Anar al contingut

ENTREVISTA

Tina Minkowitz: "Estar tancada en un psiquiàtric em va fer conèixer el mal humà"

Aquesta activista va participar en la redacció de la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat de les Nacions Unides, aprovada el 2006

Beatriz Pérez

Tina Minkowitz: "Estar tancada en un psiquiàtric em va fer conèixer el mal humà"

ELISENDA PONS

Tina Minkowitz (Brooklyn, Nova York, 1958) és una reconeguda activista internacional en l’àmbit de la salut mental. Com a membre de la Xarxa Mundial d’Usuaris i Supervivients de la Psiquiatria, va participar en la redacció i negociació de la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat de les Nacions Unides (CDPD) el 2006. Aquesta convenció va suposar un canvi paradigmàtic en la concepció dels drets del col·lectiu al defensar que qualsevol persona amb algun tipus de discapacitat (física, mental, intel·lectual o sensorial) té dret a disfrutar plenament de la seva llibertat. Minkowitz ha estat recentment a Barcelona convidada per la Federació Salut Mental de Catalunya en el marc dels seminaris ‘El dret a la capacitat jurídica en salut mental: recolzaments i acompanyament’, organitzats conjuntament amb el Palau Macaya Obra Social, La Caixa.

–¿Per què es defineix com una "supervivent de la psiquiatria"? 
–Perquè als 18 anys vaig estar en un hospital psiquiàtric i va ser una experiència devastadora. Quan ens tanca en una institució psiquiàtrica o quan ens força a medicar-nos en contra de la nostra voluntat, la psiquiatria està vulnerant els nostres drets humans. Les víctimes de l’Holocaust –jo soc jueva– parlaven de la importància de transmetre el testimoni: elles mateixes eren testimonis de les atrocitats que havien viscut. La seva missió principal era explicar el que havia passat perquè no passés mai més. Doncs jo em sento de la mateixa forma. Després del que em va passar a mi, vaig decidir unir-me al Moviment de Supervivents de la Psiquiatria, que lluita per posar fi als tractaments, intervencions i internaments forçats.

–¿Com va ser la seva experiència en un psiquiàtric?
–Moltíssimes persones han experimentat casos pitjors que el meu, jo vaig tenir la sort d’estar tancada només un mes. Però va ser prou perquè la meva vida canviés. Aquesta experiència em va fer conèixer el mal humà i em va portar a deixar de confiar en les persones. Però, d’altra banda, va plantar al meu interior la llavor per lluitar per la defensa dels drets humans. Aquesta és la part que m’agrada de tot el que va passar.

–¿Per què la van tancar?
–No puc explicar-ho perquè jo no soc la persona que em va tancar: només la persona que va fer això pot explicar el perquè. Em van posar una etiqueta [la van diagnosticar amb una malaltia mental] però no m’hi identifico, així que no importa. De fet, gairebé alhora dues persones em van diagnosticar amb dues coses totalment diferents, i jo mai em vaig identificar amb cap.

"Em vaig unir al Moviment de Supervivents de la Psiquiatria per posar fi als tractaments i internaments forçats"

–¿Què va suposar l’aprovació de la CDPD de les Nacions Unides?
–Va ser una gran victòria. Personalment, va ser un gran honor que el Caucus Internacional de Discapacitat (IDC) –organització internacional que aglutina totes les entitats de la societat civil que lluiten pels drets de les persones amb discapacitat– em triés a mi per llegir un discurs el dia de l’aprovació de la Convenció davant de l’Assemblea General de les Nacions Unides. L’alta comissionada en aquell moment va afirmar que el dret més important de la convenció era el de la capacitat jurídica. Així, aquella batalla que havíem aconseguit guanyar no només va ser un èxit en si mateixa, sinó que a més va aportar més visibilitat a aquest dret.

–Vostè és una ferma defensora de la capacitat jurídica de les persones amb alguna discapacitat –article 12 de la convenció. ¿Per què?
–És una qüestió d’igualtat. Tota persona, quan compleix 18 anys, pot exercir la seva capacitat jurídica [l’aptitud d’una persona per adquirir drets i contreure obligacions per si mateixa, sense l’autorització d’un altre]. En la llei, aquest és el vehicle que garanteix el nostre dret a l’autonomia personal. Que una persona amb discapacitat no tingui aquest dret la situa en una posició inferior en el dret legal i, per tant, en la societat. És un desapoderament de la persona en els àmbits polític, econòmic i social. Tots exigim per a nosaltres mateixos el dret d’autonomia personal, de prendre decisions sobre els nostres cossos, sobre les relacions sexuals, sobre la reproducció –especialment les dones. 

–¿I sobre la salut?
–Per descomptat, també defensem el dret de prendre les nostres pròpies decisions sobre la nostra salut. Per exemple, sobre si acceptar o no un tractament. Actualment, els tractaments de salut mental funcionen com a càstigs, tot i que l’excusa és la incapacitat del pacient a l’hora de prendre decisions. Utilitzen el concepte de la incapacitat per negar-nos el dret de defensar-nos d’aquests tractaments violents. Contencions mecàniques, medicacions forçades, camises de força... Per a mi són càstigs, actes de violència, i constitueixen un tipus de tortura.

