25 de febrer del 2020, el dia qur la covid va entrar al Clínic

Ernest Bragulat, cap de secció d’Urgències de l’Hospital Clínic de Barcelona, recorda aquella trobada amb enorme precisió. Bé, com tot el seu. Com tot allò d’ells. Com tot allò de tots. Hi ha èpoques inoblidables i més per als sanitaris espanyols. Del món.

Diversos metges d’urgències del Clínic s’havien desplaçat, durant algunes setmanes, per donar un cop de mà en el camp de refugiats que hi ha a la localitat grega d’Idomeni. Allà havien conviscut, intensament, també sense horari i amb certa desesperació, amb el dia a dia dels seus habitants.

Eren els temps inicials de la pandèmia de la covid-19 arreu del món i, molt especialment, al Clínic, a Barcelona, a Catalunya, a tot Espanya. Era una època en la qual, de vegades, sense mala intenció, ¡Déu meu!, simplement per embafament o sense una manera millor de definir la situació, entre els doctors i el personal sanitari del lloc on es vivia el moll d’una plaga com aquella es parlava que era «el més semblant a un camp de refugiats».

I, és clar, quan els doctors van tornar d’Idomeni i van instruir, van informar, els seus col·legues de quin havia sigut la seva comesa en aquell lloc, el primer que els van demanar va ser que no tornessin («tornéssim», ja que ells s’hi incloïen, és clar) a fer aquella comparació. «Allò sí que és una situació desesperada», va dir un dels viatgers. «Nosaltres, al cap i a la fi, som un centre de referència, podem defensar-nos, tenim 700 llits i més d’un centenar d’ucis. Cert, hem fet el que hem pogut i sabut, l’onada de la covid-19 ens va passar per sobre, però no diguem que això sembla un camp de refugiats, no ho diguem, no».

Desesperació, sorpresa, inquietud

I no van tornar a comentar-ho mai més. També hi va haver, ¡és clar que sí!, en aquells primers mesos de desesperació, sorpresa, inquietud, incertesa, desconeixement i desconcert (febrer, març, abril del 2020) en qui va fer servir, en les reunions matinals del Gabinet de Crisi i, posteriorment, en les cites parcials amb cadascun dels departaments per planejar el dia a dia, la paraula ‘guerra’. «Jo, afortunadament, no he viscut una guerra, però ha de ser molt semblant a això», va comentar més d’un doctor, més d’un sanitari, més d’un portalliteres, més d’un membre de les ‘bates blanques’ que van salvar les nostres vides i van lamentar el dolor i les morts que ha produït, que està produint, la covid-19.

[…] Aquells primers dies, aquelles primeres setmanes, aquells primers mesos van ser un desfici. A tot Espanya, arreu del món, en el Clínic i en tots els centres hospitalaris. «Hi va haver un dia, a finals de març –relata el doctor Toni Trilla, cap de Medicina Preventiva i Epidemiologia i, a més, Degà de la Facultat de Medicina del Clínic– que, després de desenes d’hores de treball, de guàrdia, de tensió, de desesperació, no meva, de tots, me’n vaig anar a casa a dormir, si podia, sis o set hores. Aquella nit, vaig apagar el llum de la meva tauleta de nit pensant: ‘¡Déu meu, no ens pot estar passant això a nosaltres! ¡Això no és veritat! ¡No està passant!’ I ho vaig verbalitzar, somiant, desitjant, fins i tot intuint que, l’endemà, al despertar-me, aniria a l’hospital i tot hauria tornat a la normalitat, perquè es tractava d’un somni. Però no, vaig tornar i tot va anar a pitjor».

