Catalunya ven cada any dos milions de tones d’escombraries a l’estranger

¿Significa aquest fet que Espanya s’està convertint en l’abocador d’Europa? No, ja que no només s’importen residus sinó que també se n’exporten, en ocasions, a estats amb normatives més laxes o menor pressió ambiental. Segons dades de la Generalitat a què ha accedit EL PERIÓDICO, Catalunya importa i exporta cada any aproximadament uns dos milions de tones de residus. L’augment del comerç de residus llança diverses preguntes. ¿Quin tipus de deixalles es queden dins de les fronteres i quines es venen a l’exterior? Quin impacte ambiental causa aquesta xarxa global que transforma les escombraries en mercaderia? ¿Hi ha prou transparència sobre aquestes transaccions regulades?

Traçabilitat difícil

Els residus més exportats solen ser industrials: restes metàl·liques i vidre, per exemple. De tota manera, també es destinen a altres països residus municipals com el plàstic i el cartró, malgrat que, segons la directiva europea, hauria de ser prioritari que es gestionessin al mateix lloc (o com a mínim, a prop) on es generen.

El problema és que les dades són incompletes i no es detallen en el balanç anual de residus a Catalunya, que se centra en les deixalles municipals gestionades dins de la comunitat autònoma. Per tant, a dia d’avui, és molt difícil seguir la traçabilitat dels residus i saber exactament quants de cada tipus s’exporten i s’importen, i a quin lloc són destinats.

Exportar riquesa

El director de l’Agència de Residus de Catalunya (ARC), Albert Planell, defensa que aquest intercanvi de residus és positiu si es realitza dins de les vies legals. «Estem exportant riquesa, si es reciclen bé en un altre lloc, no hi ha problema, l’important és no perdre el control d’on van», explica.

«Si pretenem tenir una economia circular real, l’ideal seria tractar els residus a prop d’on es generen, però no sempre es pot fer», argumenta Planell. Posa com a exemple el compostatge, que es pot realitzar a petita escala, enfront de la biometanització o la recuperació de metalls de dispositius electrònics, que requereixen plantes de grans dimensions i volums importants. «No podem tenir una planta de 100.000 tones a cada comarca», afegeix.

Segons la seva opinió, si volem fabricar nous productes a partir de dispositius electrònics, és necessari tenir grans volums d’aquest tipus de residus. «El mateix passa amb les empreses que es dediquen a la fosa: requereixen una quantitat important de materials i una opció és importar-los en forma de residus», considera. «La gran majoria dels residus que venen són «recursos» que aporten a la indústria catalana.

Les entitats ambientals, no obstant, no comparteixen aquesta posició. Joan Pons, expert en residus d’Ecologistes en Acció, posa en dubte les xifres oficials: «No ens quadren els dos milions que surten i els dos que entren. Quan surt l’informe anual, no s’inclou això». Des de la seva organització reclamen més transparència i controls públics. «La idea europea és que els residus municipals es tractin al costat de casa, però aquí circulen perquè hi ha competència entre abocadors, i es busca el més barat», afirma. «Tot i que sigui legal, l’empremta ecològica del transport és brutal», adverteix.

Per carretera

Un dels problemes assenyalats pels ecologistes és que bona part dels residus viatgen per carretera, en lloc d’ocupar trens, cosa que eleva l’impacte ambiental. I, en alguns casos, el que no es pot aprofitar acaba en abocadors fora de Catalunya. «Ens hauríem de menjar aquí els residus que generem», resumeix Pons. Segons la seva opinió, la traçabilitat no està garantida: «No sabem què passa amb els residus una vegada travessen la frontera. El cas Griñó [empresa investigada per presumptes males pràctiques a Tarragona] mostra com un permís es pot utilitzar per emportar-se un tipus de residu i acabar transportant-ne un altre de diferent».

Joan Vázquez, membre d’IPCENA (Institució de Ponent per la Conservació i l’Estudi de l’Entorn Natural), comparteix aquesta preocupació. «Com menys es moguin els residus, millor», defensa, citant la directiva europea del 2018 que estableix els principis de proximitat i autosuficiència. «El tràfic (legal o il·legal) de residus es tracta del quart negoci més gran del món i cal tenir en compte que, quan els residus es mouen del lloc on es generen, existeix el risc que entrin en uns llimbs descontrolat», alerta.

L’actual sistema, segons el seu punt de vista, afavoreix el frau i dificulta la fiscalització: «L’Agència de Residus té un cap d’inspecció, però els seus inspectors no són agents de l’autoritat perquè ho tenen externalitzat a una altra empresa».

Notícies relacionades

De Palma a Barcelona amb un 13,68 a la selectivitat: ¿Què se n’ha fet de l’estudiant amb la segona millor nota de les Balears el 2024?

Caminada en suport a la donació d’òrgans a BCN

Un exemple a petita escala d’aquesta exportació és el que passa a Andorra. La comarca de la Cerdanya, una de les que pitjor separa els residus a Catalunya, manté un conveni amb el Govern andorrà per proveir amb els seus residus la incineradora del país pirinenc. «Sense aquest acord, la incineradora seria inviable», afirma Vázquez. Aquest tipus de tractats són legals, però plantegen dubtes sobre el seu encaix amb l’objectiu de tractar els residus en origen i reduir-ne el transport.

El mateix Planell reconeix que «hi ha coses que es poden fer malament», però insisteix que els moviments estan regulats i que el control fronterer recau en altres administracions. La vigilància de casos il·legals correspon a la Guàrdia Civil, als Mossos d’Esquadra i a les duanes.