–Parli’m de la campanya per prohibir l’internament i tractaments forçats.
–L’article 14 de la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat estableix la prohibició absoluta del tractament involuntari fins i tot en els casos en què la persona està considerada un perill per a si mateixa o els altres. El 2016 vaig crear una campanya per donar suport a un treball del Comitè de Drets de les Persones amb Discapacitats –l’organisme internacional de supervisió de la convenció–, que promovia la prohibició de les pràctiques coercitives en la salut mental, principalment els internaments i els tractaments involuntaris. Un any abans, el 2015, el comitè havia publicat una guia sobre l’article 14, en què proporcionava aclariments als estats, que també instava a protegir els drets de les persones amb discapacitat.

"Els tractaments de salut mental funcionen com a càstigs. S’utilitza el concepte d’'incapacitat’ per negar-nos el dret de defensar-nos d’aquests tractaments violents"

–¿Hi va haver oposició a aquesta decisió del comitè?
–Sí. Alguns grups defensors de drets humans que no tenien cap relació amb el col·lectiu de les persones amb discapacitat van qüestionar aquesta decisió, i a mi em va semblar que aquestes persones, en nom dels drets humans, estaven sent discriminatòries. S’ha de tenir en compte que la majoria de les persones que formaven part del comitè eren experts; de fet, elles mateixes eren persones amb discapacitats. No obstant, persones que es creien expertes en drets humans però que no tenien discapacitats ni cap coneixement sobre això estaven qüestionant experts reals. En aquell moment vaig sentir que havíem de fer alguna cosa i per això vaig decidir llançar una campanya que donés més visibilitat a tot aquesta feina del comitè, per dir que hi havia tot un moviment darrere, que no érem quatre gats. Vaig començar a treballar amb diferents xarxes i associacions, com Mad in America.

–¿Tothom està capacitat per prendre qualsevol tipus de decisió?
–Legalment tot adult ha de ser reconegut així. La CDPD estableix que tota persona adulta té capacitat jurídica, és a dir, pot casar-se, votar o buscar feina, per posar-te uns quants exemples. D’altra banda, ningú pot conèixer directament la consciència de cap altra persona i per això no podem avaluar la consciència dels altres. És veritat que les persones amb discapacitat poden necessitar recolzaments per expressar la seva voluntat o entendre determinada informació, però aquests recolzaments han de ser donats només si la persona el consent lliurement, mai en contra de la seva voluntat.

–¿Una persona que és un perill públic tampoc ha de ser impossibilitada?
–En primer lloc, ¿com sabem que una persona és un perill públic per als altres? Tenim maneres d’enfrontar-nos a qualsevol tipus de violència o vulneracions dels drets dels altres. El sistema de salut mental no ha de fer el paper de protegir la societat dels seus pacients, sinó que, en primer lloc, ha de servir els seus pacients.

"No crec que l’hospitalització psiquiàtrica sigui una bona pràctica, és una forma de segregació de la comunitat. Tota persona té dret a prevenir l’aïllament"

–Vostè parla de "discapacitat psicosocial". ¿Què és? 
–Aquella discapacitat en què la manera de raonar de la persona es veu afectada, cosa que li produeix dificultats a l’hora interactuar amb la societat de forma acceptable culturalment. La discapacitat psicosocial situa la interacció entre la persona i el seu entorn com el problema principal, i no la persona com a problema per als altres. És una readaptació del concepte de la discapacitat, perquè no creiem que hi hagi cap deficiència en la discapacitat psicosocial. A diferència d’altres discapacitats, la discapacitat psicosocial no dura a llarg termini, sinó que és transitòria. I procedeix de l’experiència de la primera persona, és una manera d’escapar-se dels diagnòstics de la salut mental, de descriure’ns des de la nostra pròpia experiència per reclamar els nostres drets com a persones amb discapacitat. [La depressió, ansietat, psicosi, bipolaritat i esquizofrènia són algunes de les disfuncions mentals associades a la discapacitat psicosocial].

–¿Què es pot fer per millorar l’atenció als pacients psiquiàtrics?
–No puc parlar d’això perquè jo crec que l’hospitalització per si mateix no és una bona pràctica. Als EUA hi ha els anomenats Crisis Respite Center [en català, centres de respir de les crisis] a què la persona pot accedir i quedar-se el temps que necessiti quan té una crisi. Tota persona té dret a escollir on viure i amb qui viure –article 19 de la convenció. I té el dret a accedir als recolzaments necessaris per viure en la comunitat i prevenir l’aïllament. Tots aquests recolzaments han de ser sempre amb el consentiment lliure i informat de la persona. I jo crec que els hospitals són una forma de segregació de la comunitat perquè, tot i que el pacient decideixi voluntàriament ingressar-hi, està sota supervisió d’altres persones i, per tant, no gaudirà realment d’autonomia.