Anar al contingut

INCONTINÈNCIA URINÀRIA INFANTIL

Enuresi: els antecedents familiars predisposen a mullar el llit

Entre el 10% i el 15% dels nens als 6 anys pateixen incontinència urinària (enuresi). En més del 80% dels casos, la fuita es produeix de nit, i més en nens que en nenes. I és més habitual si els progenitors o germans l'han patit també

Carme Escales

Enuresi: els antecedents familiars predisposen a mullar el llit

L’estiu és, per a molts nens i nenes, sinònim de colònies, estades de convivència de diversos dies i nits amb els seus amics. Però aquesta experiència hi ha criatures que la temen i que la desestimen per por de mullar el sac de dormir davant els altres. Entre un 10 i un 15% de menors encara pateixen alguns episodis d’incontinència urinària nocturna als 6 anys, edat en la qual la comunitat mèdica estipula que les persones ja han de contenir la seva orina mentre dormen. Segons descriu la Societat Espanyola de Pediatria, “la prevalença de l’enuresi nocturna en les diferents edats varia considerablement en els diferents treballs, movent-se entre el 6-32% als 5 anys d’edat, el 8-28% als 7 anys, el 5-24% als 9 anys, el 3-17% als 11 anys, l’1-6% als 13 anys i l’1-4% als 15 anys. “En la majoria de casos, la mateixa maduració de la persona comporta una millor continència”, puntualitza el responsable de Pediatria del Consorci Sanitari de Terrassa (CST), Abel Martínez.

    L’enuresi pot ser només nocturna, només diürna o mixta, però la que es produeix de nit és la més prevalent, en un 85% dels casos, i amb més freqüència en nens que en nenes. L’enuresi, a més, pot ser primària o secundària. La primària, en el cas de la diürna, es considera per a nens que després dels 4 anys encara no poden contenir l’orina durant el dia (es dona per fet que entre els 2 i els 4 anys ja començaran a deixar el bolquer). Quant a la incontinència urinària nocturna primària, l’edat d’entre 5 i 6 anys és la frontera per parlar d’enuresi i tractar-la mèdicament o simplement fer-hi més atenció aplicant hàbits higiènics per intentar corregir-la.

Enuresi secundària

Si bé l’enuresi primària nocturna es considera quan el menor mai ha controlat les seves miccions de nit i dorm amb bolquer superats els 6 anys, l’enuresi secundària, diürna, nocturna o mixta, és aquella en la qual sí que hi ha hagut continència sense problema durant almenys de 6 a 12 mesos continuadament.

  

"L’enuresi nocturna en la majoria de casos no té causa orgànica”, precisa Abel Martínez, cap de Pediatria del Consorci Sanitari de Terrassa.

  “En principi, qualsevol pediatre pot atendre la major part dels casos d’enuresi, primària o secundària. En la majoria d’històries, la incontinència no es deu a cap causa orgànica”, precisa Abel Martínez.

    Sí que hi ha evidència d’una certa predisposició genètica en l’aparició de l’enuresi infantil. Tal com apunta l’Associació de Pediatria Espanyola (AEPED), “davant la incidència del 15% de nens enurètics provinents de famílies no enurètiques, la incidència pot augmentar al 44% si un dels progenitors era enurètic en la infància, i fins al 77%, si ho eren els dos progenitors”.

 Malgrat la seva important prevalença i sobretot el que interfereix en la vida diària a moltes llars, l’enuresi no compta amb estudis que vinculin aquest trastorn a una causa concreta. Hi poden influir múltiples factors. Alguns són el mateix retard de la maduració (30%) o una possible disfunció vesical (la capacitat de la bufeta i la quantitat d’orina evacuada en cada micció). També pot vincular-se a alteracions del son, restrenyiment (la dilatació persistent de l’ampolla rectal provoca una disfunció vesical responsable de l’enuresi) o deficiència de l’hormona antidiürètica, encarregada de regular l’absorció d’aigua pels ronyons, per assegurar l’equilibri de plasma a la sang. Aquesta funció fa que, de nit, al dormir, es compensi l’absència d’ingesta de líquids amb la menor producció d’orina als ronyons. Nens amb dèficit o menys funcionalitat d’aquesta hormona tindran més possibilitat d’orinar durant la nit.

    La incontinència infantil nocturna pot presentar-se en solitari, quan l’únic símptoma de la criatura sigui que se li escapa l’orina només de nit, no de dia. Però també pot anar acompanyada d’altres símptomes del tracte urinari, com ara la incontinència també durant el dia, la urgència miccional, l’augment o disminució de la freqüència urinària, infeccions o trastorns del tracte urinari, dolor abdominal o una barreja de diversos, que necessitaran més atenció.

Atenció i tractament

Una minuciosa exploració física descartarà la major part de patologies i problemes neurològics que es podrien associar-se a l’enuresi, en principi sense necessitar proves complementàries.

Una vegada descartades, en la base i en l’inici del tractament, hi ha la implementació d’hàbits higiènics, mesures generals, com ara reduir la ingesta de líquids a la nit, evitant begudes diürètiques o amb cafeïna, i orinar just abans de ficar-se al llit. “El reforç positiu, eliminant càstig o culpa sobre la criatura i amb actitud de confiança cap a

"La deficiència de l’hormona antidiürètica que regula l’absorció d’aigua pels ronyons pot influir en l’enuresi"

la seva implicació en la millora del problema ajudaran a solucionar-lo”, com suggereixen els protocols sanitaris d’intervenció. L’elaboració d’un diari miccional que reculli les vegades i la quantitat que s’orina, de dia i de nit, i també les ingestes de líquid (per corregir la nit s’han d’assegurar bones pautes de dia), i teràpia motivacional premiant les nits seques o simplement l’esforç i motivació per a això són part del tractament. L’ús d’una alarma per entrenar a aixecar-se a orinar, també. El tractament també pot incloure fàrmacs, com ara relaxants musculars de la bufeta urinària i antidiürètics. I amb exercicis de rehabilitació es treballaran possibles disfuncions de la bufeta.