«Coses que no creuríeu»

«Coses que no creuríeu»Va anar tan a pitjor que una de les frases favorites d’aquelles setmanes, d’aquell caos, d’aquella desesperació i impotència, va ser la llegendària sentència del film ‘Blade Runner’, aquella en què un dels protagonistes diu: «Jo he vist coses que vosaltres no creuríeu». Eren dies, com relata Trilla, amb la saviesa d’un professor d’universitat, d’un expert en la matèria, en els quals els metges i tots, tots els sanitaris del Clínic, de Barcelona, de Catalunya, d’Espanya, del món sencer, «arribàvem al nostre hospital quan Déu ho manava i ens n’anàvem quan Déu volia». Era, sí, un desfici. És més, ells no tenien vida. El món estava confinat, però ells no eren la resta del món.

 Va ser en aquell instant, en aquells moments complicats, quan al doctor Trilla li va caure el món, l’ànima, als peus. A Trilla no plany esforços ni pretén amagar la realitat al reconèixer que «alguns companys (molt pocs, sí, però n’hi va haver) que fins aquell moment eren tinguts per referents en la institució, van passar a un segon pla». La metàfora que fa servir Trilla resumeix perfectament la situació: «Quan hi ha mar en calma, tots els capitans semblen bons. Els veritables capitans són els que saben navegar amb tempesta».

 Però ¿què va ocórrer?, es pregunta Trilla. «Doncs que van aparèixer altres companys», assenyala el prestigiós doctor. «Això acostuma a passar, ¿oi?, en tots els ordres de la vida, en tots els treballs, en totes les empreses i oficines. Quan creus que alguns es convertiran en els líders que ens ajudaran a tots a suportar el pes del desconegut, de la crisi, alguns, repeteixo: molt pocs, s’inhibeixen o es bloquegen per la situació. Però de sobte aquell portalliteres que tu creies modest, treballador però discret, gairebé ocult, es converteix en l’amo de la planta; aquella infermera tranquil·la i assossegada, es dispara i s’atreveix a tot i dona, no un, sinó 10, 100 passos al capdavant i acaba liderant la situació. Molts d’aquests professionals sanitaris van acabar convertint-se en persones vitals en el dia a dia de les seves zones de treball. La pandèmia ens ha proporcionat una lliçó de treball en equip i lideratge».

[…] El doctor Jordi Vila, cap del servei de Microbiologia i responsable del laboratori del Clínic (el ‘senyor de les PCR’, o gairebé), es nega a parlar de ‘bomba biològica’ –ell i, per descomptat, tots els seus col·legues– quan se li planteja si la sida, l’Ebola, que encara pul·lulen, i els diversos covid (el 19 no va ser el primer, no), són un càstig o conseqüència del nostre tipus de vida. «Jo només sé una cosa, si això es produeix fa 50 o 60 anys, hauria sigut horrible, una debacle, una hecatombe. La covid-19 ha sigut tan nociva, tan desconcertant, tan inesperada, tan difícil i impossible d’afrontar, de parar, de curar, que ni tan sols un grup terrorista hagués pogut imaginar un mal tan nociu, tan devastador, que fes patir i espantés tant la població».

[…] I és aquí on, sense pèls a la llengua i, sobretot, sense voler convertir-se en portaveu de ningú, ni de bon tros, el doctor Vila s’atreveix a dir, a criticar, a explicar, a plantejar el que molt pocs s’han atrevit a comentar. «Jo ho sento, o no, però algú hauria d’exigir a tots els països i, molt especialment, a la poderosa Xina, una bona medicina veterinària i un control veterinari exhaustiu sobre els seus animals. No té sentit el que ha ocorregut i no hi ha dubte que aquesta covid-19 és fruit d’una gran negligència», assenyala convençut Vila. El doctor afirma que, en altres ocasions, quan s’ha produït un cas similar, els països implicats han controlat el virus i han aconseguit, gràcies a aquest control veterinari i a les mesures de precaució oportunes, que el problema no arribés a la població. «La Xina no té aquest rigor veterinari, no té controls als mercats de venda i matança d’animals. En aquest sentit, la possibilitat que un virus es propagui és moltíssim més fàcil que en altres països del seu nivell».

