Pakistán, Sèrbia, l'Índia o d'on sigui, és més viu que mai», diu, una mica sorprès per la notícia de la plaça dedicada a Rubianes, amb qui compartia amistat. «Més lògic hauria sigut al Raval o la Barceloneta. Ell mai va actuar al Paral·lel», destaca.