El difícil maneig de la micció

Tal com apunta la infermera referent de la Unitat de Continència Urinària Pediàtrica de l’Hospital Sant Joan de Déu, Isabel Serrano, els éssers humans “parlem i caminem molt abans de controlar la micció, perquè controlar la retenció i expulsió de l’orina requereix de l’acció d’un complex sistema de connexions neuronals”. Serrano, que acumula 30 anys de carrera i en fa 15 anys que atén pacients amb problemes d’incontinència, explica que “en la micció actuen els sistemes parasimpàtic –estimula l’acció vesical de contracció, les ganes d’orinar– i simpàtic –regula la contracció i relaxació de l’esfínter”. Una cop s’aprèn a controlar la micció, el funcionament queda interioritzat per a tota la vida. Durant la nit, de manera natural, l’hormona antidiürètica (ADH) permet equilibrar el nivell de plasma a la sang i orina en els ronyons. Per compensar la falta d’ingesta de líquids mentre dormim, es redueix orgànicament la producció d’orina. En els casos en què, per una més tardana maduració neurològica, l’hormona antidiürètica pateixi algun tipus de desajust, es prescriu la desmopressina, un medicament sintètic que disminueix l’eliminació d’aigua a través del ronyó, exactament igual que ho faria l’hormona antidiürètica que l’organisme fabrica a l’hipotàlem.

Aspectes emocionals en joc

En el cas de l’enuresi secundària, la que es dona en menors que ja havien interioritzat el control de l’orina, els estudis recullen l’evidència que en molts casos pot venir condicionada per problemes ambientals. Segons descriu el protocol sobre enuresi de l’Hospital Sant Joan de Déu, orinar-se de nit, o de nit i de dia, després d’una primera fase en què no es feia, pot ser “un símptoma regressiu com a resposta a l’estrès a causa de la mort d’algú pròxim, el naixement d’un germà, una hospitalització, rebuig escolar o abús sexual”. Però, segons s’explica en el mateix document, i afirma també amb referència a la seva pràctica diària la infermera referent de l’equip dedicat a l’enuresi del mateix hospital, Isabel Serrano, “en general, en el cas de l’enuresi primària, si hi ha factors psicològics que afecten el menor acostumen a ser conseqüència del fer-se pipi, i no a la inversa”. Una altra cosa és que l’enuresi, tal com s’especifica també en el protocol hospitalari, acompanyi patologies psicològiques i psiquiàtriques, problemes de conducta, trastorns del llenguatge, onicofàgia –menjar-se les ungles–, somnambulisme o pitjor rendiment escolar, entre d’altres. A més, infants amb TDAH que no hagin sigut tractats tenen un risc sis vegades més gran de tenir enuresi.

Espina bífida i bufeta neurogènica

Els problemes urinaris formen part dels possibles símptomes derivats de l’espina bífida, una malformació congènita en la qual la columna vertebral i la medul·la espinal no es formen adequadament. És el que es produeix quan el tub neural –del qual sorgeix el sistema nerviós perifèric–, en les primeres setmanes de la formació del fetus, no es tanca de manera correcta. L’espina bífida es dona, en forma més lleu o greu, en cinc de cada 10.000 nounats a l’any, i al néixer, el neurocirurgià procedeix a tancar la columna. «Més o menys a l’any de vida del pacient se li fan proves i s’inicia tractament per corregir una de les disfuncions que solen presentar aquests pacients, la bufeta neurogènica», explica el cap de la Unitat d’Urologia Pediàtrica de l’Hospital Sant Joan de Déu, Luis García Aparicio. La bufeta neurogènica és la disfunció del múscul detrusor, la paret de la bufeta urinària que al contraure’s provoca la micció, i de l’esfínter vesical, el múscul estriat de la uretra, porta de sortida de l’orina. “Hi ha diversos tractaments, però cada cas segueix un protocol molt individualitzat”, assenyala l’especialista en urologia de l’Hospital de Sant Joan de Déu. La mateixa disfunció deguda a l’espina bífida es pot produir a l’intestí, i donar lloc a problemes per controlar l’esfínter rectal (intestí neurogènic).

Sensor i alarma per despertar

En cas de pèrdua nocturna d’orina, quan no hi ha simptomatologia diürna que pogués indicar alguna patologia nefrourològica, el tractament més efectiu per vèncer l’enuresi és la col·locació d’un dispositiu sonor (alarma) connectat a una reixeta sensible a les primeres gotes d’orina. Automàticament al registrar-les, el so desperta la criatura, que atura així la micció fins a arribar al bany, on la completa. Malgrat l’esforç que suposa, és el mètode més eficaç i “entre un 70% i un 80% dels casos es resolen satisfactòriament”, informa la infermera referent de la Unitat de Continència Urinària Pediàtrica de l’Hospital de Sant Joan de Déu, Isabel Serrano. “Els que no milloren solen ser per falta d’adherència al tractament, ja que amb l’alarma aquest es prolonga des de les sis setmanes fins als tres mesos”, puntualitza. En alguns casos, l’ús de l’alarma per acostumar el menor a llevar-se per anar al lavabo es combina amb la prescripció de farmacologia per reforçar altres aspectes que puguin determinar les pèrdues.

Temes: +Salut