El metge que va atendre el primer cas

José Muñoz, cap del servei de Salut Internacional del Clínic, va ser el primer que va veure covid-19 a l’hospital barceloní, en la persona d’una dona italiana, resident a Catalunya, que va viatjar al nord d’Itàlia, zona de conflicte, punt d’aterratge de la pandèmia, via, diuen, Xina-Iran. Això va ocórrer el 25 de febrer. Des d’aquell dia fins avui, ningú ha vist més covid-19 que Muñoz. […] Muñoz considera que, malgrat haver comès molts errors, no només per desconeixement de la malaltia i el seu comportament, sinó també per falta de mitjans (materials, especialment) i la dificultat de fer front al virus, la sanitat espanyola ha tornat a ser modèlica en el seu comportament, ja que no ha deixat d’atendre, de tractar i de lluitar pels pacients que van anar als seus hospitals, atenent-los a tots en la mesura possible.

[…] «Seguim en la lluita, encara no hem sortit d’aquesta i, tot i que intuïm que ja es veu la llum al final del túnel, la covid-19 es quedarà entre nosaltres», comenta Muñoz. «I és ara quan, de tant en tant, mirem i repassem les fotos de les primeres setmanes del 2020 que tenim als nostres mòbils, quan tots arribem a la mateixa conclusió: han sigut, estan sent, dos anys que compten com 10. En el nostre físic, als nostres cabells blancs, als nostres ulls, als nostres caps... Sobretot als nostres caps per culpa del tremend estrès que hem patit i la impotència de, de vegades, no poder evitar la mort d’alguns (molts, sempre són massa) dels nostres pacients. Molts han necessitat ajuda per intentar reposar-se d’això».

La pell de gallina

I és aquí, igual com han fet Bragulat, Trilla i Vila, quan Muñoz, que acaba d’arribar de Kenya i té totalment aturat un treball d’investigació, diversos, en diferents punts del planeta per culpa d’aquesta pandèmia, accepta parlar de dos aspectes d’aquesta i els seus primers mesos catastròfics, caòtics, que li posen la pell de gallina, entretallen la seva veu i, malgrat haver vist el que ha vist i que nosaltres mai creuríem, humitegen els seus ulls: la falta de contacte amb les famílies i la responsabilitat, de vegades, de decidir si, en determinats pacients, valia o no valia la pena continuar lluitant per la seva recuperació, per la seva vida. És el que el Comitè d’Ètica del Clínic i la resta d’hospitals catalans coneixen com a Protocol de Sostre Terapèutic.

 No cal dir que els professionals van buscar sovint alternatives als protocols i directrius respecte a la impossibilitat que les famílies poguessin acomiadar-se dels seus éssers estimats quan era més evident que anaven a morir. No va resultar gens fàcil.

 No van poder facilitar aquesta possibilitat a tot el món, però sí que reconeixen haver creat petites habitacions, racons del Clínic, on poder atendre les famílies dels que anaven a morir. «Nosaltres som aquí per curar –assenyala Trilla–, però també, també, per acompanyar i consolar». «La nostra societat, la manera com hem sigut educats, gairebé ens obliga, ho necessitem, a estar asseguts als peus del llit del nostre ésser estimat que està patint», indica Bragulat.

«Quan tu, com a metge, has de donar una mala notícia a la família, ets el primer que està trencat, destrossat», explica Muñoz. I, per desgràcia, durant aquests dos anys i aquells primers mesos vam patir aquesta sensació massa vegades, moltes. I et tremolen les cames, se t’entretalla la veu, per més preparada que estigui la família. I no fer-ho en directe, en viu, cara a cara, és dolorosíssim, jo diria que gairebé impossible. Aquestes coses no es poden dir per telèfon i, per desgràcia, no sempre vam poder saltar-nos aquesta ordre. ¿Per què explico això? Perquè el 70% de la nostra comunicació, no de metge a pacient, no de metge a familiars, no de familiars a pacient, no, en la vida quotidiana, entre nosaltres, és comunicació no verbal. És el teu to de veu, són els teus gestos, són els teus ulls, les teves emocions, la manera de dir-ho que tens, que utilitzes. I això no va existir. O va existir poc, escassament. I això ho portarem sempre a la nostra motxilla. Ens va fer molt mal. Massa».

