Anar al contingut

VIOLÈNCIA FILIOPATERNAL

"Quan un noi li diu 'fill de puta' al seu pare, s'ha d'actuar"

Joaquim Puntí, psicòleg clínic de l'Hospital del Parc Taulí, alerta de l'augment d'agressions físiques i psíquiques d'adolescents als seus progenitors

Els menors no accepten l'autoritat familiar ni escolar i només concedeixen un cert poder a la policia

Àngels Gallardo

"Quan un noi li diu 'fill de puta' al seu pare, s'ha d'actuar"

FERRAN NADEU

Joaquim Puntí (Barcelona, 1972)  atén des del 2002 la població adolescent de l’enorme Vallès Occidental, un observatori des del qual ha detectat la irrupció de la violència juvenil contra el pare o la mare. Un fenomen, inèdit fa deu anys, comú a la resta d’hospitals.  

–Parlem de nois que arriben a l’hospital després d’agredir els pares.
–Si. Tècnicament se’n diu violència filioparental. Sovint els porta el Servei d’Emergències Mèdiques (SEM), al qual els pares han recorregut perquè el seu fill està molt agitat i se senten desbordats, veuen que la situació no es calma i existeix risc físic també per a ells, perquè, per exemple, el noi ha agafat un ganivet de la cuina i els està intimidant. Suposem que són una mínima part de la realitat.

–¿Es tracta d’adolescents malalts o psicòpates?
–No és que pateixin una malaltia mental convencional. Tècnicament, no són malalts. La psicologia moderna els classifica com a persones amb trastorns de conducta, cosa que ve a dir que la seva manera de respondre quan se’ls planteja un límit, o no accepten una cosa, és l’agressió.

«Cada cop trobem més agressions en famílies monoparentals, on la mare és l’autoritat»

–¿És un fenomen nou?
–En aquest hospital, i en els de la resta de Catalunya, vam començar a tenir notícia d’aquests problemes fa quatre o cinc anys, i no han deixat d’augmentar. Si existien abans, es quedaven en la clandestinitat. Abans de definir la situació d’aquests nois descartem que no pateixen cap patologia mental clàssica.

–¿En quin tipus de famílies sol donar-se? 
–De tota mena. L’agressió sempre és contra qui intenta exercir l’autoritat i marca uns límits. El pare o la mare. El que cada vegada ens trobem més és que això pasa en famílies monoparentals, en les quals l’autoritat és la mare. Aquells nois perceben les dones com a més vulnerables. I se senten impunes davant dels seus actes.

¿De quin tipus d’agressions parla?
–Poden ser verbals, de l’insult, al menyspreu o l’amenaça. Físiques, amb empentes, cops, bufetades, cops de puny, puntades de peu, o subjeccions pel braç de forma forçada. Intimidatòries amb ganivets. Destrossa d’objectes de la casa. O també totes alhora.

–Sempre contra l’autoritat.
–Sí. Contra els pares. Estem passant una època en què el concepte d’autoritat ha entrat en crisi entre els adolescents.

«No s’ha de negociar amb un nen com si fos un adult. Ni justificar totes les decisions» 

–¿Per què?
–Perquè no la toleren, tenen una gran dificultat per acceptar les normes i es rebel·len per motius que poden semblar insignificants. Molts adolescents pensen que l’autoritat únicament la té la policia. O ni això. La seva única autoritat són ells. I a això hi afegeixen la seva necessitat de tenir-ho tot immediatament. I sense esforç.

–¿Un desencadenant?
–Una cosa tan senzilla com que el pare, o la mare, digui al seu fill de 14 anys que a les 12 de la nit li ha de donar el mòbil perquè se n’ha d’anar a dormir. Això pot ser motiu suficient per a una resposta violenta i desafiadora davant la persona que, gairebé sempre, els ha criat.

–¿Com sol reaccionar el pare o la mare davant l’amenaça violenta?
–En primer lloc, amb incredulitat. La majoria, amb un gran sentiment de culpa. Pensen: «¿Què estic fent malament perquè el meu fill actuï així?» Per al pare suposa una situació molt desagradable, perquè si una persona del carrer l’estigués agredint trucaria als Mossos i posaria una denúncia. Però és molt complicat fer això amb el teu fill.

–¿Llavors?
–Habitualment, intenten resoldre el problema en família. Moltes vegades, aquestes situacions violentes no transcendeixen perquè el pare o la mare cedeixen. I el fill passa a tenir l’autoritat. Però una conducta porta a una altra de pitjor. De vegades, amb aquest sentiment de culpa sorgeix la idea que alguna cosa psíquica li pot estar passant al seu fill. I consulten.

«Les noies recorren al maltractament psicològic,
al menyspreu de la mare. Busquen el seu caos psíquic»

–¿Algú denuncia davant la fiscalia? 
–Els pares no ho fan. La seva tendència és tapar la situació per protegir el menor. Excepte quan una dona va al metge amb el cos ple de morats provocats pel fill i el metge fa un comunicat de lesions. No obstant, els pares són els responsables del seu fill.

–Perquè són menors.
–Sí, i nosaltres no podem, ni pretenem, sostreure’ls aquesta responsabilitat. Des de l’hospital tracem un treball en xarxa en què intentem donar poder als pares perquè afrontin una resposta. I treballem amb els seus fills, que habitualment no es mostren col·laboradors. A vegades, els derives a associacions especialitzades, com Raíces.

–¿Els aconsellen fer denúncia als Mossos?
–A vegades. No amb un interès punitiu sinó com a mètode per enviar a l’adolescent el missatge que la societat no permet aquestes conductes. 

–¿Quina hauria de ser la resposta d’un pare o una mare agredits?
–A la primera, han de prendre mesures. El dia que un noi li diu fill de puta al pare i li anuncia que sobre ell no mana, allà hi ha d’haver una parada. Una resposta. Ha d’actuar. Crec que els adolescents viuen en un malentès. Han assumit com a natural que a la vida tot ha de venir de cara, que tot passarà ara i quan jo vull, i que les meves necessitats passen per sobre de les dels altres.

–¿A quina edat s’inicia el problema?
–Cap als 10 o 12 anys. L’insult, als 9. Les agressions greus, a prop dels 18. Més els nois, però a mesura que creixen s’hi sumen elles. El tipus de violència de tots dos és diferent.

«Els pares han d’assumir que ells són els responsables de l’educació del seu fill»

–¿En què?
–Ells utilitzen violència física. Empentes. Cops de puny. Coacció amb un objecte. Elles recorren a una agressió relacional. Fer mal sistemàticament. Menysprear. Faci el que faci la mare, se la menysprea. «Quina merda de dinar que has fet». Busquen el caos psicològic.

–¿Què suggereixen als pares?
–Que educar és una cosa que es fa des del minut u després del naixement. Quan un nen de mesos plora i tu hi vas, o no, estàs educant. En aquell moment, li estàs ensenyant que haurà de tolerar que no sempre vas quan et cridi. Educar és saber quan has de gratificar i quan has de limitar.

–¿Quina seria una resposta paterna errònia?
–Negociar amb un nen com si fos un adult. Ni justificar totes les decisions. Hi ha mares que supliquen al seu fill, de 12 anys, que es faci el llit. Dir-li una cosa així estaria bé: «Mira, Joan, recorda que per esmorzar i poder sortir al carrer, abans t’has de fer el llit». Res més.

     

0 Comentaris
cargando