Anar al contingut

VIOLÈNCIA CONTRA ELS PARES

"No em podia creure que els meus pares m'haguessin denunciat"

La Laura, de 16 anys, reconeix que ser arrestada per la violència que exercia a casa va ser un cop que ha acabat sent positiu

Als pares, que recorden amb dolor aquella detenció, no els va quedar cap més remei per salvar la convivència de la família

Guillem Sànchez

"No em podia creure que els meus pares m'haguessin denunciat"

«El meu pare em va dir: ‘No et canviïs. I si has d’anar al bany, ves-hi. Els Mossos vindran a buscar-te de seguida’». La Laura (nom fals) va ser denunciada per la seva família fa un any per intentar cometre una agressió greu contra la seva germana petita. Els seus pares van ser dels pocs que s’atreveixen a fer el dolorós pas.

«Aquell dia jo vaig anar al col·legi sent conscient que havia fet alguna cosa greu, intuïa que alguna cosa passaria». No va tornar a casa fins a les nou del vespre. Els seus pares havien demanat a una tia que passés a recollir la seva filla petita per evitar que presenciés l’arrest. Però quan va arribar la Laura, tard com de costum, la germana a la qual havia intentat agredir encara seguia a casa. «Va venir corrent, plorant, i em va fer una abraçada», recorda la Laura. Després, la nena va marxar amb la seva tia. Al cap de pocs minuts, van arribar els agents. «No em van col·locar les manilles fins que van tancar la porta de casa, perquè els meus pares no ho veiessin».

Nit en blanc

Va passar la nit a la comissaria, als calabossos, com una delinqüent més. «A l’arribar, em van obligar a despullar-me. Em van fer treure fins i tot els cordons de les sabates, em van deixar una samarreta i em van indicar on havia d’estirar-me», explica. La Laura no va aclucar l’ull. Va estar rumiant tota la nit. «Em sentia furiosa perquè no podia entendre que els meus pares m’haguessin denunciat».

Per als seus pares, veure la seva filla de 15 anys anar-se’n amb els Mossos d’Esquadra va ser una cosa «horrible». Però amb la Laura les coses havien anat massa lluny. 

L’adolescència i el començament de l’institut van transformar una nena normal en una jove rebel. La mateixa Laura reconeix que es va convertir «en una altra persona». «Primer va començar a contestar-nos malament», recorda la seva mare. «Va canviar de companyia i ens responia amb crits si li preguntàvem coses tan simples com amb qui havia estat». Un dia la Laura, en una d’aquestes baralles, fins i tot va trencar d’una puntada el vidre de la porta del menjador. La relació entre pares i filla es va anar esquerdant, fins que la distància es va fer tan immensa que la comunicació amb ella va deixar de resultar possible. «Jo ja no volia ni veure el meu pare», explica l’adolescent. Va començar a escapar-se de casa.

Amb 15 anys, va arribar a passar-se 4 i 5 dies fora de casa, sense avisar, ni respondre al telèfon per dir on es trobava. La família denunciava cada una d’aquestes fugides, però com que els policies sabien que no es tractava de cap segrest, el cas s’acabava resolent sol, quan ella decidia tornar pel seu propi peu.

Durant aquestes escapades, la Laura es passava el dia al carrer. «Amb amics», reconeix. «Fumant porros», afegeix. Els crits, els insults, el vidre trencat, les fugides… van convertir l’aire de la llar en irrespirable, enumera la seva mare. «Vam demanar ajuda a l’institut, als serveis socials, als Mossos…», subratlla. «Ningú ens va ajudar. Ningú», lamenta. «El pitjor era que la gent en lloc d’ajudar-nos, ens jutjava». Deien coses com «si així ha sortit la nena, com deuen ser els seus pares…». «No som una família desestructurada», es defensa, «som uns pares normals, tots dos tenim feina».

Les desaparicions

La Laura no es va convertir en algú capaç de destruir la família de la nit al dia. Va ser un procés més lent. «A l’institut no em vaig adaptar, els companys em feien el buit», explica. Després d’aquella experiència traumàtica, els seus pares li van buscar un altre centre. «Tampoc hi vaig encaixar». En aquest segon col·legi, la cosa es va agreujar perquè la despreocupació dels professors d’aquest centre concertat va vorejar la vergonya. La tractaven com si no existís. «Em donaven l’examen i em deien que si escrivia el nom podia anar a asseure’m al final de la classe i dormir». Per això la Laura va sentir la necessitat de convertir-se «en una altra persona», aclareix.

«Ella no va saber pair totes aquelles sensacions», la justifica la seva mare. «I vaig explotar a casa», afegeix la filla. Durant dos anys, la família es va esgargamellar per reconduir-la. No es van rendir fins que la va emprendre amb la germana petita.

Després de la denúncia, el jutge va imposar a la Laura una mesura de llibertat vigilada. No va considerar necessari ingressar-la en un centre de menors. Però aquell ensurt li va obrir els ulls. Ara, només un any després, s’ha tornat una persona madura, i humil, que comprèn que els seus pares, quan la van denunciar, l’estaven ajudant. 

0 Comentaris
cargando