[…] «No ens enganyem i menys ara, dos anys després de l’explosió d’aquesta horrible pandèmia», assenyala Trilla. «A tots ens va sorprendre que aparegués aquest nou coronavirus. A l’inici, pels nostres referents, per la nostra experiència, pel nostre marc mental, estàvem convençuts que podia tractar-se d’un coronavirus més. Sí, ens vam posar en guàrdia, però el primer error que vam cometre –tots, perquè ja havia ocorregut en altres casos– va ser pensar que no sortiria de la Xina, que els xinesos l’acotarien, el controlarien. O que, si arribava, podríem actuar com actuem amb l’Ebola: detectar els casos, controlar-los, aïllar-los i llestos». Però de la Xina va saltar ràpidament, diuen, a l’Iran i, de sobte, va sorgir al nord d’Itàlia, on l’impacte va ser demolidor, catastròfic, impensable. «Va ser en aquells moments quan ens vam adonar que el virus ja estava aquí».

[...] «La situació és tan caòtica, tan desconeguda per a tots nosaltres, tan imprevisible, que només podem salvar-nos, salvar la gent i tirar endavant units, junts, sent tremendament solidaris, donant-nos suport uns a d’altres», recorden a l’uníson Trilla i Bragulat. «La decisió és aguantar el que sigui, però ningú sabia, en aquells dies, què significava ‘el que sigui’, tot i que ho vam esbrinar de seguida: fins que el nostre cos aguantés, és a dir, fins a l’esgotament físic, que va ser el que va ocórrer. La factura la pagarem tard o d’hora; bé, ja l’estem pagant. Tots. Però junts, que és el millor d’aquesta pandèmia, que hem sortit reforçats tots, especialment el sector públic que ha treballat colze a colze amb la sanitat privada i això ha sigut boniquíssim, a més de molt gratificant».

Notícies relacionades

Seguir una dieta saludable evita entre dues i tres malalties cròniques en la vellesa

Benvinguts a l’edat d’or de l’oftalmologia

[…] Eren instants, dies, setmanes, d’improvisació. Que algú, per exemple, l’hotel de la plaça Espanya, es posés a disposició del Clínic i cap allà que enviaven centenars de pacients. Es van perforar les seves parets, es va instal·lar, al carrer, un tanc d’oxigen i es van salvar un munt de vides. I no només això, no. Davant la desesperació, Trilla, Bragulat, Vila, Muñoz, tots, van decidir instal·lar canonades de coure, amb foradets, al llarg dels ¡¡¡passadissos de tot el Clínic!!! per si hi havia la necessitat de col·locar els pacients en aquests corredors i subministrar-los oxigen. I no només això, no. Trilla, com a degà de la Facultat de Medicina de l’hospital, va demanar que estudiessin (cosa que al final no va ser necessària) quants llits «o el que fos» cabien a les aules de la facultat.

[…] Els malalts que no tenien covid van deixar d’anar a l’hospital. Van deixar de fer-se operacions. Van deixar de visitar-se de la resta d’especialitats. Tots, tots, tots els metges, doctors, especialistes, genis, gurus d’altres serveis, van posar fil a l’agulla i es van convertir en soldats de la covid-19. Bé, tots no, n’hi va haver, pocs, sí, que van desaparèixer, aquells metges de referència que Trilla no oblidarà en la vida, substituïts pels nous i últims gladiadors dels passadissos del Clínic, que van aparèixer com bolets, com xampinyons, com herois. «La pandèmia ha transformat les nostres vides i, sens dubte, ha sacsejat d’una manera inimaginable i positiva la família sanitària», reflexiona Muñoz, que somia poder recuperar al més aviat possible el seu projecte d’investigació i anàlisi sobre paràsits intestinals a l’Àfrica. «És evident que, si et dediques a això, és el que toca, ¿no? Però, certament, la covid-19 va ser un cop tremend de realitat per a tots nosaltres».