L’escriptor descalç

Va ser tan fulminant aquesta explosió que es va basar, al principi, en un sol llibre, Los nuestros, de Luis Hars, que va sortir de les planxes de l’editorial Sudamericana el 1966. Després tot va ser boom, fins que la indústria editorial espanyola es va posar gelosa.

Abans que sonés aquell explosiu de l’escriptura en aquesta llengua venien per aquí, darrere Carmen Balcells, de Carlos Barral i de Barcelona, gent com Mario Vargas Llosa i com Gabo. García Márquez va rebre a casa seva aquest cronista com a amic d’un dels grans crítics d’aleshores, Domingo Pérez Minik, que escrivia per a Insula i per a La Nación de Buenos Aires.

El senyor Domingo era un republicà que va patir presó perquè també era socialista i liberal, tot junt, que tenia altres amistats a Barcelona. I va ser aquesta la raó per la qual Gabriel García Márquez, que encara no havia publicat–tot i que sí somiat Cent anys de solitud, va accedir que aquest aspirant al periodisme passés el llindar de les seves tardes. Aquesta visita va ser un atreviment del noi que jo era, perquè ell no sabia res del tafaner i jo no sabia tant del visitat. Sí que concorria un fet estrany, que venia de la meva feina de jove periodista a El Día de Tenerife, on segueixo.

En aquest diari em va agafar per publicar articles en els quals reinventava l’estil d’alguns dels grans de llavors, els que venien amb l’empremta del boom. No tinc ni idea de com vaig imitar García Márquez, però el cas és que a ell, Carlos Fuentes o Mario Vargas Llosa els vaig treure a passejar, dient naturalment que el que jo feia era un pastitx en forma d’atreviment.

Vaig anar a veure Gabriel García Márquez, doncs, com un tafaner que ho explicaria després, quan a l’autor d’El coronel no tiene quien le escriba li vingués la fama que encara no li havia arribat del tot. Aquestes coses van passar amb una rapidesa singular, ja que tot just picar al timbre va sonar a la porta, a la casa i al carrer, un terrabastall que contenia soroll i rialles alhora.

Gabo s’havia fet instal·lar, juntament amb el timbre, una espècie de xivato de riure que s’animava alhora com un tambor de fira i com una rialla. Aquesta rialla, em va dir després Gabo, feia innecessàries les presentacions, treien solemnitat al que vingués i faria que el famós que estava a punt d’empipar-se es relaxés del tot, fins a posar-se a jugar amb els fills de l’amfitrió. El pare jugava amb ells, per cert, amb els peus descalços, igual que els nanos, que creien que els visitants també eren joguines.

Algun temps després d’aquesta visita i els seus contorns, la fama creixent de Gabo em va servir per fer que Pablo Neruda, amic del colombià, baixés a Tenerife del vaixell, el Christóforo Colombo, que portava amb la seva dona, Matilde Urrutia. Neruda, en efecte, era allà, davant un grup de periodistes, i a baix, al bar del moll, l’esperaven amics del poeta que s’havien cartejat amb ell quan Espanya encara era un país lliure i amb República.

Neruda em va dir que no baixaria perquè, això va afirmar, Franco manava a Espanya i aquesta escala era espanyola. Tot era veritat, això li vaig dir, però el cas també és que, vaig continuar dient-li, "vostè ja va baixar a Barcelona, i allò és Espanya, ja ho sap". Llavors Matilde el va mirar i li va assenyalar que aquell jove tenia raó.

Notícies relacionades

Dinamarca vol incitar a la lectura amb la supressió de l’IVA dels llibres

El triomf de l’imbècil

Van riure, van parlar, van rememorar. Mai vaig veure aquella gent illenca tan feliç com aquella nit. Els feia riure Neruda, sobretot; nosaltres havíem llegit llavors Veinte poemas de amor y una canción desesperada. Anàvem a la muntanya a recitar-la als amors d’aquells anys, quan la poesia era una arma carregada de futur.

Nosaltres vam seguir esperant els llibres del boom. I llavors va venir, com per l’aire, Cent anys de solitud. Des d’aleshores Gabo va ser universal, i també continuava sent, en la meva memòria, el pare que feia riure els fills convertint en rialles la timidesa dels visitants.